6 de gener de 2015

Any nou i país nou

Any acabat, tricentenari esgotat, 9-N consumat... i ara què?

–Si li he de ser sincer, no ho sé, ho confesso. Ens veiem abocats a les eleccions plebiscitàries, amb llista del president o sense. Tinc molts dubtes. Es posaran d'acord aquests dies? Poden cedir les dues parts en els seus plantejaments? Estan disposats a fer-ho? No ho sé. El procés té una cruïlla al davant i pocs indicadors…
–Li dono la raó, per una vegada. Però penso que tinc algun argument per aportar. Vol que els expliqui?
–Com que ho farà de tota manera...

–Pensem. Esquerra demana les eleccions referendàries immediates. I declaració d'independència si es guanya. És ben raonable. El president voldria unes eleccions que donessin pas a un govern que construís les estructures necessàries per fer el referèndum definitiu. Més lent, però també raonable. Però en el fons dels dos plantejaments hi ha dues estratègies de negociació.
–De negociació amb qui?
–Amb tothom: amb Espanya, Europa i el món. Sobretot amb Espanya. Per ser independents ens han de reconèixer. Cal negociar aquest reconeixement. El problema és si es negocia abans o després. Negociar abans té l'avantatge que es passa de la llei a la llei, sense el rodament de cap que comporta el desconegut. Però també significa negociar amb el peu al coll, ofegats i desarmats. Negociar després exigeix el salt al buit, el risc de l'aventura, però permet que els tractes es facin amb total llibertat, assenyadament, sense condicionants previs invencibles.
–Entesos. I vostè què faria, si pogués triar?
–Si pogués triar realment, jo negociaria abans. Però llavors el problema és que a l'altra banda no hi ha interlocutor. Cap polític espanyol assumiria el cost de seure a negociar honestament amb Catalunya. “Vale más honra sin barcos...” és el seu lema. Abans perdre-ho tot que pactar res. Saben que Espanya sense Catalunya és inviable. No poden pagar el deute que tenen. Podrien exigir que ens el partíssim a canvi del reconeixement. Però no ho faran mai.
–Llavors...
–No podem triar. Caldrà saltar a fora, jugar-se-la. De moment, fora de la UE, potser fora de l'euro, però sense un deute insuportable. I esperar que els europeus, que voldran cobrar com sigui, obliguin, propiciïn, forcin la negociació.
–Creu que és això el que vol el país?
–Caldrà preguntar-ho. El primer que ha de fer un estat català independent és el referèndum que l'Estat ens nega.
–No acabo d'entendre de quina banda està vostè. Vol una llista única? No la vol? No acceptaria una solució confederal pactada?
–Jo, sap, em sumo al que decideixi el meu poble. Només demano poder votar seriosament. I li desitjo un any 15 venturós i emocionant.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada