20 de setembre de 2016

Quaranta anys de procés

Totes les entrades de l’Escala estaven controlades per la guàrdia civil. Però no devíem fer cara de sospitosos i vam poder passar. S’havia format una petita aglomeració a la platja, entre les barques adormides a la sorra i  les cases.  S’esperava alguna cosa, nerviosament. Us puc dir que hi havia molts tricornis destacant entre les dotzenes de ciutadans. De tota manera també sabíem que més de quatre dels que es movien entre la gent eren guàrdia civils de paisà.  Estava anunciat de dies: d’allà en sortiria una columna de la Marxa de la Llibertat. Ells ho havien d’impedir. Petits grupets, turistes despistats, curiosos, probablement futurs marxaires, caminat o ocupant les terrasses dels bars.
A les set, inesperadament, es va sentir la traca. Un retronar de petards escandalós que ens posà l’ai al cor per uns instants. Tothom mirant per descobrir l’origen del soroll. Algun coet semblava venir de mar. I llavors tot va canviar. Quan ens n’adonàrem teníem entre nosaltres, aparegudes del no res, tres enormes gallines blanques, cada una portada per dues persones. Estructures de fusta i cartró, com veiérem més tard.  Van començar a avançar. Al seu darrera una llarga cadena humana, amb homes i dones de totes les edats, seguia tot corejant els lemes de la marxa: “Poble català posat a caminar” i les reivindicacions ja sabudes de llibertat, amnistia i estatut.  Ningú els impedia el pas. Els guàrdies, seguint probablement les instruccions rebudes, van desaparèixer.  Mentre avançava la cadena s’anava engruixint perquè molts s’hi afegien. Aparegueren algunes pancartes. Aplaudiments populars mentre la marxa, que ja devia tenir més de cinc-centes persones, es dirigia pels carrers plens de gent cap a la plaça de l’Ajuntament. Cants, crits, aplaudiments. La festa de la llibertat somniada al voltant de les gallines simbòliques.
Però la festa es va acabar aviat. Es va sentir una sirena policial. De la part alta de la vila baixaven tres jeeps, un cotxe patrulla i dues motos en direcció a la plaça. La caravana policial es va aturar a pocs metres dels manifestants.  En van saltar, cetme en mà i molta ràbia a la cara, unes dotzenes de guàrdies que iniciaren l’operació de manual que tenien preparada. Al cap de pocs minuts, les tres gallines eren una pila de fustes trencades i cartons esquinçats. Corredisses, crits de protesta, insults, detencions indiscriminades, més crits, més insults, més detencions... Crits d’”unitat,unitat” tornaven l’ànim resistent als que fugien i es reagrupava la força popular. Els detinguts, amb els braços enlaire o a l’esquena, eren conduits cap als jeeps. Entre els 27 detinguts  - no tinc clar si els periodistes s’han comptat - el “captaire” Ferran García Fària i Albert Pons, així com els quatre corresponsals que cobríem la informació. Diversos grups de manifestants es presentaren a la caserna demanant ser detinguts, però les dependències ja eren plenes.  Finalment s’aconseguí una calma tensa davant els ulls estorats dels turistes sorpresos.
No he pogut precisar en nombre exacte de detencions a l’Escala, però els diaris de dia 5 parlen d’un centenar a tot Catalunya.  Els periodistes fórem escarmentats amb una retenció de quatre o cinc hores. La resta de detinguts van anar a raure a la presó de Girona. Quan, gràcies a les gestions dels directors dels diaris – en el meu cas de l’Amic Ibáñez Escofet – passada la mitja nit estava en un bar escalenc redactant una crònica d’urgència que passaria des d’allà mateix per telèfon (el telèfon del bar, naturalment).
Malgrat la contundència de la repressió, la Marxa, les cinc columnes de la Marxa, continuaren els camins que tenien programats des de Girona, Oliana, Esterri d’Àneu, la Sènia i, naturalment, l’Escala durant les setmanes d’aquell estiu.
Tot i que no consta al  trajecte que va transcendir, vaig assistir al pas de la Marxa per Lloret de Mar. A la meva crònica del Tel/eXpres parlo de 500 manifestants. Devia ser el recompte dels organitzadors. La memòria em diu que no devien arribar al centenar, però no ho podria assegurar. Era la columna 5, procedent de Tossa de Mar. El pas de la columna va ser pacífic i ordenat, malgrat que hi havia un bon desplegament de policia municipal, governativa  i guàrdia civil. Pel que recordo estava anunciat un concert de Ramon Muntner i Marina Rossell, que no es va poder fer per falta del preceptiu permís. Els marxaires havien negociat amb l’ajuntament el seu pas per la vila. En absència inexplicada de l’alcalde, Jordi Martínez, es va responsabilitzar de tot el tinent d’alcalde Joan Domènech. Es desplegaren diverses pancartes i es cridaren els eslogans de la Marxa en tot el recorregut des del passeig fins a l’església. I es dissolgueren pacíficament. El tarannà de les forces de seguretat va ser similar al que s’havia manifestat els dies anteriors a Sant Feliu i a Tossa.
Cada Onze de Setembre, quan els catalans ocupem els carrers reclamant llibertat, no fem res més que sumar-nos, al cap dels anys, a l’empenta agosarada i decidida de les columnes reivindicatives de fa quatre dècades.
 Catalunya vol decidir el seu futur.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada