Es queixava de la pobresa de la llengua. Oi que si? Doncs sap què? Que fa pocs dies vaig haver d’anar a l’Ajuntament de Girona. Em van fer esperar una bona estona davant un plafó electrònic que anava anunciant els números dels que els tocava la tanda. I, just a sota, una indicació sorprenent que deia “últims anomenats”. Volien indicar els últims números cridats, sense adonar-se “anomenar”, en català, vol dir donar nom o designar algú per a un càrrec. Un matís gens menor: en lloc d’entrar a fer el tràmit, semblava que ens haguessin de posar un nom nou o nomenar-nos regidors.
- Tothom
es pot equivocar...
No és una
simple equivocació. És el reflex d’una pràctica habitual: pensar en castellà i
traslladar la frase al català sense passar-la pel sedàs de la llengua. Així
apareixen perles com “realitzar una trucada” (com si fer-la fos massa vulgar), “estar de peu” (quan el
correcte és “estar-se dret”), “en relació a” (calc mecànic), “donar-se compte”
(en lloc d’“adonar-se”) o “portar a terme” (quan tota la vida hem dit “dur a
terme”). Miri, li explico: vostè vol dir
últims números cridats, que traduït
al castellà seria últimos números
llamados. Però cal escriure-ho en català i tradueix llamados per anomenats. Els
ciutadans als que la frase va dirigida han de fer el camí contrari. Llegeix últims anomenats i ho tradueix al
castellà, últimos llamados, i s’adona
que vol dir últims cridats. Això és
riquesa lingüística. O riquesa bilingüística.
- El més paradoxal és que l’Ajuntament, que
hauria de vetllar per un català acurat, acabi fent de difusor d’errors. Un
plafó públic no és un acudit entre amics: és un referent que veuen centenars de
persones cada dia. I quan l’exemple és equivocat, l’error es propaga com una
taca d’oli.
La
recepta per evitar-ho és senzilla: pensar en català abans d’escriure, triar
mots genuïns i fer revisar els textos per algú amb sensibilitat lingüística. No
cal un títol universitari”. Jo sempre miro que els meus escrits els llegeixi
algú abans de publicar-los. Per si de cas. I encara així i tot surten errades
de tan en tan.
- Si el consistori insisteix a perseverar, ja
ens podem preparar per als pròxims invents: “els últims batejats” o “els
darrers canonitzats”.
Tens tota la raó
Podrien dir "els llamats", com aquell que deia: "Mira noi que et llamen", "a mi m'han llamat?"