Ser o no ser independentista

Sap què li dic?  Que després de tant de temps de seguir-lo encara no he pogut esbrinar  si és independentista o no ho és – em diu un lector fidel. Em sorprèn la pregunta.
- Si ha de ser blanc o negre, li reconeixeré que el meu cor i el meu cap han sigut, des de ben petit, independentistes. Però els sentiments  i el pensament es modulen amb el pas del temps.
- Ja hi som!! Ho veu com mai no ho deixa clar?
- No és tan difícil d’entendre. He viscut tot el període nefast del franquisme, quan era obligatori ser espanyol i, per ser-ne, havies de deixar de ser català. Si més no dissimular que ho eres. En aquelles circumstàncies, si senties que la teva pàtria era Catalunya (llengua, costums, història, amors...) t’adonaves que estaves immers en una anomalia política. Llavors, jovenets com érem, només podíem fer dues coses: adaptar-nos i resignar-nos a ser un ciutadà de tercera classe o rebel·lar-te – potser només al fons del cor – i declarar-te separatista.
-I vol dir que les coses han canviat molt?
- Hi ha hagut de tot. En alguns moments, a la mort del dictador, es va poder pensar que trobaríem fórmules acceptables que permetrien una justa convivència entre les diferents societats que compartim l’estat. Vam poder creure que anàvem per bon camí i que podríem ser espanyols sense deixar de ser catalans, com podíem ser europeus sense deixar de ser espanyols. Però no era fàcil, no és fàcil. I hi ha molts interessos i forces que no estan disposats a cedir en res.
- Interessos?
- Ben segur. A part de tot el que he dit, resulta que els catalans paguem per ser espanyols. I ens surt molt car. Els que es beneficien d’aquest diners, els que els administren, els que els mouen, els que en viuen, no estan pas disposats a renunciar-hi. D’aquí plora la criatura. Espanya com a estat van néixer per administrar un imperi. És una potent i eficient màquina extractiva. Sense aquesta funció, deixaria d’existir. Ep, així ho penso jo de vegades.
- De manera que a vegades és independentista i a vegades no. Ho he entès bé?
- Es una manera de dir-ho. El dia que m’acceptin com sóc ja no hi pensaré més. I vostè?

      Torna a l'inici

Continua llegint »

Qui ha de fer habitatge social

 Ara que estem d’eleccions potser és l‘hora de parlar de coses serioses.  Què li sembla si parlem de l’habitatge? Perquè ja me n’estic cansant de veure com tots fugen d’estudi. Hi ha un problema  real, els preus de compra o de lloguer. Són alts. Entesos. I, diuen, són alts per culpa dels promotors que no abaixen els preus, dels propietaris que apugen els lloguers, dels bancs que no volen malvendre, dels turistes que ocupen les poques places que hi hauria al mercat. N’hi ha tants de culpables¡¡  I les solucions es busquen a partir  d’aquestes dades. Que els promotors facin pisos més barats, que els bancs i els grans tenidors lloguin a baix preu, que els propietaris no apugin els lloguers, que no es lloguin habitatges als turistes. Curiosament,  malgrat tants esforços, cada any el problema és més greu. Sembla mentida¡¡

Ara, pregunto jo, quina administració de les que cobren els impostos dels habitatges, n’està fent de caràcter social?  On són les ofertes municipal, nacional, estatal?  Sí, l’ajuntament té un petit estoc de pisos de lloguer social, en col·laboració amb particulars. Entesos. Però no pot resoldre el problema.

Mireu, recordo, de memòria, el grup Mazo Mendo, a la pujada de Montjuïc; les cases barates, de Sant Narcís; el grup Germans Sàbat, a tocar de Sant Gregori; el Gerona para Gerona, a Montilivi; Vilaroja i, més tard, Font de la Pólvora, més enllà del cementiri; les cases de la Crueta... Alguna actuació més que no recordo. Tot això, i em sap greu haver-ho de dir, en temps de la dictadura.  I no podem deixar de citar la immensa obra que va fer en Francesc Ferrer des del Patronat. Es fa ara res que s’hi vulgui assemblar?

Em penso que no. Ni els bancs, ni els promotors, ni els propietaris, ni els constructors, ni els administradors, ni els inversors no han de resoldre un problema social, que escapa completament de la seva responsabilitat. L’administració  pública, la que sigui, ha d’assumir el repte. Passar la culpa als altres és la seva manera de fugir d’estudi. De tirar pilotes endavant. I esperar que corrin els altres.

       Torna a l'inici

Continua llegint »

Noms per recordar

Avui no, que és Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa. Ja teniu prou feina, de parada en parada, mirant de conèixer pel tacte, la vista, l’olor, quin és el llibre que heu de comprar. Avui no. Però el dijous , demà passat, a quarts de sis de la tarda, l’ajuntament posarà una placa en memòria de la matemàtica i pedagoga Maria Antònia Canals a la placeta enjardinada que hi ha al davant mateix de l’escola Annexa, Joan Puigbert. Podeu anar-hi. D’un temps ençà, l’ajuntament de Girona, amb l’alcalde al davant, està fent una feina ben senzilla però ben necessària i pedagògica: dedicar places i placetes a persones que han deixat el seu rastre benèfic a la ciutat. Persones que ens han deixat, és clar. Fa pocs dies eren posades plaques recordant el periodista i escriptor Narcís Jordi Aragó i a la seva esposa, la pintora Maria Mercè Huerta. Merescudament.

La placeta de l’Annexa és a tocar de l’institut Vicens Vives, a la part del darrera.  I ja que som aquí, recordaré que l’institut es va construir sobre els terrenys que havia ocupat l’escola Prat de la Riba, a la que jo vaig anar quan devia tenir tres o quatre anys, als primers quarantes. En dèiem tots Prat de la Riba, tot i que ja devia dir-se José Antonio per honorar el fundador de Falange Española. Quan van voler fer l’actual institut la meva primera escola va ser aterrada i es va traslladar l’ensenyament i el nom a l’edifici pròxim, que havia sigut un alberg de la Sección Femenina del FET y de las JONS, i encara hi és avui: el Puigbert.  Aquest edifici  és ben curiós. Està catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Fou construït per l’arquitecte Ricard Giralt. A l’article de Viquipèdia que en parla no diu l’any de construcció però va ser a començaments del franquisme. Per al seu ús actual han calgut reformes i ampliacions importants. Quan potser encara en dèiem l’escola José Antonio o poc després, a l’inici de la democràcia, hi vaig ser i vaig entrar en una de les aules. Els havia arribat l’enciclopèdia catalana. La tenien a terra, just al costat de la paret, fent la volta completa.

- És que el terra no aguantaria - em van dir. Era una volta catalana, però els materials no eren bons. El franquisme ja ho tenia això.

Bon sant Jordi.

       Torna a l'inici

Continua llegint »

De banderes, himnes i monedes

Podria ben ser que les barres catalanes siguin més antigues del que ens pensàvem. Sembla probable que el mite de l’emperador Carlemany pintant l’escut amb la sang de Guifre el Pilós tindria un fonament històric. Segons sento explicar, l’emperador havia rebut els colors del Papat (abans que es canviessin pels actuals groc i blanc) i després els hauria atorgat als territoris que li eren fidels.  Per això trobem encara barres “catalanes” a molts escuts del que era el nord de l’imperi, la marca del nord, com a la Marca Hispànica.

Que els colors del casal de Barcelona i el que representaven eren l’arrel i la base de tots els drets dinàstics ho evidencien dos fets: Quan l’emperador Carles V abdica de tots el seus títols en favor del seu fill Felip II, es queda només per a ell el de Comte de Barcelona. Molt més tard, quan Joan de Borbó renuncia a la corona d’Espanya a favor de Joan Carles I, es queda també amb el títol de comte de Barcelona. No pot ser casualitat.

- Ep, n’està segur de tot això?

De l’origen carolingi i papal de les barres, ho sento, però no. És tan possible aquesta com d’altres explicacions. Però em sembla prou lògica i entenedora. De l’amor dels reis al comtat, sí. Indiscutible.  Però no volia pas parlar d’això.

- L’escolto.

Fa una colla d’anys algun professor ens va fer observar que Espanya havia adoptat de Catalunya tres dels símbols més importants: la bandera, la moneda i... vaig entendre l’himne. Bé, la bandera és evident. El fons d’or amb els pals de sang. De les naus catalanes a la marina espanyola, de la marina espanyola a la monarquia. La moneda – parlem de la pesseta – de ser una moneda catalana, fins que el ministre Laureà Figuerola després de la revolució la Gloriosa, del 1868. Primera República. I fins a l’euro.. Pel que fa a l’himne...

- La Marxa Granadera...

Exacte. El seu primer esment apareix el 1761 al Libro de la Ordenanza de los Toques de Pífanos y Tambores que se tocan nuevamente en la Infantería”, compost per Manuel d'Espinosa. No li trobo cap connexió amb Catalunya. Algú em pot ajudar?

       Torna a l'inici

Continua llegint »

Contra la mandra

Quina mandra!! No m’ho puc estalviar? Si ja està tot dit... Perquè he de parlar de política? De fet, no hi ha gaire res de nou. Com diu? Que en Carles Puigdemont ha dit que es presenta? Entesos. A veure quin programa proposa i, si ens convenç, el votarem. Si no ens convenç, no el votarem. No cal parlar-ne més. Tema acabat.

^{- Ho diu molt aviat vostè que s’ha acabat. La tornada del President de l’exili canvia moltes coses. Miri, les eleccions s’han convocat quan Esquerra ha entès que la llei de l’amnistia podia donar peu a aquesta tornada. El President Aragonès s’ha afanyat a anar a Madrid a demanar un finançament similar al basc i navarrès...}

^{- Perdoni, s’han convocat eleccions quan el govern no ha pogut aprovar el pressupost. O no és així?}

^{- Sí, té raó. Però no em pot negar que no és igual anar a les urnes amb en Puigdemont a les llistes que sense. I el President actual seria mal polític si no ho tingués en compte. Com a líder del seu partit ha de fer per maneres de guanyar les eleccions i continuar governant, si és això el que vol el país.}

^{- Això, tots els polítics. Ara haurem de deixar que s’expliquin. I, si deixen d’insultar-se els uns als altres, els entendrem més bé. I no podem oblidar que, formalment,  tot va començar quan el President Mas, desesperat pel mal tracte que l’estat sotmetia a Catalunya, va anar a Madrid a demanar una mena de concert econòmic, Rajoy li va dir que ni parlar-ne i Mas  va decidir estripar les cartes i començar el que hem anomenat el procés.}

^{- Així que hem de creure que Aragonès va anar a Madrid, més que per demanar ingènuament un concert econòmic, per fer memòria a un Estat que intenta passar pàgina, la gènesi del problema. És com si els hagués dit: Rajoy es va equivocar i ja veieu que va passar. Un desastre. Tornem al punt de sortida. Comencem més bé. Negociem de veritat una formula per revertir una injustícia que ja fa massa temps que dura.} 

^{- Vostè creu que l’han entès? O que l’han volgut entendre?}

^{- Caldrà deixar que pensin i paeixin el missatge. Potser sí que preferiran donar a Esquerra un argument electoral, que esperar i arriscar-se a haver de negociar amb Puigdemont, ara que ja el coneixen bé.}

^{Haurem de tenir paciència, com gairebé sempre. A final, no me n’he sortit i hem parlat de política.}

       Torna a l'inici

Continua llegint »

De les Voltes al minyons escoltes

Les Voltes, 60 anys. Qui ho havia de dir. El vent gèlid del franquisme bufava sota les voltes de la Plaça del Vi, just a Casa Carles, quan una colla d’engrescats gironins decidiren que, si les llibreries “normals” no oferien llibres en català, el que calia era crear un nou establiment que canviés les coses. radicalment. Les Voltes seria una llibreria especialitzada en llibres en català. Ho tenien tot en contra, però la lògica estava a seu costat. Va ser un èxit, amb els alts i baixos que el mercat  i el temps propiciaren. Al cap dels seixanta anys, es va fer una celebració al municipal  ple, amb tres presidents de la Generalitat presents (Pujol, Montilla i Torra) i dos més per via informàtica (Mas i Puigdemont). Es va presentar la Fundació Les Voltes i el Premi  Matamala, concedit aquest any a Josep Guardiola. Esplèndid. Però no us volia pas parlar de Les Voltes avui. Ja ho entendreu.

Va tancar l’acte el conseller Quim Nadal. Havent repassat la llista del primers gironins que s’apuntaren al projecte de les Voltes, va fer observar que la majoria havien passat per l’agrupació escolta Sant Narcís, que tenia el cau just al costat del local de la llibreria, a Casa Carles.  I que moltes altres iniciatives ciutadanes també s’havien gestat als cervells d’aquells centenars de nois formats en l’escoltisme. Escoltisme catòlic, tot sigui dit, rumio jo. Certament, l’escoltisme gironí estava pensat i  encarrilat a formar els dirigents futurs de la ciutat. Jo diria que se’n van sortir.  Algú més entès hauria d’estudiar els noms d’aquelles promocions d’escoltes i guies i veure les seves trajectòries, com s’han anat desplegant, agrupant, organitzant per controlar els llocs decisius de la ciutat. I potser esbrinar si en la seva actuació com a adults han pesat més els valors maçònics reconeguts de l’escoltisme de Baden Powell o l’adoctrinament i dirigisme catòlic dels capellans d’aquells temps difícils. Llibertat o submissió. Algun sociòleg s’hi apunta? Algun historiador? Crec que un estudi com aquest tindria interès.

Segur que algun dels antics escoltes gironins, que van conèixer de primera mà tot el procés, en podria començar una tesi doctoral. L’espero, sense pressa.

      Torna a l'inici

Continua llegint »