Una Girona de cine

 Deixem’-ho  clar: quan Gironella va publicar Los cipreses creen en Dios  va situar Girona al mapa. Si més  no a Espanya. Va ser el primer gran best seller espanyol i es va traduir a la majoria de les llengües civilitzades. No és una gran novel·la, però té un evident interès temàtic, un tractament dels personatges (la majoria reals, gironins, amb nom modificat) notable i, sense ser imparcial, que no podia ser-ho, ens explica la situació prèvia a la guerra civil des del punt de vista dels vencedors sense esdevenir un pamflet. Hauria volgut dur-la al cine, que era el gran mitjà de l’època. Sembla ser que Hollywood li va pagar un milió de pessetes pels drets, però no es fa filmar. I que Iquino també s’hi va trencar les banyes sense acabar de concretar res.

A Gironella n’hi van quedar les ganes. I quan va saber d’un grup gironí que feia cinema al voltant d’en Jordi Lladó – De quinze a setze anys, La mare, El pobret – amb important reconeixement en el camp amateur,  decidí que era el seu moment. Va escriure un petit argument basat en la seva experiència personal al seminari i a la Girona esquifida i rància de la seva adolescència i ens el va oferir. Miraculosament, el projecte va anar endavant. En  Jordi Sarasa, en Jaume Peracaula, en Jessy Portas, la Kelly Llaveria, en Quico Viader,  la Mariàngels..., tot el “Grup de Girona”, i encara amics i coneguts com en Carles Vivó, ‘Isidre Vicens, en Pere Dillet i tants d’altres que sento oblidar es van aplegar per fer possible una pel·lícula inclassificable, que no era ni del tot amateur ni del tot professional, ni tan sols cinema independent. Era, Amor adolescente, fet per un grup d’adolescents gironins. Va tenir un cert recorregut pels cinemes d’art i assaig i a l’Orient de Girona es va projectar quinze dies seguits – cosa insòlita llavors – amb la sala plena.

50 anys després, restaurada dels danys ocasionats pel temps i digitalitzada, Amor adolescente va cloure el 28 Festival de Cinema de Girona, amb una projecció a l’Albeniz que va mobilitzar sobretots amics i familiars dels responsables d’aquella aventura.  Mig segle és mig segle. Amor adolescente ha esdevingut un document  extraordinari per explicar aquella Girona levítica que tantes plomes han provat d’explicar i que les generacions que ens segueixen difícilment podran entendre. Quan Gironella escrivia el seu argument a París imperava la nouvelle vague... Nosaltres encara estàvem filmant campanades de la catedral.

Cert, vaig pensar tot rellegint aquelles imatges, aquella Girona era depriment, opressiva, aclaparadora. Però en Quico i la Kelly ja podeien anar a la Devesa en moto. Us imagineu com era la Girona d’abans de la moto? Rambla amunt i Rambla avall.