24 d’abril del 2020

La vida i la pandèmia



Se n’ha parlat tant!  Es deu haver dit tot. A mi, m’ha impressionat la idea que aquesta pandèmia ens ha canviat la manera de veure el món i la vida. És com si ens haguessin posat una lupa al davant dels ulls i ho veiéssim tot amb el màxim detall, més clar, més gros. I encara, potser, que la nostra pel·lícula s’estés passant a càmera ràpida.
Sí, sabem que res no és definitiu, que tot pot canviar d’un dia per l’altre. Que ens podem posar malalts avui mateix o s’hi poden posar els nostres familiars o els nostres amics. Sabem que podem perdre la feina o no poder anar a treballar. Entenem que ens podem morir.
Tot això, germans, ja era així fins ara. Sempre ha sigut així. Però no ho volíem veure, no ho volíem considerar. Vivíem com en una nebulosa que ara se’ns aclareix.  Pensem-hi. Qualsevol es pot posar malalt, pot perdre la feina, pot haver de viure confinat o a la presó, pot morir-se. Les coses canvien sense que nosaltres hi poguem fer res. I no cal una pandèmia. Sempre és així. Però no hi pensem.
Ara ens han posat la lupa al davant dels ulls i ho tenim clar i no ens en sabem avenir.  Però no ha passat res de nou. Cada dia que vivim és un regal. La feina, la família, els amics, la salut, els llibres que llegim, l’aire que respirem, el plat a taula... tot són regals que tenim avui però que podem perdre demà mateix.
Sense el virus maleït, qui no ha perdut un familiar? qui no ha perdut un amic?, qui no ha perdut alguna cosa que creia tenir ben segura?
I, tingueu-ho clar:  perdreu feines i perdreu amics i perdreu negocis, i perdreu salut, i morirem tots. Amb virus coronat  o sense virus.
Que sóc pessimista? No. Miro a través de la lupa. 
Però, com que no hi podem fer res per canviar-ho, val més que gaudim de la dosi de salut que ens ha tocat, dels amics que hem sabut trobar, de la família que ens acompanya, de la feina que tenim al davant. Gaudim de la nostra vida. I mirem d’ajudar, fins allà on puguem, als nostres conciutadans –  que són germans nostres – a gaudir també d’aquest bé únic i incomparable que és la vida.


Continua llegint »

29 de març del 2020

Quatre pinzellades sobre l'Enric Mirambell


El senyor Mirambell era un gironí de tota la vida. Bé, de tota la seva vida, és clar,  però, sobretot, de tota la meva vida. Amb discreció, prudència i bonhomia evidents va formar part del paisatge ciutadà, com les cases del riu,  el carrer de la Força, el campanar de Sant Feliu o el pont de Pedra, però sense pretensions. Havia nascut el 1922. Quan nosaltres eren vailets ja el vèiem com una persona gran. Sempre va ser una persona gran, als nostres ulls de postguerra. Vam tenir poca relació, però sempre correcte i amigable. Permeteu que recordi alguns moments de coincidència personal.
El devia conèixer quan ja s’encarregava de la biblioteca. De fet, el primer record que en tinc és d’una conferència que hi va fer i a la que hi assistírem uns quants jovenets del que podríem dir cultura marginal amb la intenció de crear-li problemes. Eren els anys cinquanta i es feien poques conferències a la ciutat. Totes en castellà, naturalment. Algunes, molt poques, anunciaven col·loqui final, com va ser el cas. I aquella era la nostra. No tinc ni idea del tema de la conferència. El que sí recordo és que vam fer el que hi anàvem a fer sempre: quan donà la paraula al públic començarem a fer preguntes en català. El senyor Mirambell anava responent en castellà, com era de llei, però algun cop queia a la trampa i responia en català. No sé si n’érem prou conscients llavors, però estàvem denunciant, quan ningú podia fer-ho, l’absurda i estudiada política anticatalana del règim. Crec que el senyor Mirambell se’n va sortir prou bé sense fer escarafalls.
Uns anys més tard, el 60 o 61, quan jo era a Ifni fent el servei militar, vaig rebre una carta del director de la biblioteca – rebuda a la meva adreça de Girona i reenviada per la meva mare – en la que m’explicava una història sorprenent. Resulta que un conegut seu de Barcelona havia editat un llibre important, de bibliòfil, i deia que jo l’havia entrevistat i n’hi havia demanat un exemplar per reproduir-lo. No havia vist enlloc l’entrevista ni havia recuperat el llibre. El vaig contestar fent-li saber que feia més d’un any que era l’Àfrica i que no coneixia ni el seu amic ni havia vist mai el llibre del que em parlava. La cosa era evident: quan havia  passat tot allò jo no hi era. Però crec que l’Enric Mirabell no va pas quedar convençut del tot. Anys més tard em va fer una referència al llibre desaparegut. Em va saber greu. (Ara em perdonareu però, tot i tenir el convenciment de saber qui s’havia fer passar per mi, calli. No puc demostrar res)
Saltem deu anys. M’encarreguen un text sobre les fires dels primers 30 anys de postguerra. Per fer-lo, passo moltes hores a la biblioteca, a la sala d’investigació. Allà em porten els volums del diari Los Sitios que he de consultar. Però sovint cal esperar. Entretinc el temps llegint una col·lecció d’un setmanari figuerenc – crec que era la Veu de l’Empordà –  que algú ha consultat abans i que no han endreçat. Aquella lectura casual, que vaig allargar força estona, va ser molt productiva. M’explico. Per una banda hi trobo uns interessants articles del periodista i polític figuerenc Puig Pujades escrits des de la presó. No us en faré la rondalla que seria llarga, però diré que, en honor seu, vaig adoptar el nom de ploma de Pius Pujades.  I hi trobo una altre interès: el setmanari enquadernat em permet anar seguint pas a pas la guerra civil des del juliol de 36. Comprovo que passen dues setmanes abans que el tema mereixi cap referència – és un setmanari comarcal – però després la guerra va ocupant més i més espai fins a un darrer número en que la portada està dedicada al President Companys cridant als catalans a resistir, quan ja res no era possible.
Perquè explico això? Quina relació hi té el senyor Mirambell?  Fins ara cap. Però uns anys més tard, cap al 77 segurament, estic acabant la carrera a a l’Autònoma i m‘encarreguen precisament un estudi del tractament periodístic que un diari local havia fet de la guerra. És clar que, en el meu cas, hauria d’haver acudit a l’Autonomista o al Diari de Girona, però el record d’aquelles meves hores a la biblioteca em fan decidir pel setmanari figuerenc. Primer, que ja tinc un xic de feina feta; segon, que cada setmanari m’estalvia sis diaris!!
Anem doncs a la biblioteca i demano la col·lecció de la Veu de l’Empordà des del 1936 al 1939. No el tenen. Què vol dir? Doncs que no el tenen. Com pot ser? Remoc cel i terra. Al final arribo al senyor Mirambell, director. Jo tossut que el tenien. Ell ofès perquè no el poden pas haver perdut. La veritat és que encarrilo el meu treball explicant tota la l’experiència i fent memòria del que havia llegit feia ja anys. El treball va servir. Tenia certa gràcia, perdonin la immodèstia d’estudiant. De tota manera, quan vaig aprendre a cercar a internet va ser inevitable reconèixer que el director Mirambell tenia raó. No tenien ni podien tenir la Veu de l’Empordà, que era un periòdic de dretes: va ser tancat tot just començar la guerra.  I doncs, direu, què havia llegit jo? Molt fàcil, el setmanari d’esquerres  l’Empordà Federal.
Arribem a 1979. Després d’anys de treballar fort, tenim el Punt Diari disposat a néixer. Hem decidit que sortirà el 20 de febrer. Ja som  al dotze a el tretze. Sóc al llit amb una grip de cavall quan truca en Just. Està reunit amb en Marca perquè ha arribat carta del ministeri denegant el permís imprescindible. Em fan llevar. Passo per una farmàcia a la plaça de l’oli i demano un remei d’urgència per anar tirant. Amb en Just anem a la delegació de ministeri de Cultura, que ara comanda el senyor Mirambell amb les noies de la Sección Femenina reciclades.
Ens rep amablement, com sempre. Per el diari no pot sortir. Permís denegat.

Perdoni, senyor Mirambell – li dic - ho sento però vostè té un problema. Nosaltres ja no  podem pas aturar la sortida. Els locals són llogats, la plantilla ja treballa, tot està a punt pel dia 20. De manera que el Punt Diari sortirà el dia 20. Ell ens fa saber que si sortim ens el faran tancar. Jo penso llavors que estem a les envistes d’unes eleccions molt importants.  Reflexiono en veu alta:  no sé si al senyor Suárez li convé tancar el primer diari en democràcia.  Ja li he dit que vostè té un problema. S’haurà d’espavilar.
No ens va pas donar cap esperança, però es va espavilar. Sé que ell, amb el governador civil de l’època, van fer una colla de trucades a Madrid fins aconseguir un permís provisional.
Sobre l’Enric Mirambell es deu haver escrit tot aquests dies. Aquí teniu aquesta  pinzellada personal en record del cronista oficial de la ciutat.





Continua llegint »

5 de març del 2020

Canvi sense petons

                                      
I què? Encara no tenim el virus de la corona? Millor, que a la seva edat...
- Què vol dir? Es creu que podem fer conya d’una epidèmia que ha causat no sé quants morts i que té espantat a mig món?
- Ho deia seriosament, perdoni. Vostè creu que es pot fer el que estan fent a Itàlia? Tancar les universitats, passi. Però les escoles? Què en faran de les criatures? Deixar-les soles a casa mirant la tele? És clar que poden tancar també els tallers i les fàbriques i les botigues... Quants dies? I els hospitals què han de fer? Tancar o ampliar-se? Vostè pensa...
- Sap què li dic? Que jo no penso res. Faran el que hagin de fer i se’n sortiran com podran. La passa del virus passarà com el seu nom indica. Al final farem balanç i jutjarem qui ho ha fet més bé. Ara, senzillament, a rentar-se les mans i fer-se pocs petons.
- D’acord. Sense petons. Però i si són consentits? Ja ha vist els diputats amb la llei nova “només sí és sí”.  Que ve a ser el complement del “no és no” d’en Sánchez a en Rajoy.
- Va molt lluny, vostè. S’ha d’acabar amb les violacions i amb la violència masclista. La llei...
- Li reconec que s’ha legislat per deixar clar el  model de conducte que considerem acceptable en una societat moderna i no patriarcal. Però, perdoni, per més que la llei digui que no es pot robar no evitarà pas que hi hagi lladres. Ja ho deu saber això. Doncs amb els agressors sexuals passarà el mateix.
- El trobo molt pessimista, avui.
-Ben al contrari, estic eufòric. La visita del president Puigdemont a Perpinyà va ser un glop d’il·lusió, una alenada d’aire fresc. I el país va respondre, com sempre. Al revés de tants mal averanys com sento i llegeixo sovint als mitjans, jo crec que les coses van bé. Que ens en podem sortir.
- Ja em ve amb la seva cantarella separatista?
-Jo? De cap manera. Però li recordo aquell axioma que diu “si vols que les coses surtin diferent, hauràs de fer coses diferents”.  Això que vostè en diu la “cantarella separatista” és una manera de fer les coses diferents. No li sabria dir què en sortirà, però no serà el mateix que en sortia quan tots acotavem el cap.
- Llavors, creu que la taula de diàleg entre governs servirà?
- Parlar dels conflictes mai és dolent. Uns – l’esquerra espanyola – i altres – els sobiranistes catalans – tenen el mateix problema: han de superar el franquisme estructural que explota el negoci espanyol. Si són capaços d’identificar i dibuixar un camí assumible per les dues bandes que ens pugui portar a la llibertat autèntica i a la igualtat real, segur que hi guanyarem tots.
- Ja fa demagògia. Es reuneixen per necessitat...
- I què més vol? La necessitat és el gran motor de tots els canvis. No cal que es facin petons.


Continua llegint »

31 de gener del 2020

El castell estantís

 El castell s’ha enfonsat, diuen. I probablement sigui veritat. El joc d’equilibris que el mantenia dret i prometedor ha fet figa. La legislatura catalana s’ha esgotat. El president Torra ho proclama. Salva, això sí, el pressupost. Les eleccions vindran després. Les convocarà ell mateix, si el Suprem li deixa marge. Aquell gest de la pancarta reivindicativa al balcó de palau té els seus efectes. Alguns probablement volguts, d’altres inesperats. (Aquí cal una explicació: jo crec que el President se la jugava per demostrar al món de què era capaç el poder central; no tenia previst segurament què faria el Parlament quan el posessin entre l’espasa i la paret). El cas és que tot fa creure que el castell de cartes s’ha enfonsat. O està en perill seriós d’enfonsar-se.

Que quin castell? A veure si sóc capaç d’explicar-lo. Sobre un projecte, que molts veien utòpic, basat en el mandat de l’1 d’octubre es sostenia el govern de la Generalitat i la majoria parlamentària que li donava suport. Amb aquesta força moral a l’esquena, ERC va a Madrid i fa valer els seus diputats per investir un govern d’esquerres de Madrid, a canvi d’una taula de negociació a la que hi és convidat imprescindible el president Torra. Aquesta taula ha de ser la clau de volta d’algun pla per desencallar el problema polític català. Es parlarà de tot (en el marc de la constitució i de la llei, quedi clar). Mentre la taula tingui quòrum, mentre es negociï, tots dos governs tindran oxigen davant l’opinió pública, malgrat els escarafalls de la oposició. I, si tenen ganes d’entendre’s, fins i tot és possible que s’avanci a poc a poc pel camí de la concòrdia. He dit a poc a poc perquè els efectes pacificadors de la negociació seran més importants com més llarga sigui, com més duri.

La treva, si hi és i és llarga, ha de permetre al govern de Madrid desmantellar amb paciència l’estructura encarcarada de poder que la dreta li ha deixat en herència, com un camp de mines minuciosament estudiat per barrar el pas a totes les iniciatives de l’esquerra. Ha de tenir temps per renovar, com mana la llei, els altíssims tribunals; per reordenar els organismes i institucions estatals que paguem tots i que només serveixen els seus mentors des de l’ombra; temps concitar prou simpaties en el camp dels mitjans com per poder fer acceptable alguna solució, ni que sigui temporal i estantissa; temps per construir i pactar alguna fórmula raonable que es pugui vendre als votants espanyols sense ofendre els votants catalans i a la inversa. Temps.

El dijous va semblar que tot se n’anava en orris. Uns i altres van tenir seny. Cal que parlin. Que comencin confrontant els seus desacords per anar buscant els possibles acords. Encara que només puguin decidir un nou dia per trobar-se. Som on som: al cul del sac. I n’’hem de sortir. Caldrà fer pinya per evitar fer llenya.

Continua llegint »

29 de desembre del 2019

El negoci del canvi climàtic



          -Que em diu? Que ja s’ha acabat la conferència sobre el canvi climàtic a Madrid? Doncs em sap greu, pels de Madrid. Aquesta mena de trobades són una ganga important. Tothom s’hi fa robeta. Els hotels, els taxistes, els guies, els restaurants, les sales de festes, els bordells – perdoni, volia dir les senyoretes de companyia ...
-El trobo una mica desvergonyit. Això del canvi climàtic és una cosa seriosa...
-Ben segur. I l’escalfament global encara més.
-Prou. De què em volia parlar, avui? De si es pactarà nou govern o no es pactarà?
-Jo avui estic pel clima. Sap què varen acordar aquella colla de dignataris mundials a Madrid? Doncs res de res. Que qui dies passa anys empeny. Faran una altra reunió a ves a saber on i pactaran unes limitacions que ningú no complirà. Que badem?
-Què vol dir? No hi creu vostè en el canvi climàtic, en la contaminació, en el perill de destruir el nostre hàbitat?
-I tant que hi crec. Però miri, amb això de l’ecologia es treballa i es parla a molt diferents nivells. De fet, de coses diferents. Imagini una reunió per parlar del cel. Hi convoca els astròleg, els astrònoms i els teòlegs. Tots parlen del cel. Però mentre uns pontifiquen sobre de teologia, uns altres  dibuixen la carta astral de la humanitat i uns pocs busquen  nous planetes habitables. Les conferència sobre el clima són una cosa així, amb l’afegitó dels que hi van a fer negoci.
-Negoci?
-Naturalment. No s’hi val a badar. Allà es venen cupos de co2, es negocien subvencions per no tallar arbres, s’implanten noves línies industrials i energètiques.... Tot es compra i es ven. El mercat de calaf!!!
-No m’ho  havia mirat mai així.
-I esperi, que el més important encara no ho he dit. Qui posa sempre problemes per lluitar contra el canvi climàtic? Repassi, repassi. Estats Units, Rússia, la Xina....  I no entén perquè? Doncs és molt fàcil. Què més voldria Rússia que gaudir d’un clima més suau a tota la Sibèria i tenir oberta tot l’any la ruta marítima de l’Àrtic. Què més poden esperar els Estats Units que veure descongelar Alaska. O la Xina, cóm ballaria feliç a la tundra de la Mongòlia interior temperada.... Perquè  creu que Donald Trump ha buscat la manera de comprar Groenlàndia a Dinamarca?  Les gras potències ho veuen així. Si s’escalfa la terra, guanys. Si es refreda, benefici.
-Tot això que diu és molt gros. Jo crec que els ecologistes ho haurien denunciat ja fa tremps si fos veritat.
-Sap què li dic? Els moviments ecològics, com les velles religions, dictaminen i ens manen el què hem de fer els pobres ciutadans per tenir el cel a la terra. Ens amenacen amb càstigs del cel. Sobre les veritats de la mala conducta humana, troben la manera de cobrar-ne el perdó.
-Avui s’ha passat. Trigaré a agafar-li el telèfon.
. Com vulgui.


Continua llegint »

27 de desembre del 2019

Carmen Alcalde i Presència

Sense buscar-ho, em trobo amb les proves d'una polèmica absurda que vam mantenir la Carment Alcalde i jo a les planes de l'Avui. Era a la primavera del 2005, amb motiu dels 40 anys del naixament de la revista Presència. Resulta que els responsables de Presència d'aquell moment van fer un número conmemoratiu en el que aplegaven quaranta entrevistes  que la revista havia publicat en tots aquells anys. Vaig tenir la mala sort que en triessin una de meva a Josep Pla. Algú la va fer arribar a la Carmen i ella es va sentir ofesa. Ofesa amb Josep Pla, amb la revista i, sobretot, amb mi. Va rebufar a les planes de l'Avui amb aquest text:


DES DE L’EMOCIÓ
 Aquelles noies de ‘Presència’
 Carmen Alcalde

Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, M. Rosa Prats, fundadora amb mi mateixa i amb Manuel Bonmatí d’una revista radicalment antifranquista, editada a la impremta de Jaume Curbet, el mes d’abril del 1965, en aquella trista ciutat, intractable i hostil a qualsevol manifestació de ruptura contra el règim de Franco anomenada Girona.
Deus recordar, amiga, el dia precís en què vam anar al despatx del banquer Manuel Bonmatí, de la plaça del Vi, i el vam conèixer darrere d’una finestreta en què venia uns estranys cupons a la burgesia baixa-baixa de la meva ciutat. Es va treure els maneguins i la visera i ens va oferir la direcció d’un setmanari que el compensés d’antics deliris per una capçalera de diari que mai havia aconseguit. Era un home de la Lliga, per tant un perdedor polític, alhora que un guanyador en l’estatus financer d’una col·lectivitat econòmica i prou forta, tan poderosament forta que ni Franco la va poder liquidar. La nostra trobada, aquell dia d’abril, va acabar amb un sopar monumental, i una posterior farra monumental en algun casino fronterer en què jo apostava al Black-jack, mentre Bonmatí intentava seduir la inseduïble M. Rosa Prats. Tot allò va ser un fair play en què Bonmatí (estimat amic, oi M. Rosa?) reivindicava les seves ànsies de ser periodista a Girona i nosaltres proposàvem la nostra revolució cultural.
T’he dit que sempre ens quedarà el sentit de l’humor. I t’ho dic arran d’un impresentable aniversari, editat a El Punt de diumenge passat: quaranta anys de Presència i ni un esment a tu ni a mi. Ni a cap amic col·laborador, els noms dels quals avui estan, afortunadament inscrits a l’avantguarda de la literatura, el teatre, la poesia imprescindible. Amb nosaltres hi van ser tots, totes. I molts van sorgir d’aquí, i d’aquell projecte nostre va emanar la seva rectitud.
Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, fins i tot després de llegir aquesta guinda que ens dediquen els espoliadors del nostre esforç. Són les paraules del plagiari i misogin Josep Pla en una entrevista concedida a Pius Pujades (només un oportunista substitut): “Conec Presència des del començament. Aquelles noies (tu i jo, Maria Rosa Prats) venien de tant en tant a veure’m. Ara ha canviat un xic. És menys revolucionària. Crec que anirà més bé. Suposo que en veneu moltes més...”.
 I a Pius Pujades li cau la bava. En efecte, en venen més perquè s’han venut els principis i les fidelitats a l’esperit de la nostra guerra intel·lectual contra la dictadura opressora.
Tu i jo sabíem, Maria Rosa, i tots els companys que ens van encoratjar tan generosament en la nostra empresa, que allò era i va ser un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat: el bisbe de Girona, Acció Catòlica i, quina llàstima, el mateix Bonmatí, que no va poder resistir les pressions d’aquest Fraga Iribarne, encara avui exculpat dels seus delictes.
Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, el nostre únic bagatge. ¿Et ve de gust un gintònic a l’Arc de Girona dels estimats Aurora i Lluís per brindar per l’exterminació dels necis?

Carmen Alcalde. Periodista i escriptora
Avui, 30 abril de 2005


Bé. Em va semblar injust. Crec que l'amiga Carmen Alcalde equivocava la diana dels seus desenganys. Però per a un periodista un atac és un repte. Calia respondre. I vaig contestar el següent:

El suïcidi de ‘Presència
 Pius Pujades
 La ja veterana companya gironina Carmen Alcalde ha escrit a l’AVUI la seva indignació perquè Presència ha celebrat els 40 anys de la revista amb un número especial que ni tan sols es recorda de les dues fundadores –la mateixa Carmen i la Maria Rosa Prats– ni dels molts i importants col·laboradors dels cent primers números, els que elles dues van dirigir. Tot i que la Carmen oblida que Presència ja va fer, quinze dies abans, un número commemoratiu en què sí que es recordaven tots aquests noms, li faig costat en la reivindicació. Els cent primers números de Presència van ser un fenomen molt important per a la premsa catalana i em sembla que els que es consideren continuadors d’aquella etapa no ho podien eludir en cap cas. Servo com una relíquia la col·lecció d’aquesta etapa, en la qual no vaig poder col·laborar mai.
 Ara, dit això, la Carmen hauria de saber que no és assenyat esperar gaire gratitud ni reconeixement d’una societat que té poca memòria. I en tenen menys, lògicament, els que d’alguna manera participaren de l’espoli que denuncia. (Per si s’equivoca, aclariré que jo ni hi era, a l’hora dels fets: estava just a l’altra banda, molt lluny del bisbe i dels d’Acció Catòlica.) Però és clar, jo sóc només un oportunista substitut i el meu punt de vista té poca importància. (Algun dia m’agradaria saber de quines oportunitats parla la Carmen i de qui em creu substitut. Però això pot esperar.)
 De totes maneres, que no pateixi: la història ja està escrita i el seu nom ja figura on ha de figurar. Potser li caldria llegir el meu text a Girona, grisa i negra, després de 27 anys, editat per l’Ajuntament de Girona el 1999. Copio: “Una Presència fundada i dirigida inicialment per Carmen Alcalde i Maria Rosa Prats, amb el suport econòmic i personal de Manuel Bonmatí, que va acabar la seva primera etapa –cent números– clivellada amb successives sancions de 50.000 pessetes, fins que Bonmatí va veure la llum, com sant Pau en caure del cavall camí de Damasc, i va vendre els drets de les fundadores al diner de la Creu Roja polonesa, com es va anomenar eufemísticament el capital del bisbat”.
 Val a dir que ja abans, al llibre Francesc Ferrer, la batalla de la llengua, editat per Xarxa Cultural el 1988, vaig ser el primer a fer pública la trama que es va ordir perquè les accions de Presència canviessin de mans. La Carmen Alcalde tampoc no deu haver conegut el text. Si li cal, només ha de demanar.
Sí, dels centenars d’entrevistes que va publicar Presència en tants anys, els actuals responsables n’han triat quaranta per celebrar l’aniversari. Josep Pla no hi podia faltar, ni que fos un plagiari i un misogin a qui aquelles noies (la Carmen Alcalde i la Maria Rosa Prats) anaven a veure sovint. I si Pla opina que la revista és menys revolucionària i es vendrà més des que ha canviat de direcció, em sembla injustificat deduir-ne que a Pius Pujades li cau la bava. Segur que em confonen.
La Presència que van assumir l’Aragó i els altres homes de Vida Catòlica, i a la qual ens van convidar a col·laborar a Jordi Soler i a mi –sobretot perquè escrivíem en català, cosa que ells van haver d’aprendre–, potser sí que va moderar la guerra intel·lectual contra la dictadura opressora a límits que no conduïssin al suïcidi. Però la lluita per la democràcia i contra el franquisme va ser el nostre nord i l’ideal que va reunir a gent com en Josep M. Cadenas, l’Enric Marqués, en Just Casero, en Lluís Bassets i tants altres que és tan injust oblidar com manipular. El règim prou que ho va entendre i ens va tancar. ¿O ja no se’n recorda la Carmen?
Diu: “Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...”. De fet, la Carmen i la Maria Rosa no es van pas suïcidar, com podeu comprendre. Van sacrificar la revista a la taula del martiri, en testimoni de la seva fe en un país diferent. Que la mà executora fos Fraga Iribarne, Manuel Bonmatí, el bisbe de Girona i Acció Catòlica només explica quin era el panorama del moment. De sentit de l’humor, la Carmen en mostra poc, en el seu article, malgrat que el pregona. Passa sovint. I és una llàstima.

Pius Pujades. Periodista

Avui.- 13 maig 2005

Val a dir, al cap dels anys, que la meva resposta va ser censurada pels responsables de l'Avui. Poc, això sí. Havia escrit  una frase que ara no seré pas capaç de reproduir en la que responia a la seva afirmació "mentre Bonmatí intentava seduir la inseduïble M. Rosa Prats". Consti que estic convençut que va ser com ella deia. I que la il·lusió d'aquella possible seducció podria que fos un dels motors que van moure la cartera de Manel Bonmatí. Donava a entendre que, posats a entrar en les motivacions íntimes dels personatges, calia explicar la relació de parella de les dues periodistes. I venia a pensar que potser Presència va ser bàsicament un projecte de vida en comú d'elles dues.
A l'Avui em feren observar que les protagonistes no havien sortit mai de l'armari. I ho vam treure. Em sap greu no tenir el text original meu, però crec, ara que tinc la polèmica a la pantalla, és el moment de parlar-ne. 
De sentit de l'humor, cap, Carmen. Desinformació i ressentiment, massa. 

El text exacte 

Som a 7 de juliol de 2020. Quan ja no hi comptava, trobo a la memòria d'un ordinador aparcat per vell, el text exacte que em va censurar l'avui. Deia així:

Finalment, a l’article del 30 abril fa unes quantes referències personals a Manuel Bonmatí, als sopars monumentals que pagava, a farres monumentals  a casinos de l’altra banda de la frontera, a intents de seducció a la  Maria Rosa Prats. Em semblen referències fora de lloc. Potser sí que en l’altruisme del senyor Bonmatí pesava tant l’interès periodístic com la il·lusió d’una possible aventura. Ves a saber. Però la Maria Rosa Prats, com la Carmen Alcalde, eren inseduïbles perquè devien estar seduïdes l’una per l’altra.  Posats en terrenys tan relliscosos, ves a saber si l’aventura de Presència no va ser per a elles poca cosa més que un projecte de vida en comú. De vida periodística, naturalment. Llavors s’entendria que la Carme pugui dir “Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...”




Continua llegint »