L’Aragó anava
per bisbe. Quan devia tenir cinc o sis anys, des del balcó de la casa on vivia
al carrer de Ciutadans, va veure passar la processó de Corpus. Ah, les
processons de corpus d’aquells temps!!
Ni us ho podeu imaginar. Paperets, serpentines, ginesta, catifes de
flors, música celestial i militar, corrues de ciris encesos plorant cera pels
carrers empedrats, l’àliga, els gegants, els capgrossos, les nenes-núvies i els
nens-mariners de primera comunió, els sagristans i els escolans amb els pebeters
fumejant l’aroma exòtic de l’encens. I, davant la filera d’autoritats
endiumenjades i uniformades, el tàlem solemne que cobria el pas vacil·lant del
bisbe Cartañá, aco,mpanyant amb dignitat estantissa la gran i feixuga custòdia
d’or flamejant. La gent de genolls, silenci. Era una autèntica apoteosi de fe,
de poder, de respecte, de por, d’esperança, de sacrifici, de submissió. Déu
etern en mig del poble. I el bisbe a la seva dreta.
El petit
Narcís Jordi ho va veure clar: de gran, seria bisbe. Volia ser bisbe. Aquell
bisbe. Entrà al seminari, amb gran alegria de la seva mare, i creixé en “edat i
saviesa”. El camí era bo i la meta semblava difícil però a l’abast. Fins que
s’entrebancà amb les lletres. Li agradava llegir i li agradava escriure. Un dia
devia escriure alguna cosa que la moral del senyor bisbe i els seus pastors van
trobar fora de lloc – al seminari van haver de fer les dutxes d’amagat perquè a
palau les trobaven immorals – i la carrera triomfal somniada es va estroncar.
S’havia acabat el bisbe i començava a néixer l’escriptor i periodista que va
ser. L’Aragó que jo vaig conèixer i que
ara comencem a enyorar.
Sí, és cert,
per indicació del pare procurador, va estudiar dret i va arribar a exercir
d’advocat. Però l’home de lletres havia arribat per quedar-se. Intel·ligent,
treballador, constant, fidel a si mateix, es va arrecerar a l’ombra de la seu:
Vida Catòlica, Resurexit, La Passió, Presència i tantes coses més que se
m’escapen o que he olblidat. Jo el recordo de professor de Colores, a la Salut
de Terrades.
M’haureu de
perdonar, com segur que ell faria, si, aclaparat per tantes pàgines i programes
que aquests dies se li han dedicat, obvio recordar l’Aragó més evident. Em sumo
de cor a tots els elogis. El meu, ves per on, hi suma la meva convicció que, si
les coses haguessin anat d’una altra manera, l’Aragó hauria arribat a bisbe, un
bon bisbe. I el dubte final de si, ben mirat, no ho va ser tota la vida.
Si el meu vot
serveix de res, el té a favor.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada