He deixat passar uns dies sense intervenir. Agraeixo l’esforç de memòria
que ha fet l’amic Vidal i Gayolà
sobretot per atribuint-me un cert protagonisme en l’article que dedica a
Narcís Jordi Aragó. El text, que em vaig permetre reproduir aquí mateix, mereix
unes anotacions que només confirmen els records de l’amic. Potser el lector ho
agrairà.
Anàvem a Madrid per intentar salvar com fos la continuïtat de Presència.
Demanàrem audiència al llavors director general de premsa Alejandro Fernández
Sordo. Copio, perquè ens entenguem: “este abogado y político
asturiano fue uno de los hombres clave en el franquismo y en los albores de la
Transición, ocupando entre otros muchos cargos la Dirección General de Prensa
en la dictadura y el Ministerio de Relaciones Sindicales”.
Jugàvem una carta grossa i el primer èxit – de fet, l’únic - va ser que ens rebés.
La delegació de Presència havia de ser, per justificar l’argumentari
previst, del consell d’administració. Però, a la pràctica, no n’hi havia. I, si
n’hi havia, actuava a ombra. Legalment, figuraven com a consellers el fill
Bonmatí, en Joan Ribas, en Vidal i Gayolà i en Lluís Pla. El fill Bonmatí poc
podia dir quan el seu pare havia venut la revista, aclaparat de sancions. En
Joan Ribas “va declinar la invitació”. Em vaig oferir a ocupar el seu lloc. Jo
creia que es podia fer alguna cosa.
Suplantar en Joan Ribas va ser una imprudència, evidentment. Tots sabem
que, quan s’entra en un organisme oficial, el primer que fan és demanar-te el
dni. No tinc clar que en aquells anys la cosa fos tan sistemàtica. El règim se sentia
tant fort que no podia ni imaginar que entrés algú que no era qui deia ser. A la
secretaria ens demanaren els noms, però no calgué ensenyar els papers. Recordo
que en dir Joan Ribas Feixas vaig remarcar la “i” de Feixas, erròniament. Va
colar.
Si rellegiu com faig jo el diàleg que en Joan Vidal recorda, vam arribar
a un punt de la conversa al voltant de la maionesa que semblava obrir una
escletxa per megocioar. Però, la veritat és que ja tenien els tancs a la platja i no els podien pas retirar. Els
devia haver costat molt situar-los-hi. Vist des d’ara, penso si la maniobra no
havia estat pactada abans amb la Conferència Episcopal, que no devia pas mirar amb bons ulls la línia pre-democràtica i catalanista que sostenia Narcís
Jubany amb el petit setmanari gironí. Fins i tot puc imaginar que en Joan Ribas
ja coneixia la correlació de forces reals que estaven en joc. Això explicaria
que no anés a Madrid. En tot cas, només ell ho pot dir.
Com una anècdota final diré que els tres representants del consell
d’administració de Presència, en sortir del Ministerio, vam aturar-nos a
comprar un dècim cadascú de la rifa. A veure si tenim més sort, ens vam
desitjar. En acabar la compra, la dona de la loteria ens va preguntar: ¿son
catalanes, verdad?. Ho vam confirmar. I
jo, ingènuament, deia als companys: Com ho ha sabut? En Pla, rient, em va
respondre: home, si li has parlat tota l’estona en català!!
Tornava a ser jo mateix.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada