- I l’amnistia.
- Exacte.
Amnistiats tots els que van participar en el procés, a favor o en contra. Vostè
es pensava que no? Doncs miri. Ja ho tenim. Només falta...
- Em fa l’efecte
que vostè és massa de bona fe. Un il·lús sembla. S’ho creu tot i es va fent
il·lusions. Miri-s’ho bé. Quantes vegades han promès cada una d’aquestes coses?
Dues, deu, vint vegades? Que no se n’adona que a Madrid saben prou bé aquella
dita catalana que diu: “prometre no fa pobre”.
- Vostè creu que
no compliran? Què li fa pensar?
- L’experiència,
amic, l’experiència. Miri, de tot el promès només han cedit en deixar parlar en
català al congrés. A Europa no ha pogut ser perquè algú hi ha posat problemes.
De l’amnistia s’ha aplicat als guàrdies civils i poc més. La culpa és dels jutges,
és clar. Les connexions ferroviàries del port de Barcelona, ja es faran. El
corredor, si no passa per Madrid, ho té complicat. El finançament singular serà
com sempre el millor que hem tingut, però mantindrà el drenatge de 16 mil
milions o més cada any, que d’alguna cosa han de viure....
- No ho pot pas
dir això. És cert que costa complir...
- I quan no tens
cap ganes de complir, és ben fàcil de trobar entrebancs reals, imaginaris o
fabricats. D’aquesta manera, amb sort, es pot anar pagant els favors o el vots
sempre amb la mateixa moneda. Una moneda que no surt mai de la butxaca del que
la té. El president Puigdemont van dir que aquest cop volia cobrar per endavant.
Li va dir que sí, és clar. Però no va poder ser. Imponderables. Reals,
imaginaris o creats. La saben molt llarga...
Està vist que
m’hi he de fixar més en les coses que diu el diari. I en les que no diu.
Un article ben trist