Haurà de ser un altre dia
Quan Joshua ben Sie va entrar al Tabernacle va semblar fondre’s en
la penombra. La tremolosa flama del ciri que aguantava a la mà dreta només
arrancava fugisseres espurnes daurades als braços de la memorà. Com sempre, en
va tenir prou. Mentre acostava la flama als ciris sagrats, els seus ulls
castigats de tants anys es van anar adaptant a la foscor del recinte. Ja intuïa
la taula del pa, gairebé a tocar; però ni l’arca, ni tan sols el vel del
querubí entre els lleons, que coneixia prou bé, li eren visibles. Quan encenia
el tercer ciri va sentir la veu, com li havia passat altres vegades. La mateixa
veu fonda, sorda, greu, solemne que ell atribuïa a un patriarca, a un àngel, potser al mateix Jahvè. Es va quedar immòbil, amb el ciri
a la mà, la flama del quan s’inclinava com si rebés un alè inexplicable. I la
veu va dir - o ell va creure entendre:
- Joshua ben Sie , de tu depèn que s’acompleixin els
designis que tantes vegades han predicat els profetes. El poble escollit és a
les teves mans.
Es va fer un llarg silenci que Joshua respectà amb devoció.
Els mantells de colors vius que ornaven els límits del Tabernacle es movien com
si sentissin una presència invisible. Va notar un calfred que li glaçava els
ossos. Tingué esma de posar el ciri encès al costat del canelobre d’or i es
deixà caure a terra, plegant-se a aquella força que el posseïa. Després la veu
va continuar:
- Com Abraham en la seva vellesa, engendraràs un fill i me
l’oferiràs en sacrifici.
Joshua sentí una llàgrima roenta lliscant per la seva galta
i s’anà arrupint sobre les estores que entapissaven el terra. Si hagués tingut
alè hauria gosat dir que hi devia haver un error, que ell no podia, que tantes
vegades com havia rebut la indicació, els últims tres anys, ho havia intentat.
Que ni ell ni la seva dona no podien. Si n’hagués sabut hauria recitat allò de
“els ametllers ja estan batuts” però ell no havia llegit Pla. Potser la veu el
va entendre aquest cop. Perquè li donà una resposta a la pregunta que no havia
pogut formular:
- Una verge concebrà el teu fill.
Ho havia sentit bé? Una verge?
Jahvè és gran.
Llavors el Tabernacle semblava ple de llum. I els ossos li
responien. De manera que es va posar a la feina. Es redreçà, s’espolsà el
vestit i acabà d’encendre els set ciris sagrats. Podia començar el sacrifici
que li corresponia per torn una vegada a l’any.
Una verge. Potser sí...
O
Al cel el temps no corre. Així que dir que van passar uns
mesos sense que ningú es preocupés del pobre Joshua ben Sie seria un absurd. Però ens hem d’entendre.
Mentre a la terra corrien els dies i les setmanes i els mesos, al cel tot
seguia igual, amb estols d’àngels de totes les categories i graduacions gaudint
de la presència eterna de l’Altíssim. I l’Altíssim veient que tot allò estava
bé.
Fins que un Serafí, el nom del qual ara mateix no recordo
però que probablement era el mateix que decorava el vel del Tabernacle, va
tenir un pensament per al vell sacerdot que un dia havia rebut l’encàrrec d’engendrar
un fill per oferir-lo a Javhé. Hi va pensar i, entre dos càntics de glòria, va
treure el nas al món per saber què li havia passat a Joshua, per qui sentia una
certa flaca personal. Quan ho va fer va tenir un cobriment de cor. Com hi ha
món! Aquella vegada la història havia anat endavant. El seu Joshua s’havia pres
seriosament el repte i seguia el seu curs natural el projecte diví del Messies.
A córrer cuita va donar l’alarma. S’havien de fer moltes coses i, a la Terra , el temps corria molt
de pressa. Primer de tot, reunió general d’àngels, querubins i serafins, amb
l’arcàngel al capdavant. Es va repartir feina. Ja gairebé ni es recordava ningú
dels detalls de tantes profecies de segles i segles abans. El noi havia de
néixer a Betlem, per honorar la tribu de David, calia trobar tres mags a l’Orient
i convidar-los, mitjançant un estel, amb temps per fer un llarg viatge. Es va
discutir si el bou i la mula eren imprescindibles, però no es van posar
d’acord; per si de cas, es va aprovar que hi fossin. Més d’un estava segur que
el nen havia de ser ros perquè ell ja sabia allò de “ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet, fill de la...”
Per cert, ja es deia Maria la mare? Bé,
tant li feia, si no s’ho deia li dirien.
Molt d’enrenou, aquells dies, al cel. Jahvè, que s’adonava de tot, callava. No seria estrany que patís una mica en
veure tan poca previsió. No era aquella la manera de fer que s’estilava als
seus dominis universals. Calia esperar que tot anés bé: no enviava cada dia un
Messies a la
Terra. En
I qui era aquell Joshua ben Sie que pretenia tenir el Messies com a fill
propi? Era realment un just? Per bé o per mal, ho era. I el seu repàs
d’urgència de la nòmina jueva li va confirmar que hi havia unes quantes
dotzenes de justos. Va bandejar la idea d’un càstig. D’acord, va pensar: els
enviaré el Messies. I dominaran la
Terra.
O
El vint-i-cinc de desembre tot era a punt. Un àngel rondava
el cel de Betlem amb les ales esteses, controlant els pastors que feinejaven amb
els ramats; els mags havien vist l’estel i caminaven majestuosament pels camins
polsosos que envolten Jerusalem (havien tingut problemes per trobar els tres
regals, però se n’havien sortit acudint al mercat negre); el bou i la mula ja
eren a la cova, dòcils i manyacs com sempre; Joshua i la seva verge prenyada
inesperadament arribaven amb un ruc. Algú va dir que aquella nit nevaria (però
es va equivocar, com passa sovint amb aquesta mena de profecies).
Al cel i a la
Terra tot es va aturar. Sonava en el silenci la música de les
estrelles. Era el moment. Tot preparat. Els dolors del part, el plor d’un
infant, el front suat del pare, la lluna fent el ple al firmament.
Déu meu!! Com pot ser? Joshua prengué la criatura amb les
mans suades, la mirà amb atenció i sorpresa. La regirà de tots costats. No hi
havia dubte: era una nena. Va sortir de la cova, amb la filla a les mans
esteses, mostrant aquell fruit inesperat a l’Altíssim.
O
Jahvè no demanà explicacions
als seus àngels. Les sabia totes. Al cel no hi ha sexes: tots són iguals. Ningú
havia recordat, quan encara hi era a temps, que els homes, ni que siguin del
poble elegit, són com els animals: hi ha mascles i hi ha femelles. Havia sortit
femella¡
En pocs segons, el pessebre va ser desmuntat. Els mags
tornaren a casa, guiats, això sí, pel mateix estel de l’anada. L’àngel
anunciador va callar per sempre. Els pastors van decidit que, com que ja
fresquejava, calia tornar les ovelles al corral casolà. Joshua, un cop refet de
la sorpresa, es tornà a mirar la filla i la va trobar bonica com un àngel. Quan
la seva jova esposa va estar refeta del tràngol, li va fer un petó, carregà el
ruc i tornà cap a casa amb la família.
Haurà de ser un altra dia, va pensar.
I al cel el cor d’àngels va repetir: haurà de ser un altre
dia.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada