29 d’agost de 2016

Un text de Vidal i Gayolà sobre Preséncia

Joan Vidal i Gayolà recorda, amb motiu de la mort de l'amic Narcís-Jordi Aragó,  el nostre intent desesperat per salvar Presència de les ires del franquisme. M'he permès copiar el text perquè admiro la memòria d'en Joan i crec que el seu testimoni ajuda a situar moltes coses al seu lloc. Hi trobo a faltar un parell de noms, però això no és important i, segur, trobaré el moment d'afegir-los, a benefici dels historiadors

Narcís-Jordi Aragó, en el record

JOAN VIDAL I GAYOLÀ
L'any 1965 Manuel Bonmatí fundava la revista Presència, inicialment redactada en castellà i dirigida per Carmen Alcalde. La revista s'editava a Girona però es feia a Barcelona i l'esperit combatiu dels seus redactors originava conflictes permanents amb les autoritats del règim que es traduïen en sancions continuades. Al cap de dos anys la revista havia acumulat multes per import de 170.000 pessetes i el Sr. Bonmatí estava disposat a tancar-la. En el seu llibre Periodisme sota sospita en Narcís-Jordi Aragó explica com, en aquelles circumstàncies, Presència va passar a mans d'un grup de joves inquiets, col·laboradors de Vida Catòlica, setmanari portaveu de l'Acció Catòlica del Bisbat de Girona que també estava en crisi, no pas de diners com Presència però sí de lectors, gràcies a la col·laboració econòmica del Bisbat de Girona.
En Narcís-Jordi Aragó, en Pere Madrenys, en Ricard Dalmau, en Francesc Ferrer i en Joan Ribas s'encarregaren de la revista i començaren a cercar col·laboradors disposats a compartir les idees que exposava en Francesc Ferrer en un article editorial de l'any 1967, que citava en Narcís-Jordi Aragó en el seu llibre, abans esmentat, que deia: “La revista vol ajudar a crear una nova visió de la nostra col·lectivitat on els valors permanents de l'home, de la democràcia, de les minories ètniques, de les cultures que volen ser, i de la justícia social siguin conreats i respectats en la més alta civilització.” Es tractava de promoure la democràcia i la justícia social i de defensar la llengua i la cultura catalanes i jo hi estava molt d'acord. En Joan Ribas, amb qui jo treballava aleshores, em va convidar a participar-hi i vaig formar part del cos de redactors des del primer moment. Recordo la primera reunió en el despatx d'una agència de publicitat que tenia la seva seu, si no recordo malament, a la plaça del Marquès de Camps. Allí vaig conèixer Narcís-Jordi Aragó i els qui a partir d'aquell moment serien els meus companys.
En els inicis de la revista i gairebé durant tot els seu recorregut, l'heroi d'aquella publicació combativa, perseguida, multada, temporalment suprimida i finalment recuperada fou en Narcís-Jordi Aragó. El proselitisme de l'equip inicial va donar com a resultat una nòmina extensa de col·laboradors que participaven amb molta irregularitat i amb una qualitat molt desigual a omplir les pàgines de la revista (jo mateix era un d'aquests) i l'Aragó, a darrera hora, apressat per la urgència de portar els papers a la impremta acabava redactant ell mateix els articles que feien falta per completar-la, assumia la responsabilitat de fer possible l'edició setmanal comptant amb la col·laboració inestimable de la impremta Curbet, donava la cara per tots plegats davant la delegació provincial del Ministerio de Información y Turismo que vetllava –i ja us podeu imaginar de quina manera– per evitar els excessos d'aquella colla de gent inclassificable i per subsistir durant l'època en què va ser vigent l'estat d'excepció durant el qual es va tornar al règim de censura prèvia. És cert que tots li donàvem suport, que alguns companys com en Joan Ribas, que es va encarregar de la gestió econòmica de la revista, hi van ajudar molt, però el pes principal el suportava ell, i el miracle es repetia setmanalment.
La revista acabava fent-la ell, malgrat l'existència del consell de redacció del qual vaig formar part en la primera època juntament amb en Pius Pujades, en Francesc Ferrer, en Joan Ribas i alguns altres companys. En les reunions comentàvem les col·laboracions rebudes i parlàvem de l'actualitat i de com l'havíem de reflectir a la revista, sobretot quan es produïen fets punyents com per exemple el protagonitzat pel general governador militar de la plaça i província de Girona, que va ordenar, a toc de cornetí, la retirada de les tropes que rendien honors a la processó de Corpus i de tots els militars que hi assistien quan el bisbe Jubany, en acabar la cerimònia i després de beneir el poble reunit sota les escales de la catedral va entonar el Crec en un Déu en català. Hores de debat i ganes d'explotar frenades per la prudència, exercicis d'equilibri i ganes de salvar la revista però érem un roc a la sabata i el 21 de maig de 1971, gràcies a la insistent persecució de la direcció general de Premsa, atiada pel sinistre governador civil Victoriano Anguera, la revista va ser clausurada. En Narcís-Jordi Aragó explica detalladament en el seu llibre com el director general de Premsa els va convocar a Madrid, a ell i a Manuel Bonmatí, que encara era oficialment l'editor de la revista, i com els va explicar que ens tenien al punt de mira i que tard o d'hora dispararien. Feia dies que tramitàvem la constitució de Presència SA, per assumir la titularitat de la revista i alliberar el Sr. Bonmatí de les pressions i amenaces que rebia, però després d'aquella entrevista vam accelerar les gestions i finalment el 9 de gener de 1971 el Ministerio de Información y Turismo inscrivia Presencia S.A., com empresa editora, però no va servir de res. El MIT ens va fer una inspecció només de començar i totes les dades eren correctes però al cap de pocs dies una nova inspecció, ara de la delegació provincial del Ministeri de Treball, ordenada per Victorino Anguera, descobria que el director i els redactors que havíem inscrit en el registre, i que treballaven de franc, no havien estat donats d'alta ni havien cotitzat a la seguretat social, i aquesta infracció laboral, que anys després el Tribunal Suprem va determinar que no era motiu suficient, va ser aprofitada per cancel·lar la inscripció i tancar la revista. Ens ho comunicava el director general de Premsa el 21 de maig de 1971. L'Aragó va fer gestions, sense èxit, prop de persones influents per evitar el que semblava inevitable i com a últim recurs, a la desesperada, vam acordar que el consell d'administració de Presència SA demanés entrevista al director general de Premsa per intentar pactar les condicions de la continuïtat oferint, si calia, el cap del nostre director. Ens va dir: “Si sóc jo el qui fa nosa podeu oferir la meva dimissió.” Era la seva criatura però estava disposat a apartar-se per salvar-li la vida. Hi vam anar en Lluís Pla, en Pius Pujades i jo. En Pius Pujades, que no era membre del consell d'administració, hi venia en substitució d'un altre company que no va poder venir. En Pius, doncs, es feia passar per una persona que no era, i tots temíem, ell més que ningú, que ens comprovessin la identitat. Hi vam anar el dia 13 de juliol de 1971, el dia que enterraven el general Muñoz Grandes, el qui fou general en cap de la 250 divisió d'infanteria de la Wehrmacht (la División Azul), que amb 18.000 homes, va combatre amb Hitler al front oriental contra la Unió Soviètica, en la Segona Guerra Mundial. No era cap bon auguri.
En arribar al ministeri ens van acompanyar al despatx del director general, que era immens, que contenia, entre altres elements del mobiliari, una taula enorme plena de números de Presència curosament classificats. L'espera va ser curta i va entrar el personatge gastant una evident prepotència.
Ens vam presentar, li vam dir que érem els membres del consell d'administració de Presència SA i que vetllant per la inversió dels accionistes, que es veuria greument amenaçada si la inscripció de la revista era cancel·lada, ens veníem a oferir per pactar els canvis que fossin necessaris per evitar el tancament. Com que sabíem que el tenien enfilat, li vam oferir treure el director i pactar el substitut i amb una gran ingenuïtat li volíem fer creure que nosaltres, els administradors, no teníem res a veure amb la redacció i que el que ens interessava era salvar els diners que hi havíem posat. Arribats a aquest punt, ens va interrompre de forma contundent i ens va recomanar que no ens esforcéssim, i que si li ensenyàvem els nostres DNI ens diria immediatament els articles que havíem escrit i els pseudònims que havíem utilitzat, si era el cas, i aquí ens va començar a tremolar el pols pensant en la suplantació d'identitat d'en Pius Pujades.
Després, assumint el paper de progressista, ens va dir que érem la fàbrica de reaccionaris més important del país, que anàvem més enllà del que era recomanable i que amb la nostra actitud entorpíem els intents d'obertura del règim perquè excitàvem els immobilistes i creàvem reaccionaris, i com si hi tinguessin cap interès ens va dir que el procés d'obertura política corresponia al govern i que no l'havíem de torpedinar amb el nostre comportament. Vam insistir i ens va dir, contundent i lacònic “no hay nada que hacer; la mahonesa se ha cortado” i en Pius, amb una desimboltura impressionant, li va contestar que sempre hi havia solució i va iniciar un sorprenent diàleg culinari que si la memòria no em falla va ser més o menys així:
Pius: “Perdone, pero cuando la mahonesa se corta, con un poco de limón, y un poco de voluntad puede volver a cuajar.”
D.G.: “No, qué me va a contar a mi, yo que tengo una chacha menorquina muy experta.”
Pius: “Le aseguro que sí. Si lo intenta verá que con un poco de esfuerzo y voluntad se puede recuperar.”
Però el director general no estava de romanços i trencant el diàleg va dir, més o menys: “Lo que me estan pidiendo es tan insólito como lo hubiese sido que durante el desembarco de Normandía, cuando los aliados ya habían tomado la playa de Omaha y establecido la cabeza de puente hubiesen salido los alemanes con la bandera blanca en la mano y les hubiesen dicho «retírense, que de ahora en adelante seremos buenos chicos».” I va engegar, contundent, la frase definitiva “Yo ya tengo los tanques en la playa.” I aquí es va acabar tot. Només de sortir vam telefonar als companys i vam quedar per veure'ns al vespre. No hi havia res a fer. Vam plorar plegats però no vam llançar la tovallola, vam recórrer contra la decisió i al cap d'uns anys Narcís-Jordi Aragó, de qui guardaré sempre un record inesborrable, tornava a dirigir la revista amb la mateixa generositat i dedicació de sempre, com si el temps no hagués passat. Que descansi en pau,


2 comentaris:

  • Carmel Gamell says:
    1 de setembre de 2016 a les 13:27

    carai quina història cultural més interessant per no obviar.

  • Carmel Gamell says:
    1 de setembre de 2016 a les 13:28

    carai quina història cultural més interessant per no obviar.

Publica un comentari a l'entrada