Caminem cap a l'horitzó

Fa ben poc, el 31 d’agost passat, era a Brussel·les i vaig visitar al President Puigdemont a les seves oficines del Parlament europeu. Visita de cortesia, només. Per fer-li costat, per agrair-li la duresa del seu sacrifici, sense cap interès polític. De fet, en parlarem molt poc de política. Ni calia. Era allà com a gironí, com a company de la seva etapa del Punt (encara que no hi vam coincidir en el temps), com a independentista convençut, com a amic.

La conversa va discórrer sobre tot per l’exili i les conseqüències familiars, l’escola de les nenes, la seva decidida voluntat de no rendir-se, les perspectives judicials...

A les parets dels despatxos, dues grans fotografies: la victòria de les urnes de l’1 d’octubre i la gran manifestació gironina del 3 següent. Per mi, i suposo que pel President també, el cim visible de la seva acció política per la llibertat del nostre poble.

Allà, sentint-me una mica protagonista, vaig gosar dir: potser aquell dia tres es podia haver fet alguna cosa més per aprofitar la força del carrer. En la mirada del President vaig llegir que ell hi havia pensat al seu moment, n’havia valorat els pros i els contres, les conseqüències, la relació de forces. No li demanava pas cap explicació. Ell tenia la informació i jo no.

De política només en vaig gosar parlar en un incís. Li vaig manifestar la meva incomoditat per les baralles i, sobretot, els insults que els dos partits independentistes s’intercanviaven a les xarxes. Em semblà que ell tampoc ho veia bé. Va ser llavors que, amb la franquesa que permetia el to de la conversa, vaig gosar dir-li que, de tota manera, agraïa sincerament que, malgrat tot, no haguessin trencat el govern. Creia que, si això es produïa, trencada la majoria independentista , tindríem un president Illa a Palau molt aviat. Va respondre només amb un somriure que ara recordo trist.

No hi era com a periodista. No n’havia de fer cap crònica. Ni la faré. Però he escrit aquest record de finals d’estiu perquè comprovo que aquells insults i aquelles discrepàncies s’han concretat en una sortida de Junts del govern.  La buscada i esperada majoria del 52 per cent independentista s’ha fos al Parlament. Tenim un altre govern, ara monocolor amb incrustacions importants com en Quim Nadal, per citar el més proper. Els desitjo sort. Molta. Tota. I encert.  El país, i el món, viu moments molt complicats i difícils que cal afrontar amb intel·ligència, esforç i enginy.

Sento arreu un cert desencís. El ciutadà molt o poc conscienciat recela de les promeses dels politics. Els votes i després no fan el que han promès. Només busquen la cadira, el sou, els privilegis. És tan fàcil criticar! També és fàcil prometre més del que es pot donar. I segurament s’ha de fer. Els ciutadans volem esperança, exigim programes de màxims, potser utopies, per decidir el nostre vot. Després ve la realitat del que es pot fer i del que no. La dura paret de la realitat. Costa d’entendre que les promeses electorals són només indicis del camí que es vol emprendre, de la direcció cap a on volen anar, l’horitzó que els il·lusiona, la meta final. I, en votar, triem això: camins, direccions, metes, horitzons.

D’altra banda, les circumstàncies adverses que travessem demanen un govern fort, que governi, que s’imposi, que ajudi els més febles, que sostingui l’entramat empresarial que crea feina, que sàpiga actuar per damunt de les modes, dels tabús, de les tendències, del què diran, del darrer vot que es pot perdre. Churchill va guanyar la guerra i va perdre les eleccions. Està bé que l’oposició actuï pensant en les eleccions que venen – sempre venen eleccions – però no es pot governar bé amb la mirada fixada constantment en les enquestes, en l’oïda girada cap a l’assessor electoral.  Recordeu: sembla que Pujol no va voler assumir la recapta dels impostos perquè això el faria menys popular. Si és veritat, es va equivocar. Segurament va tenir alres encerts, però en això es va equivocar. No va ser prou valent.

He començat a Brussel·les. Amb el President a l’exili, amb l’esperança a Europa, als tribunals europeus. Em va confessar que l’havien temptat més d’un cop a lliurar-se a canvi d’una pena pactada, suau. No ho vol ni sentir. Té clar que l’aplicació del 155 va ser il·legal. O bé tornarà extradit, si Europa ho decideix, o bé tornarà lliure.

Bona sort als dos Presidents, a Brussel·les i a Barcelona.

  Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »

El procés català, Andorra i la justícia

Expliquen que fa una colla d’anys, potser cap als seixanta del segle passat, quan encara Andorra era poca cosa més que una relíquia del vell feudalisme, una parella de la guàrdia civil espanyola va pujar fins a Encamp per detenir algú que se’ls havia escapat. No se’n van sortir. Els andorrans es van oposar a l’abús. Llavors, el governador civil de Lleida, ofès, va imposar una multa al comú d‘Encamp. Consultat el bisbe d’Urgell, copríncep de les Valls, des de la Seu se’ls va aconsellar pagar la multa i reclamar després. Es va fer així i la sanció va quedar en no res. Mà esquerra i diplomàcia. Set-cents anys d’experiència.

Recordo  aqueta anècdota ara que una jutgessa andorrana, Stéphanie Garcia,  tramita la denúncia interposada pels antics propietaris de la Banca Privada d’Andorra, la família Cierco, com a víctimes d’extorsió, coacció, amenaces, xantatge i falsedat documental, per part de l’agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola, Celestino Barroso, i del comissari Marcelino Martín, per aconseguir dades d’uns presumptes comptes bancaris d’Artur Mas, Oriol Junqueras i de la família Pujol. Si no col·laboraven “voluntàriament”, tenien maneres d’enfonsar el banc andorrà i la seva filial espanyola , el Banco de Madrid. I devien parlar seriosament perquè els dos bancs van abaixar persianes el març del 2015, després que, des de Madrid, s’enviés a l’Oficina de Control de Delictes Financers dels Estats Units informació – que els denunciants qualifiquen de falsa – sobre el banc. I que el mateix president M. Rajoy visités sorprenentment el Principat, al gener.

L’embolic és important. La batlle ha citat a declarar, entre d’altres, a Mariano Rajoy i als llavors ministres d’interior, Jorge Fernández Díaz, i d’hisenda, Cristóbal Montoro. També, és clar, als comissaris Barroso y Martín, al més conegut espia espanyol, José Manuel Villarejo, i al que era director adjunt operatiu de la Policia Nacional espanyola, Eugenio Pino, a l’ex-inspector en cap Bonifacio Díez i  als seus superiors, Francisco Martínez i Ignacio Cosidó. Ben segur que cap dels citats té intenció de declarar. Però entre Andorra i Espanya hi ha un tractat de cooperació penal, signat el setembre de 2015, pels ministres Xavier Espot i Fernández Díaz – precisament Fernández Díaz – que acorda la col·laboració en molts supòsits, entre els quals hi ha el de la lluita contra l’extorsió (ap. VIII, secció b, de l’article 1). Ara bé, a falta de consultar més documents, que ja deu tenir en compte la batlle, em pregunto si l’acord abasta també uns suposats delictes comesos abans de la signatura, com és el cas.

No es fa difícil preveure que cap dels encausats donarà la cara als tribunals andorrans. Uns al·legant, con fins ara, una immunitat diplomàtica difícil de justificar un cop jubilats; els altres jugant totes les cartes que va repartir i reparteix el servei secret en l’afer de l’operació Catalunya. Tot s’hi val. Immunitat dels abusananos.   Perquè, tinguem’ho clar: en aquesta guerra contra l’independentisme tot s’hi val. Tot.

Què va anar a fer Mariano Rajoy a Andorra el gener del 2015? Era la primera visita d’un cap de govern espanyol al Principat. Ho puc endevinar. Volia que tanquessin el banc que no cedia al xantatge. No calia ni parlar del tema. N’hi havia prou amb recordar al cap de govern  que l’economia andorrana té un aixeta a la Farga de Moles. Una aixeta que es pot graduar – i es gradua – legalment  extremant o relaxant el rigor dels controls duaners. De revisar aleatòriament un de cada deu cotxes es pot passar a fer-ho a tots o a cap. Un dia, una setmana, un any..., sense haver de donar cap mena d’explicació.

Quan es té l’economia d’un petit país a les mans, no s’hi valen lleis, ni tractats, ni tribunals, ni protestes, ni recursos. El petit ha de saber afluixar, tot mirant de salvar una aparença de dignitat sobirana. Ho saben els andorrans, ho sap el príncep bisbe i ho sap el príncep francès – que d’altres problemes té ara mateix, amb l’alè de la senyora Le Pen escalfant-li el clatell.

La família Cierco, l’Institut de Drets Humans d’Andorra, l’associació Drets i la batlle Stèfanie tenen mala peça al teler. Però, malgrat tot, ves a saber. De més verdes en maduren. A Fàtima o Lorda s’hi veuen miracles, diuen.  O és al Tribunal dels Drets Humans del Consell d’Europa?

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Elements per a una teoria de la comunicació

Quan feia la carrera de ciències de la informació em vaig haver d’empassar molts llibres i moltes lliçons que, tot i reconèixer que potser eren necessaris, m’aportaven ben poc. Però conservo com una petita joia el llibret, gairebé només un fullet, de Hans Magnus Enzensberger que porta el poc engrescador títol de Elementos para una teoría de los medios de comunicación. No dic que sigui un gran llibre, ni goso recomanar-lo als periodistes d’avui. Els llibres, com tantes altres coses, ens afecten si arriben en el moment oportú de la nostra vida. A mi em va arribar en el moment just.

Em nego a rellegir-lo ara mateix per por que em decebi. Es va publicar per primera vegada el 1971 i els anys, en matèria de comunicació, han sigut molt fèrtils. A les primeres pàgines l’autor parla dels elements apareguts en els darrers vint anys. Apunta: “satèl·lits de comunicacions, televisió en color, televisió per cable i amb cassete, video-tapes, video-recorders, video-fonos, la tècnica del làser, processos electrostàtics de reproducció, sistemes electrònics d’impressió ràpida, màquines de composició i d’ensenyament, microfitxes amb accés electrònic, computadores time-sharing, bancs de dades.”

Enzensberger era conscient que els canvis i les noves tecnologies no s’aturarien pas. Devia imaginar que alguns dels invents que l’admiraven desapareixerien al cap de pocs anys i que els seus noms ja no ens dirien res, o ben poca cosa. Què devien ser “microfitxes amb accés electrònic”? Ell, senzillament ens obria el camí i ens marcava un futur. Vist ara, podem dir que era clarivident quan intuïa l’acceleració tècnica a la qual estàvem abocats. No podia pas profetitzar cap a on anirien aquests canvis. Quan escrivia faltaven encara molts anys perquè arribés internet, que havia de revolucionar la comunicació mundial.

Sí, faltaven més de deu anys per a la xarxa però Han Magnus la intueix, la reclama, exigeix un sistema que permeti la completa interacció social. Vol que el lector sigui comunicador, que l’oient esdevingui locutor, que tots els ciutadans puguin manifestar públicament el que pensen i el que opinen, amb els mateixos drets i oportunitats que els periodistes, locutors, directors de cinema, autors de llibres... Ho reclama i busca la manera de fer-ho possible. El receptor de ràdio amb transistors, ens diu, era, en potència, una emissora que permetia convertir l’oient en emissor.

Pròxim en alguns moments a l’ideari marxista, Hans Magnus abomina totes les dictadures i denuncia que a l’URSS l’administració ha renunciat a utilitzar fotocopiadores per por que qualsevol empleat es converteixi en un editor clandestí. El poder d’una Xerox! Calia tenir sota control tota la informació, tots els mitjans, des dels diaris i la televisió fins al telèfon. Penso ara en la pel·lícula La vida dels altres de Florian Henckel.

Ha costat molt que els grans mitjans s’obrissin al seu públic, el deixessin opinar, malgrat que les petites escletxes que s’oferien tenien una gran acceptació i fidelitzaven el client. Les cartes al director dels diaris van anar prenent volada. Programes com La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio –per parlar d’un exemple casolà– tenien una àmplia acceptació des del primer moment. Les emissores van aprendre a utilitzar el telèfon per incorporar noves veus.

Quan n’he tingut l’oportunitat, he intentat obrir les portes als aires de fora. Com que m’he mogut en el camp periodístic, he mirat de donar prestància a les cartes al director, evitant que semblessin un apèndix marginal. Imbuït ben segur per les idees d’Enzensberger, vaig arribar a imaginar una publicació que aplegués bàsicament escrits dels lectors. El projecte tenia fins i tot un nom, Demano la paraula. Deixem-ho estar. La paraula ja corre per la xarxa.

Tot el que he escrit fins aquí, amable i pacient lector, era la preparació per suggerir que els mitjans professionals de comunicació, si han de sobreviure, no ho poden pas fer competint amb els tuits i els Instagrams. Una emissora, una capçalera de premsa tenen futur si ofereixen credibilitat, seriositat, professionalitat. I si són capaces d’evitar convertir-se en butlletins de les tendències polítiques imperants. Que no és pas fàcil, sembla.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Les meves paraules de comiat a l'amic Helios

 

Acomiadem per sempre l’amic Jordi Soler, l’Helio divertit de la nostra joventut, el Síssif genial de les pàgines del Punt, en Jordi Soler i Font segons la paperassa oficial, o potser en Jordi Soler i Soler que va compartir amb mi judici i presó. Tant li fa. Descansi en pau. S’ho mereix.

Ha viscut gairebé vuitanta-quatre anys de lluita contra l’adversitat, remant sempre a contracorrent, amb el vent de proa.

Sabeu? Va arribar a Girona als catorze anys, i no tenia ni pare ni mare coneguts. Vivia a la plaça del General Marvà, just al costat del jardí de la infància, amb els seus oncles, Narcís i Conxita, si no em falla la memòria, que tot pot ser. Tenia també una tia, mestre de Sant Gregori, la Concepció Soler, i una àvia al carrer de la Força.

La veritat és que no ens fèiem preguntes. El país venia d’una guerra i vivíem la duríssima postguerra. Si hi penso, dels amics íntims d’aquells anys, en Vivó era orfe de pare, assassinat pel comitè de Salt; el pare d’en Jordi Tortós també havia mort en mans dels rojos; el meu pare havia caigut a Castelldans sota les bombes franquistes. Que en Jordi no tingués pares semblava normal.

Amb els anys, força anys, la “tia” mestre va començar a ser la “tia directe” pels amics més íntims. Va costar molt més temps perquè pogués dir obertament que era la seva mare. Llavors vam saber que havia nascut a Terrassa d’amagat, perquè una mare soltera no podia pas ser mestre. I la mare soltera havia de guanyar-se el pa. Havia viscut la seva desemparada infantesa a Canet de Mar, Badalona, Barcelona i Granollers. Mai ens va explicar la raó d’aquests canvis.

Però deixem tot això, que ja no té importància, tot i que devia marcar profundament  els primer anys de l’amic que acomiadem avui. A Girona, l’oncle Narcís, que treballava a la diputació i tenia bons contactes polítics, el va posar d’aprenent a la impremta de l’hospici. Sí, ja sé que allà es divertia provant de colar errades al butlletí oficial de la província. On havia de dir el delegado de hacienda hi sortia el delgado de hacienda; on havia de dir subasta de mojones acabava dient subasta de cojones...   Però trobo cruel que un nen que no pot dir qui són els seus pares s’estigui formant a l’hospici. Ja em perdonareu.

Naturalment dibuixava. Sempre ho havia fet. I escrivia. Tenia una gran facilitat per imitar l’estil de qualsevol escriptor. Podia escriure com en Gironella, com en Papini, o com en Maugam, per dir noms d’autors que llegíem. Fèiem cartes al director de Los Sitios, que en Fulgencio Miñano ens publicava. I després algun article o entrevista. De tot això en va sortir que col·laboréssim a la revista Usted que editava el periodista Sureda Prat. I, ves per on, en Sureda,que tenia també un taller de fotogravats, el va llogar d’aprenent. El recordo davant els aparadors del fotògraf Martí, a la Cort Reial, insolant gravats, perquè el taller era molt precari i no tenia insoladora... De vegades feia molta fred, però en Jordi aguantava. Va acabar sent un bon gravador.

Quan es va estrenar la passió de l’Aragó i en Capella, La llum de la veritat,  en Jordi va començar a escriure rodolins i quartetes resseguint en broma les escenes de l’obra. És clar, era molt irreverent. Tothom recorda; en bona veritat et dic que per l’escot se’t veu un pit. O quan apareix la Magdalena, tothom la coneix per puta i el profeta no s’immuta. Als camerinos del Municipal els actors es pixaven de riure. Ens vam repartir les escenes i en vam fer una obra completa: La llum del quarto fosc. Se’n van ver sis còpies, les que permetia el paper carbó a la màquina d’escriure.

El dijous sant ens van detenir a tots dos. Quaranta vuit hores al quartelillo, deu o dotze interrogatoris a cada un i cap la presó de Salt. La nostra entrada va despertar expectació entre ele reclusos. Entravem, segons els papers, per delito contra la religión catòlica y delito contra el régimen.  En vam sortir el dilluns sant sota fiança. Al judici, fent veure que se n’havien editat més de deu còpies perquè fos delicte, ens encolomaren tres mesos i un dia. És poc, direu, perquè ens deixaren en llibertat condicional. Però penseu que els antecedents penals quedaven ben escrits. No tenir passaport, no poder ser funcionari, ser sospitós sempre més...

De fet, uns anys més tard, en Jordi i en Ramon Carbó van ser detinguts per una  broma telefònica que va fer anar de corcoll la policia de Girona que creia haver enxampat una trama d’espies internacional. A mi, que no hi tenia res a veure,  també em van detenir unes llargues hores, sense cap explicació, per si de cas.

No en parlem més. Recordem en Jordi a  les nits de l’Arc, dibuixant un acudit darrere l’altre, en mig de tots els amics, coneguts i clients, que rèiem com bojos a cada cop d’enginy de l’amic. Quant acudits va fer a la barra de l’Arc? Milers. Molts els guardava en Lluís, que donava accés gratuït a la bota del conyac al dibuixant. D’altres marxaven a les butxaques dels espectadors, nosaltres. Amb els anys he aconseguit aplegar-me uns centenars i havia promès a en Jordi que n’hi faria un llibre.  En realitat el tinc fet, i ell l’havia vist. I n’estava content. A més dels acudits, hi he aplegar una petita biografia i fotografies, textos, anuncis i altre material  seu. De moment no tinc l’editor decidir a escandalitzar el seu públic amb la implacable denúncia del règim franquista i els seus suports que és, ben segur, la col·lecció.

Bon fotògraf, bon gravador, bon actor, bon escriptor, bon dibuixant, en Jordi va marxar de la seva Girona quan va trobar feina en una agència publicitària de Barcelona. Hi devia estar dos o tres anys. Es guanyava bé la vida i gaudia de tot el que no li havia pogut oferir la Girona grisa i negra de postguerra. Va conèixer la Manuela, es van enamorar i es van casar. Li vaig fer de testimoni a la cerimònia. Era el meu millor amic.

I de Barcelona a Madrid. Més ben dit, a Alcalà de Nas, com deia ell mateix. Va entrar com a creatiu a la casa Cointra, que editava una revista dedicada als clients. S’hi lluïa en aquella feina. Hi va estar potser deu anys. Però les coses s’havien espatllat a casa seva. Tenien set fills ben diferents. Pel que vaig entendre parlant amb tots dos en aquella època, en Jordi visitava els bars d’Alcalà com havia fet a l’Arc de Girona i estimulava la seva creativitat amb algun toc de massa, que el cos ja no li aguantava. I la Manuela es prodigava a les festes que s’organitzaven als voltants de la base de Torrejón.   Al final el matrimoni va petar. En Jordi va tornar a Girona amb en Marius, segurament el fill més desvalgut. Li va poder fer costat encara molts anys la seva mare mestra jubilada.

I tot va ser diferent. Ni una gota d’alcohol, ni una cigarreta. Es va fer addicte al treball del Punt Diari com a fotògraf, dibuixant, articulista, il·lustrador i tot el que calgués. Els seus mots encreuats i la tira diària del Sísif són només la punta de l’iceberg. Addicte a la feina i al seu fill. Al seu fill Marius. Recordo que de tant en tant em trucava al vespre. Sempre era igual: que en Marius no havia anat a sopar, que no contestava el telèfon, que havien quedat a les nou i no sabia on era. De vegades s’allargava la conversa i  em feia saber que al noi li havien robat el telèfon, o que l’havia perdut, i n’hi havia hagut de comprar un altre. O que l’havien multat quan tocava la guitarra pel carrer per aplegar diners....

Amb en Jordi Bosch, que li havia fet costat en el difícil procés de deixar la beguda, vam fer molts passos i moltes gestions per ajudar en Marius. No ens en vam sortir. Però en Jordi no es va desanimar mai. Ell sempre era allà, aconsellant, pagant, cuinant, trucant, acompanyant el seu fill. Va ser pare i mare fins al darrer dia. I quan en Marius va morir fa uns mesos, en Jordi es va rendir. L’última vegada que el vaig veure li havia dut una mica de puré de carbassó, que m’havia acceptat per telèfon. Era la imatge de la solitud: embolicat amb una manta, davant un radiador elèctric, completament desorientat. Li vaig aconsellar que entrés en una residència i es deixés cuidar. No va pas dir que no, per primera vegada.

Però ja era tard. Vivia per cuidar el seu fill. No podia deixar sol el seu fill. Quan en Mario no hi va ser, ell ja no calia. Jo ho veig així. El seu cos, els seus pulmons, la seva esquena, el seu cervell privilegiat, han dit prou.

L’acomiadem ara amb pena. Potser li havíem de fer saber d’una manera més clara i més contundent que nosaltres també l’havíem de menester, tots, els germans d’en Marius, els companys de tota la vida, els col·legues de la feina, els lectors del Punt Diari.  No n’hem sabut  prou i ara ja només podem recordar-lo enyorar-lo.

Descansa en pau, amic.

Torna a l'inici

Continua llegint »

La primera carta per en Jordi Soler

                      

Estimat Jordi, amic. Diria que no ens hem escrit mai, ni quan les cartes anaven per correu, ni després, amb tot això dels sms, els washaps o els mails. I mira, ara que ja no hi ets, m’hi poso. Amb aquest gest provo d’estar a l’altura del teu surrealisme total, contundent, absurd, suggerent, críptic, macabre, irreverent de tants anys. No me’n sortiré, ja ho saps, com no me’n sortia quan jugava a l’Arc a imitar els teus dibuixos. Però tu reies de cor davant la meva incapacitat per moure el boli sobre el paper. El geni eres tu, és clar. En canvi, ves per on, sempre et guanyava quan fèiem el truc a les taules de la Gallega, del carrer de Mercaders, amb unes olives i un vermut al davant. O quan et reptava a l’u, tres, cinc, set, del Marienbad... Segur que te’n recordes.

Parlar sí, i molt. Fa anys, quan vas arribar a Girona. Com tothom en aquell temps, passàvem hores fent voltes a la Rambla, amb en Vivó sobretot, però també en Tortós, en Romaguera, en Teixidor i ves a recordar... Aquelles voltes, amb salutacions d’amics i coneguts inevitables, teixien converses sobre llibres que llegíem o que volíem llegir; sobre pintors que exposaven a la sala municipal, a amics pintors que volien exposar; sobre teatre o sobre cine. No t’ho sabria dir del cert. Sí que recordo quan proposàvem un tema i un de nosaltres l’havia de desenvolupar improvisadament. Els temes no els te’ls sabia dir, però sempre eren enrevessades qüestions absurdes que tan tu com en Vivó brodàveu deixant-me bocabadat.
I a la Residència? Recordes les llargues estones a la Residència d’en Tarrés? Hi vam fundar el Grup Gàrgola. Havia de ser un mirador abocat sobre la ciutat per saber-ho tot, però també una font que aportés una mica d’aigua clara en la foscor social que vivíem. Exposicions, recitals de poesia, conferències, màgia, lectura de textos, teatre viu... Recordes el teatre viu? Ja ni se’n parla. Podríem pensar que era una mena de continuació de les improvisacions de la rambla, però a l’engròs. Inventàvem uns personatges, una situació i repartíem els papers. Papers que ningú havia escrit ni pensat abans. Tot s’anava improvisant.  Del Grup Gàrgola se n’ha parlat molt poc. No n’hem parlat ni nosaltres. Hi havia gent ben interessant. Us recordo, és clar, a tu i en Carles Vivó,  en Josep Tarrés, en Josep Maria Romaguera, en Joan Catà, en Francesc Ferrer...   Tinc ben clar que ens va venir en Gironella a llegir un conte impactant que duia per títol Carta de un gusano a Jesucristo, o que vam promocionar l’estrena de Pan, amor y fantasia, al cinema Modern.

I les xerrades a l’Arc. Primer a la vora del foc, quan hi havia aquella llar al fons del local, tan acollidora. Després a la barra. Mira, de les estones a la barra, no oblidaré mai com llegíem el diari Los Sitios. Déu meu, quin tip de riure. Em pots dir de què rèiem? Sí, ja ho entenc, era el diario al servicio del movimientoi de su caudillo i la retòrica franquista era fora de tota mida. Sí, els redactors, que no cal que citi per si aquesta carta cau en mans equivocades, eren dolents a morir. Recordes quan per explicar la pudor insuportable de la merda del riu, el que signava Otero va escriure “con este olorcillo a marisco que nada tiene que envidiar a las poblaciones de la Costa Brava”?  No ho recordes? Tant li fa. Tot era igual.
I després els acudits. A l’Arc tenien un rotlle de paper d’uns cinc centímetres d’amplada. Si en va donar de joc aquell rotlle!!  Te’l posaves al davant, prenies un llapis, un boli, el que tinguessis a mà. Et mossegaves lleugerament el llavi inferior, potser feies un glop de la copa que t’havia servit en Lluis, hi havia uns segons d’enjòlit, tots pendents de tu. Llavors la teva mà es movia i dibuixaves un ull. Primer sempre un ull. Després, molt de pressa, naixia un personatge o dos o els que calgués. Ja rèiem. Però encara faltaven els globus de text. Els que no eren a primera fila no ho podien llegir. Tu tallaves el dibuix del rotlle i el feies passar. La riallada anava de mà en mà, amb el dibuix.
T’he de dir que si l’acudit ens havia fet molta gràcia, encara estàvem rient-lo  que tu ha n’havies començat un altre. I que, com mes rèiem, més bo era el següent.  Quants en vas fer, de dibuixos a la barra de l’Arc? Milers, segurament. Molts s’han perdut, és clar. Però en Lluís en va guardar una bona colla, i jo també. Algun dia els deixarem veure a tothom, com havíem pensat fer. Ja en parlarem.
Per ser la primera carta, no em vull allargar més.
Has fet molta feina a la vida, com a dibuixant, com a gravador, com a creatiu publicitari, com a actor, com a periodista, com a fotògraf... Has pujat els fills, t’has dedicat amb cos i ànima al més desvalgut, en Mario, que recordo prou bé. Ara ja no et necessita. I t’has rendit definitivament.
Sàpigues que em sap molt de greu. Nosaltres sí que et necessitàvem. El teu Síssif, les teves fotos, les teves trucades, els teus records...  Què hi farem!! Descansa en pau.

El text del meu comiat és a       PÀGINA ANTERIOR (CLICA)

Torna a l'inici

Continua llegint »

L'última Missa del Gall

 És negra nit. Fa estona que el sereno ha passat amb la seva escala per encendre els fanals. A la Rambla n`hi ha tres i cremen amb petroli. Al sereno li agradaven més els antics, que gastaven oli i s’encenien més fàcilment. Expliquen que un dia va caure de l’escala i es va fer un trenc al cap. Quan el van socórrer es lamentava en el seu llenguatge poc desenvolupat: ai el tap, ai  te tou, el petoli can pianti no tema i no val des. Can Prianti va arribar a ser una llauneria important al mig de l’Argenteria. Devia subministrar llavors el petroli a l’Ajuntament.
Som, lustre amunt lustre avall, a mitjans del segle dinou. Que ben aviat, sense que el sereno ferit s’ho pogués ni arribar a imaginar, Girona seria la primera ciutat  de la península en tenir els carrers il·luminats amb electricitat. I la gent va dir: déu meu, és com si fos de dia!!
Caldrà esperar. Avui és negra nit a la fosca Girona del mitjans de segle XIX. Silenci i solitud en la boira humida i pudent que escup el riu escàs que intuïm a l’altra banda de la filera de cases plantades per la imprudència arran mateix de la llera. Només ressonen, amb ritme inexorable, pausat, insistent, les campanades de plom, la veu del bisbe, que escampa des de la trona pètria de Santa Maria la crida als fidels. El ramat és convocat a la cleda. Som a la nit de Nadal i avui toca Missa del Gall. Cal afanyar-se per no fer tard. Girona ha sopat a corre-cuita  abans de les deu per respectar les normes del dejuni i poder combregar. Els abrics gruixuts i les bufandes, els jerseis, els barrets, els guants i alguna manta han sortit dels armaris. Nets, espolsats, planxats. Els gironins s’han mudat, però amb respecte pel fred negre de la ciutat, un més a la família podríem dir, per abandonar aquella mica de caliu que queda colgat sota la cendra del braser.

***

La nau de Santa Maria acull els fidels. És un esclat de llum de tantes espelmes i ciris que cremen en la gèlida foscor i que les columnes gòtiques emmarquen fins al cel. Han començat els càntics i les lectures però la gent va arribant, com una riuada, per la Força, les escales de la Pera, Sobreportes, Lledoners.  Aviat no es podrà seure. Els bancs atapeïts de vestits foscos i mantellines negres ja no donen per més. Les capelles laterals es van omplint de fidels que seuen als esglaons de pedra freda. Després, la concurrència ha de seguir dreta el cerimonial que, resplendent, es desenvolupa al presbiteri. Hem sentit el bronze solemne del campanar retrunyir després del toc d’oració del migdia i del vespre i tornar a brandar a les deu del vespre per assegurar-se que cap fidel oblidaria el deure de la missa més important de l’any. Aquest darrer senyal tenia un altre significat: els fidels que volguessin combregar, que eren majoria, no  podien menjar res des d’aquell moment per cenyir-se a les normes establertes del dejuni.

***

A la plaça de les Cols, just on la primera volta del que ara és la Rambla, fa cantonada amb el carrer d’Abeuradors, s’hi està el vell Llimona. Tota la casa és seva. Té un petit despatx al que en podríem dir la botiga i fa vida al segon pis. Se sap que viu sol. No té dona ni fills. No us sabria explicar de què és el despatx. Sabem, això sí, que es dedica a deixar diners i que tota la ciutat el considera un usurer. Ha fet favors importants, diuen, a pagesos endarrerits, botiguers emprenedors, negociants de fusta, tractants de bestiar... I petits favors a mestresses de casa que no podien arribar a final de mes, a jugadors amb mala ratxa a les cartes, a petitburgesos que havien de pagar el casament d’una filla,... El senyor Llimona, o en Llimona per dir-li com tothom, es cobra els favors, naturalment. I se’ls cobra bé. Per això té fama d’avar, d’usurer.
 Sempre n’hi ha hagut, de persones o institucions que s’enriqueixen a costa de les misèries dels altres. No em seria difícil de posar sobre el paper tres o quatre noms de gironins que s’hi han dedicat de forma coneguda i ostensible. He vist, als matins de la meva infantesa, Rambla avall, els botiguers de tota la vida que obrien les portes de l’establiment i es quedaven al llindar, amb la bata grisa de cada dia, tot fregant-se les mans entre la boira enganxosa que arriba del riu, potser esperant el primer client, potser només pendents del veí que dugui el diari sota el braç per fer-hi un cop d’ull sense despendre els centimets del seu preu. Molts anys més tard, vaig conèixer un industrial, propietari d’una bòvila, de qui deien que era un usurer. El fet és que - essent milionari reconegut- em va rebre en un despatx que podia haver heretat d’un seu avi, sota la llum macilenta d’una bombeta de 25. Quan vaig comentar el fet, amics que el coneixien bé m’asseguraven que la seva gasiveria era tan decidida que tenia el pa tancat amb clau en un armari perquè la seva dona no se’l mengés.
A les onze ha començat el res de maitines. Set canonges i dos beneficiaris assisteixen al Bisbe en el ritual solemne. S’han revestit a la sagristia i en tornen acompanyats de dos patges que porten una safata amb els ornaments pontificals, mentre el sagristà prepara l’altar amb els escolans. Cada moviment era marcat i precedit pel porrer, perruca arrissada, massa de plata, vestit medieval. Aviat sortirà el bisbe. Un núvol d’encens perfuma i difumina l’espectacle. Els canonges, el sagristà i els acòlits recullen la Capa Magna i un espectacular elenc coreografia el cerimonial del revestiment del bisbe, des de l’alba i el roquet a l’amit i la dalmàtica passant per l’estola, la casulla i el pectoral. Finalment, la mitra i el bàcul, els símbols coneguts de la seva autoritat. Seurà a la Cadira de Carlemany. Sona el Cant de les Hores. Tot està a punt.

***

He dit que vivia al segon pis. Ho remarco perquè jo mateix, quan tenia sis o set anys, vaig viure al segon pis d’aquella casa. Era on s’estava la meva àvia paterna i els meus oncles. La meva mare era mestre i, quan va ser hora que jo ho anés a escola, es decidí pel col•legi de La Salle. Com que ella estava tota la setmana a Adri, em vaig quedar a casa de l’àvia Carmeta, la de la Rambla. Demano excuses per l’aclariment personal. Però ha anat bé. Perquè fou l’àvia de la Rambla la que em va explicar que l’avar Llimona tenia tots els diners al primer pis, al qual només hi podia accedir des del segon per una trapa i una escala de fusta que treia a la nit. Que la porta del primer pis estava tapiada. Tenia por que el robessin, és clar.
I ja que som aquí, potser cal que us expliqui com recordo aquella casa. L’escala tenia porta just al costat de la botiga de roba, a la primera volta, naturalment. Hi havia un primer tram costerut fins a l’entresol, tot de rajol vermell, molt gastat, fosc, que moria en una mena de replà esquifit a la dreta, amb una porta que sempre era tancada. Des del replà els esglaons es cargolaven en petits trams al voltant de la caixa d’escala fins a dalt de tot, on hi havia unes golfes, Comptant l’entresol, cinc pisos. Diria que els trams més alts rebien llum d’una claraboia, però no ho puc pas jurar.  En aquells anys de la meva estada a la Rambla, al pis primer hi vivia una dona amb un fill de la meva edat aproximada. Pel que vaig entendre era una divorciada d’abans de la guerra i vivia tancada al pis, per por que l’antic marit – que ara tornava a ser-ho, en haver-se anul•lat els divorcis– li prengués el nen. No ens vèiem  gairebé mai però tinc memòria d’haver-los visitat un dia. La porta es tancava per dins amb dos panys i una cadena molt gruixuda. La mare va explicar que ella mateixa feia de mestra del fill per no haver-lo de dur a l’escola. I, per demostrar-nos que l’ensenyament que li feia era bo, feu que exhibís davant meu els seus coneixements. Va recitar de memòria un text que deia més o menys: “la distància entre la Tierra y la Luna es de  tres cientos ochenta mil kilómetros, de modo que un tren lanzado a la velocidad de ochenta kilómetros hora tardaria....”  no sé quant de temps per arribar-hi. Segur que li va fer contestar de memòria algunes preguntes més a les que jo no hauria tingut resposta. Del nen no en recordo el nom i no en vaig saber mai més res. Els pisos també eren esquifits i freds, però tenien dos balcons que donaven a la Rambla i tres al carrer d’Abeuradors. Era d’agrair.

***

 
Just a  mitja nit callaven els salms, les antífones, els himnes i els sermons. Ja havia entrat la Corporació Municipal, amb l’alcalde al davant, per seure al seu lloc preferent del presbiteri. Els que anaven més tard empenyien per fer-se una mica d’espai. La nau era plena a vessar de fidels provant d’encabir-se en qualsevol recó, apinyats com si busquessin vèncer la fred amb l’escalfor del ramat. Tota la ciutat era allà, pobres i rics, nobles i plebeus, petits i grans. Els homes amb els barrets o les gorres a la mà, les dones cobertes amb grans mantellines negres que els tapaven fins als ulls. Tot eren mirades carregades de curiositat, de fe, d’admiració, de respecte, de por, d’esperança.
   L’entrada del Bisbe amb el seguici esmentat coincidia amb la primera campanada de les dotze.

***

 
En Llimona no va anar a la Missa del Gall aquella nit. Ell, que sempre tenia una oració a la boca, que es confessava i combregava cada setmana, que passava el rosari cada vespre, que se senyava abans de sortir de casa, abans d’anar a dormir, abans de seure a taula, que no tolerava paraulotes ni renecs davant seu... ell no va anar a la catedral com havia fet sempre des de petit. Tenia febre, tossia. Traginava una forta galipàndria, malgrat que sempre anava per casa amb abric i bufanda. O potser per això.  El cas és que no es veié amb cor d’anar a la missa. Es va cuinar una sopa de farigola, aprofitant el pa sec que li quedava al calaix, i es va ficar al llit com les gallines, en fer-se fosc, a covar el refredat. Es va adormir profundament sota el pes de totes les flassades que tenia a l’abast, arrodit com un cuc.

***

 
Les notes d’un harmònium supleixen discretament la manca d’orgue, que trigarà encara molts anys a tornar a ocupar el seu lloc a l’engavanyadora caixa de fusta que domina l’àmplia nau. Els cors afinats ressonen sota la volta apuntada i les notes semblen córrer enjogassades entre les filigranes barroques de sants i  retaules daurats de les capelles. Els fidels que han trobat banc per seure, missalet en mà, intenten seguir, o ho fan veure, les conegudes oracions llatines. El llatí dels grans misteris, la llum trèmula dels ciris, la música encisadora dels càntics, la mirada sabuda de tantes figures santificades en la foscor de les capelles, l’olor embafadora dels ciris i de l’encens, l’or dels ornaments, el ritme dels moviments dels oficiants, tot es conjura per transportar la massa grisa dels fidels a un altre món, tan imaginari com real.
Des de les trones es llegeixen l’Epístola i es fa la proclamació de l’Evangeli. Probablement en castellà. Potser en català. Fa de mal dir, ara. En la primera missa no hi ha homilia, que es guarda per les altres dues. Sí que hi ha comunió: homes i dones en files separades, no fos cas. De genolls i sense tocar mai la sagrada forma, com havia de ser. Els que poden es colen a la fila que és servida pel mateix prelat.

***

 
Quan va sonar la primera campanada de les dotze a la catedral el vell Llimona dormia profundament. La segona el va despertar. Havia sonat d’una manera estranya. Metàl·lica sí, però més seca, més forta, més... La tercera el va posar en alerta: no era la campana. El cop retrunyia en tot el pis, i fins i tot el llit semblava haver tremolat. Va esperar encara uns segons. Potser somniava?  A la següent  va entendre que passava alguna cosa. I que passava a casa seva. Es va llevar. Un altre campanada seca i un altre retruny. Estaven esbotzant la porta? Quan va entendre que no, s’adonà que el soroll sec venia del pis de sota. Els diners!! Estaven entrant al pis dels diners.
Va obrir la trapa, col•locà l’escala i, mort de por, va baixar. Desolat va veure a la vacil•lant llum d’una espelma, dues figures que entraven al pis a través d’un gran esvoranc que havien fet a cops de mall a la paret mitgera. Venien de la casa del costat, on, segons es va saber després, havien llogat un pis. En Llimona es va abraonar sobre els dos lladres, disposat a defensar el seu patrimoni. La lluita va ser desigual i el pobre usurer va acabar mort d’un cop de mall al cap. El van trobar al cap d’uns quants dies. S’havien endut, és clar, tot l’or i la plata que havia acumulat. El mort tenia a la boca un dit que havia arrancat en plena lluita a un dels lladres. S’hi havia fet amb les dents fins a la mort.

***

 
Ara arriba el moment més esperat. És ofertori. Tots els assistents podran besar els peus de la figureta de guix que representa en Nen Jesús que acaba de néixer. En un bressol de fusta folrat de palla. Un infant de pell tendre, ben ros de cabell, els bracets alçats, amb les mans obertes mostrant els dits separats, bolquers mínims, els peus encreuats, els ulls blavencs, potser amb un punt d’estrabisme inevitable... Al peu de la graderia del presbiteri, vetllada per un canonge i els escolans, la figura acolorida és adorada i besada amb devoció per tota la feligresia. La música i les veus del cor emmarquen amb solemnitat el gran moment.

***

 
No, mai no van trobar els lladres assassins. El pis de la casa veïna des del que havien preparat i executat el butron l’havien llogat amb un nom fals. L’única pista era el dit, però la policia d’aquells anys no va saber trobar la mà a la que corresponia. El crim va quedar per resoldre. L’àvia Carmeta em deia que tot Girona sabia que, poc temps després, va obrir botiga nova al carrer Ciutadans un comerciant que sempre més va portar guants, fes fred o fes calor.
 

Torna a l'inici

Continua llegint »