1 de desembre de 2014

El meu got és mig ple

Ara mateix em declaro sobrepassat pels esdeveniments. Per sort, no sóc ni he pretès mai ser un analista polític. Algú em pot explicar on som? La partida d'escacs que estan jugant els presidents Mas i Rajoy és d'una complexitat que depassa la meva escassa capacitat analítica. Arribo a entendre la defensa siciliana tossuda d'una de les bandes, però la capacitat imaginativa desplegada per l'altra ja fa dies que corre molt més que jo. Curiosament, de la meva perplexitat se'n deriva una creixent esperança: qui mena aquest procés sap què fa, té més d'una jugada estudiada per endavant, és capaç d'intuir els moviments del contrari, sembla conèixer molt bé les forces reals que hi ha sobre el tauler i ha previst l'estratègia indispensable per posicionar-les per treure'n el màxim rendiment. Com que la potència i el nombre de les peces és desigual des del començament, aquest saber fer que demostra em fa tenir fe en el resultat.
Sobrepassat com estic, tinc prou seny per entendre que el president Mas juga amb un cert avantatge. Malgrat la seva escassetat de forces, no pot perdre. En el marc estricte del tauler legal sobre el que es juga la partida, només hi ha tres possibles finals. Una victòria evident representaria el reconeixement del dret a decidir del catalans, un referèndum legal i acordat i potser la independència dins d'Europa. Contràriament, una derrota clara voldria dir tornar a la situació anterior: l'autonomia minvant, l'escanyament econòmic persistent i l'erosió sistemàtica de tot allò que Catalunya ha pogut salvar fins ara. Les taules, el mig punt, conduirien cap a un camí del mig, una tercera via negociada que permetés algun avenç real en la relació entre l'Espanya una i indivisible i el necessari reconeixement dels trets essencials de la nació catalana. En cap dels tres supòsits es perd, perquè la derrota –dolorosa, lamentable, sagnant– ens deixa al mateix lloc on som: en el camí cap a la desaparició com a poble i com a país.
He fet un esforç per veure el got mig ple. Dec ser optimista de mena. Segur que, amb els mateixos arguments, es poden veure les coses ben negres. Que cadascú s'ho miri com pugui.
Però crec que cal tenir clar que la possibilitat d'arribar a la independència mereix un esforç. La història ens diu que els pobles que s'han pogut regir per si mateixos han tingut més oportunitats per crear unes condicions de vida millors per als seus ciutadans. No tots n'han sabut, és clar. Diria que val la pena intentar-ho, encara que amenacin el president amb la presó. Com he dit algun cop, es veu que per aconseguir alguna cosa en aquest Estat en què vivim, s'ha de saber anar a la presó per aconseguir que et respectin.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada