15 d’agost de 2016

Potser no hi seran a temps

I la llengua, és clar. Els emprenya la llengua. Un petit error a televisió espanyola i salta a l'èter espanyol la versió catalana d'una crònica dels Jocs. No ha passat res, però cal demanar disculpes. Entenguem-nos: diria que ho van fer força bé. Però quan el got és massa ple, una gota de més sobra. Ho recordeu? “La lengua siempre ha sido compañera del imperio”. Bé, no tenen imperi, però els queda la llengua. Més cites: “que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”. L'imperi. Ara parlen de l'imperi de la llei, potser perquè no en tenen cap més. Ja podem notar el empeño perquè els falta ben poc per haver conseguido el efecto.
Sabeu, fa pocs dies sentia un tertulià dels habituals a les cadenes de Madrid, que evidenciava que, finalment, s'han adonat que la qüestió catalana s'ha d'afrontar. Ell, l'Eduardo Martín, que és convidat per la seva fidelitat a les idees del PSOE, va exclamar, davant la sorpresa indignada dels seus companys de taula, a 13 TV, que calia negociar amb Catalunya, i que ja estaven fent tard. Que la independència era imminent i que, com més tard negociessin per evitar-la, més car els costaria. Els indignats i sorpresos li van preguntar què oferiria per negociar. Ell ho tenia clar: la Constitució ha d'assumir que Catalunya és una nació, primer; i assegurar un molt bon finançament. El van deixar per inútil, naturalment.
No va pas parlar de la llengua, potser perquè no va tenir temps. Però si s'hagués de plantejar, com ell proposava, una nova manera de mirar-nos, un estat que vulgui ser just no pot oblidar la llengua de més de dotze milions de ciutadans. No pot ser que la gran majoria ignori el català i el vegi, anant molt lluny, com una mania de quatre analfabets, de quatre maniàtics que es volen fer veure. A 150 universitats del món s'ensenya el català. A les espanyoles, set. I als instituts? I a les escoles primàries? Són capaços de llegir quatre versos de Maragall: “Escolta Espanya  la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana”. No. S'ha fomentat la ignorància. El menysteniment. Machado els va dir –paraules al vent– “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”. Ho torno a dir: paraules al vent. No hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir.
Eduardo Martín potser ho començava a entendre: som una nació, tenim una cultura i una llengua. Necessitem poder-nos administrar per continuar essent el que som i el que volem ser. A dins o a fora.
I els tribunals diran el que vulguin. Les coses són com són, tossudament. Des dels poders s'han repartit les cartes, ben marcades. Però la jugada és perdedora per ells. Inevitablement.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada