24 d’agost del 2016

El somni del petit Aragó

L’Aragó anava per bisbe. Quan devia tenir cinc o sis anys, des del balcó de la casa on vivia al carrer de Ciutadans, va veure passar la processó de Corpus. Ah, les processons de corpus d’aquells temps!!  Ni us ho podeu imaginar. Paperets, serpentines, ginesta, catifes de flors, música celestial i militar, corrues de ciris encesos plorant cera pels carrers empedrats, l’àliga, els gegants, els capgrossos, les nenes-núvies i els nens-mariners de primera comunió, els sagristans i els escolans amb els pebeters fumejant l’aroma exòtic de l’encens. I, davant la filera d’autoritats endiumenjades i uniformades, el tàlem solemne que cobria el pas vacil·lant del bisbe Cartañá, aco,mpanyant amb dignitat estantissa la gran i feixuga custòdia d’or flamejant. La gent de genolls, silenci. Era una autèntica apoteosi de fe, de poder, de respecte, de por, d’esperança, de sacrifici, de submissió. Déu etern en mig del poble. I el bisbe a la seva dreta.
El petit Narcís Jordi ho va veure clar: de gran, seria bisbe. Volia ser bisbe. Aquell bisbe. Entrà al seminari, amb gran alegria de la seva mare, i creixé en “edat i saviesa”. El camí era bo i la meta semblava difícil però a l’abast. Fins que s’entrebancà amb les lletres. Li agradava llegir i li agradava escriure. Un dia devia escriure alguna cosa que la moral del senyor bisbe i els seus pastors van trobar fora de lloc – al seminari van haver de fer les dutxes d’amagat perquè a palau les trobaven immorals – i la carrera triomfal somniada es va estroncar. S’havia acabat el bisbe i començava a néixer l’escriptor i periodista que va ser.  L’Aragó que jo vaig conèixer i que ara comencem a enyorar.
Sí, és cert, per indicació del pare procurador, va estudiar dret i va arribar a exercir d’advocat. Però l’home de lletres havia arribat per quedar-se. Intel·ligent, treballador, constant, fidel a si mateix, es va arrecerar a l’ombra de la seu: Vida Catòlica, Resurexit, La Passió, Presència i tantes coses més que se m’escapen o que he olblidat. Jo el recordo de professor de Colores, a la Salut de Terrades.
M’haureu de perdonar, com segur que ell faria, si, aclaparat per tantes pàgines i programes que aquests dies se li han dedicat, obvio recordar l’Aragó més evident. Em sumo de cor a tots els elogis. El meu, ves per on, hi suma la meva convicció que, si les coses haguessin anat d’una altra manera, l’Aragó hauria arribat a bisbe, un bon bisbe. I el dubte final de si, ben mirat, no ho va ser tota la vida.
Si el meu vot serveix de res, el té a favor.   



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada