Aplec de textos de l'autor, alguns inèdits, la majoria publicats, que us poden interessar
Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la vida comuna. Ara, aquests dies, amb la mort del papa Francesc, el conclave i l’elecció de Lleó XIV n’hem viscut una pàgina important. Però no és pas d’aquesta història de què vull parlar. Ja n’han parlat a bastament diaris, ràdios i televisions, això que en diuen els mitjans de comunicació. No, vull parlar d’una mena d’història que per mi és tan interessant o més que no pas l’altra. M’agrada dir-ne la història menuda, aquella que enriqueix considerablement la gran, que ens parla de la vida dels homes, més que no pas dels fets. I si ens parla dels fets ho fa per afegir-hi matisos humans, per salvar llocs i costums, per acostar-nos la vida de cada dia.
L’altre dia vaig rebre un llibre d’un amic, dedicat,
el vaig fullejar com faig sempre amb un llibre nou, per fer-me’n càrrec. Vaig
llegir la introducció i no el vaig poder deixar. El llibre es titula El
meu paradís d’Adri i és del periodista Pius Pujades, a qui conec de
tota la vida, com se sol dir. És un llibre preciós. L’autor no hi vol fer
literatura, simplement vol explicar-nos què recorda del temps que va viure a
Adri quan era molt petit. I ho fa. La memòria és la seva font principal, però
per això no ha deixat d’informar-se, ha parlat amb gent de la seva edat, si és
que encara són vius, ha parlat amb els fills o nets de la gent que ell
recorda.
L’autorés fill de Consol Lladó, que va ser mestra
d’Adri ja abans de la Guerra Civil Espanyola. Després hi va tornar, en la
postguerra primera, quan en Pius era molt petit. Quan tenia cinc anys. I hi va
passar poc més d’un any. El seu pare havia mort al front…
Al llibre hi tenen un pes important els records. De
fet, és un llibre de records. Però també està ple de preguntes, de coses que l’autor
no recorda i se les pregunta. Però és igual. El teixit dels records és fet com
d’una mena de boira, que a vegades és espessa i a vegades s’esclarissa, es fa
filagarses que s’han de cosir per fer un relat consistent. Això l’autor no ho
amaga mai i aquesta és una de les seves gràcies.
El llibre està estructurat amb capítols, més o menys
llargs. La majoria són curts. I estan encapçalats per un títol que ens en dona
la clau temàtica. Així: "Els cavalls i la fúria", "El camp de
blat", "Rocacorba, ermita i castell", "La fanga i
l’escopeta", "Dissabtes a l’hostal", "Els masos
d’Adri", "Festa major", etc. Són, com es pot veure, temes
diversos –i n’hi ha molts més que no cito per no fer-me pesat– que van configurant
el relat d’una memòria i d’una vida. Pius Pujades sap sortir d’ell mateix per
parlar dels altres i així, per exemple, ens parla dels cavalls que duien a la
ferreria, ens parla de com es ferraven, de com el ferrer configurava la
ferradura, de la fornal i de l’enclusa, dels cops de mall sobre el ferro roent,
de l’olor de la peülla de la bèstia socarrimada. Tot un món que ha desaparegut.
Suposo que la ferreria el devia fascinar, com em fascinava a mi quan, de camí
cap al col·legi, passava per davant d’un ferrer que hi havia al carrer Migdia. M’hi
aturava i m’hi podia passar una bona estona. Aquella olor de socarrim, si es
pogués reproduir, ara mateix ho faria. El món de l’hostal d’Adri també
fascinava aquell nen de cinc anys. Els homes, pagesos i carboners jugant a
cartes; ara l’olor és una altra, ja no de socarrim, sinó una olor de
tabac, ideales i picadura, de vi, i sobretot dels rostits i
sofregits que es feien a la cuina per als platillos, que a l’hostal també s'hi
menjava. Menjar, beure i jugar a cartes. Aquesta era la funció dels hostals. “A
què es jugava en aquells anys als hostals de pagès? Només puc parlar pel que he
vist molts anys més tard. Abans que es fes popular la botifarra, el joc que es
feia era el truc, que es pot jugar de dos, de quatre o de sis. Això quan no es
jugava més que la consumició. Els que anaven amb ganes de jugar diners, solien
jugar a la manilla. Probablement el canari era el joc en el qual es movien més
diners. Molt més tard he vist jugar al set i mig, però no sabria dir si ja
tenia un cert predicament”.
Hi ha dos capítols que m’han interessat especialment:
el que fa referència als jocs, no els de l’hostal, sinó els de la mainada, i el
que fa referència als renecs. L’autor no sap si els jocs de què parla els va
aprendre a Adri o més tard. I amb els renecs li passa igual. Ja ho he dit, la
memòria és esfilagardissa i li agrada fer barreges. Però sigui com sigui, el
llibre de Pius Pujades sap construir tot un món, acabat, ja mort per sempre.
Avui al tornar a casa he començat el teu llibre, degut a la marxa de la llum i al bon solet. L'he llegit tot!! M'ha agradat molt la descripció de com era la vida a Pagés en aquells temps!! Felicitats i enhorabona!!!😀😀👏👏👏
Josep Maria Soler (Canet de Mar)
... ja l`he llegit. Està tan ben escrit que sembla que ho estic vivint...he disfrutat..et felicito la facilitad que tens de comunicar els teus sentiments, emocions etc...el restaurant can joan d'Adri es família dels amics teus. Seran els nets ? Quant he recordat la teva mare ! I també els avis! Esteve i la Carmeta!
Mari Oliveras (Sant Miquel de Fluvià)
.....de fet, el vaig rebre ahir, i m’hi vaig enganxar. Potser perquè les memòries m’agraden més que les ficcions, potser perquè de petit anava d’excursió a Canet d’Adri i em banyava a la gorga de La Torre, potser perquè la meva àvia paterna ((Domingueta Bosacoma) era de Montcal, potser perquè el senyor Heras coneixia el meu pare i les seves filles eren amigues de la meva mare, o conegudes, no ho sé, per tot això el llibre se m’ha fet molt pròxim i m’ho he passat molt bé llegint-lo… O sigui que gràcies! Aquesta història menuda i propera és molt necessària per a entendre la gran.
Jo sempre n’he dit el turó, el Turó. Forma part del paisatge de la meva infància. S’alça al final de carrer de casa, ara passeig, a tocar de la pujada de les Pedreres. Què deu fer? Cinc metres d’altura? Potser quatre? En aquells anys i fins molt tard, quan van retirar l’hospital militar del vell convent de la Mercè, aquell turó només tenia una vessant de cara al carrer. L’altra cantó, a la vora de la muralla, era el pati de l’hospital. A la carena del meu turó, els soldats hi havien construït un mur de rajols, per limitar el seu pati de l’espai públic. En aquell mur hi va figurar fins molts anys després de la guerra un text negre sobre blanc “Moriran los asesinos de Calvo Sotelo. Venganza.” No crec que s’esborrés mai. Quan aquell espai a ser públic, el mur i el seu missatge van desaparèixer. La pineda que ombrejava la falda militar del turó va passar a ser un bosc públic.
Ara els veïns
del barri estan dividits. L’ajuntament ha aprovat un pla de re naturalització
del parc. Hi vol fer camins que permetin l’accés al turó de cadires de rodes,
canviar els pins per un arbrat més de casa, assegurar el desguàs de tot l’espai
per evitar xaragalls... Si tot va bé,
demà es trobaran els tècnics municipals amb els veïns disconformes i potser
s’entendran. Hi ha un pressupost sucós d’Europa que no s’hauria de perdre. De
fet, tots demanen el mateix: respecte per la natura del lloc, millors
condicions pels passejants, evitar el perill de la caiguda d’arbres
malalts, assegurar un bon espai per la
fauna...
Penso que es
posaran d’acord. L’associació de veïns ha treballat per la concòrdia. Serà fàcil si queda clara la finalitat última de
l’actuació. Potser no cal moure tanta terra, potser no caldrà pavimentar tants
corriols, potser no serà necessari tallar setanta arbres adults...
Ho dic clar, si
fico cullerada en el tema és pels arbres. Tenim massa tendència a tallar arbres
sense recordar que créixer és cosa de molta anys. Setanta arbres coll a terra
em fan molta angúnia. Més que les cagarades de gos que alguns impresentables
deixen allà. Entesos? Potser caldria dedicar uns diners a cuidar els pins
malalts, a podar el que agafen formes perilloses, a regar-los. I pagar algú que
vigili els amos dels gossos. N’hi ha de correctes, però hauríem d’escarmentar
els que no ens respecten i ens deixen la merda dels seus cadells.
El somni del rei Aquell rei sabia fer la seva feina. Va regnar més de quaranta anys, trenant aliances, conjugant casaments interess...