A la Vall de
Boï les joies del romànic canten la memòria d’uns segles de riquesa i de
prosperitat d’aquella gent de muntanya esquerpa. Nou Meravelles, patrimoni de
la humanitat, i cinc o sis que el temps ha esgarriat. Sí, muntanya esquerpa,
amb poc cereal, una mica de col i naps i potser raves. La vida dura del fred i
la neu, el vent entre les pedres, els camps impossibles, el fang, la terra
glaçada. Jo em preguntava, ja fa anys davant aquell bé de deu romànic, com
podia aquella gent dedicar tant esforç i tant diner a guanyar-se el cel alçant
pedra cairada al déu que els havia de protegir de l’enemic islàmic. Em semblava
impossible.
Després,
molt mes tard, vaig saber que aquells homes depenien del senyor d’Erill, amb el
castell d’Erill enfilat als singles. I que quan venia l’estiu, el senyor alçava
un exèrcit d’homes endurits per la misèria i el fred per sortir a fer la
guerra. Sovint s’oferia a reis i comtes de la rodalia i compartia amb ells els
botins arrabassats a l’enemic més feble. O conduïa el seu estol a saquejar
pobles poc defensats. El senyors d’Erill van acabar de marquesos i “Grandes de
Espanya”. Amb una part de la plata i l’or
arreplegats, es pagaren les voltes romàniques, els campanars esvelts i les misses de gràcies per la
protecció divina. Explicat així, s’entén més.
Per algunes
conferències dels investigadors de l’Institut Nova Història, he aprés que a la
Catalunya dels segles XI, XII i següents, hi havia dues tendències polítiques.
Una, propugnada des de Barcelona, basada en mantenir la pau i fomentar el
comerç. L’altra, que podem atribuir als Urgell i els seus nobles, dedicada a
créixer i enriquir-se amb les armes. Que aquests nobles catalans, senyors de la
guerra, solien lluitar en territori llunyà, al costat del reis de Lleó. Aconseguiren
moltes terres, poder, títols i enllaços matrimonials amb les grans famílies de
l’oest peninsular. Ara penso en els Urgell, Calder, Montcada, Cardona... i, ves per on, els Cabrera, vescomtes de
Girona que també s’aventuraren en campanyes bèl·liques per les castelles. Hi
guanyaren territoris i enllaçaren els seus títols i diners amb títols i diners
locals. Així tenim que a Lleó i a Galícia eren els Ponce de Cabrera i a
Andalusia els famosos Ponce de León.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada