16 de setembre de 2015

Un article que no s'ha perdut

A començaments del 2006, la Diputació de Girona va editar un llibre de la col·lecció Josep Pla dedicat a Josep Fontbernat. Era un llibre coral, amb molta aportació de l'Emili Casademont però també de Carles Fontserè, Víctor Gay, Joan Gay i pròleg de Montserrat Vayreda. A mi m'encarregaren l'epíleg, que vaig escriure amb molt de gust. El llibre es va editar i en tinc un exemplar a les mans. Però no es va distribuir. Sembla que el meu text no havia agradat a la  filla de l'homenatjat, la Marylou. Un paper d'en Dani Vivern va substituir els meus records en l'edició que finalment va sortir al carrer. Jo escrivia això:

                       



 El retorn de Josep Fontbernat


De fet, tot va començar amb un malentès. M’explico.
Em va venir a veure al Punt Diari un xicot d’Anglès a qui no coneixia. Es deia – he sabut que és mort de fa anys – Joaquim Moreno, Quimet. No sé si va demanar per mi perquè era el director o perquè em llegia la columna diària Punt i seguit. Tant li fa. Em va dir que era del PSC, que li agradava el diari que estàvem fent i que ens podia ajudar. Havia localitzat, a Perpinyà, unes fotografies de l’enterrament del poeta Antonio Machado, inèdites, úniques, sensacionals. Podíem ser es primers de publicar-les si convencíem les filles de Josep Fontbernat que ens les cedissin. Bé, que ens les venguessin.
Val a dir que, llavors, el nom d’en Fontbernat em deia poca cosa. Formava part, això sí, d’un llunyà panorama d’estels del firmament català d’una època anorreada per la  guerra. Però prou difuminat per l’amnèsia col·lectiva imposada pel franquisme. Probablement, no hauria estat capaç de situar el nom més enllà del núvol gris i tèrbol de la tempesta bèl·lica.
Ara, Machado sí que tenia cara i ulls. Formava part del cos cultural que, per ser castellà, s’impartia als instituts, malgrat les seves idees. De manera que em vaig apuntar a la idea de recuperar aquelles fotos. No és pas que anéssim gens grassos, llavors, al Punt. Ben al contrari, passàvem uns dels moments més difícils, fins al punt que havíem de mirar la pesseta cada dia. Però em va semblar que, a més de l’èxit de publicar-les, aquelles fotos es podien negociar i vendre a alguna agència. Si tot anava com em prometia en Moreno, les fotos ens podien sortir barates si sabíem trobar la manera de posar-les al mercat a bon preu i afavorir així aquelles germanes que no coneixia.
Vam concertar una entrevista i, carretera amunt, cap a Perpinyà. Anàvem en el meu cotxe. Pel camí, ves per on, parlàvem ben poc de les fotografies o de Machado. Vam parlar sobretot dels Fontbernat. En Moreno, que havia fer certa amistat amb les filles, em va explicar que passaven un mal moment des de la mort del pare. Que la Josette  estava impedida, que la Marylou era mare soltera, amb un noi adolescent. Segons el parer del meu acompanyant, la situació econòmica angoixant que patien havia impulsat la Marylou – impedida de treballar a causa de la dependència absoluta de la seva germana – a buscar un fill que li donés dret als ajuts familiars francesos. Ves a saber si tenia raó. En tot cas, vaig conèixer el noi, que era la nineta dels ulls de mare i tieta.
La casa de les germanes Fontbernat era una planta baixa en un carrer humil que crec recordar pròxim a l’estació,  la gare, el centre de l’univers dalinià. Formaven una família admirable, animosa i orgullosa del seu pare, del que parlaven i que celebraven sempre que en tenien ocasió. Després de les presentacions, vam entrar a parlar de les fotografies. Era una col·lecció de força qualitat, que oferia ben diverses perspectives d’un enterrament. S’hi veia molta gent, però no hi vam saber reconèixer cap cara. Era un enterrament important, això sí. Calia, abans de res, que algú més entès identifiqués els personatges que acompanyaven el dol. Ho faríem, naturalment.
Es va parlar de preu. En Quim ja m’havia avançat que les germanes necessitaven els diners i que calia ajudar-les. Vam fer una oferta ajustada i la van acceptar. Vam parlar força estona intentant esbrinar si eren el que elles pensaven. Tenien alguns dubtes, certament. Calia fer certes consultes des del diari. El cas és que ens vam entendre. Potser m’equivoco però penso que en vam pagar  vint-i-cinc mil pessetes. De manera que vam enfilar la carretera cap a Girona amb les fotos a la butxaca.
En arribar, en Quim em va convèncer que les hi deixés un dia perquè ell coneixia un veterà d’Anglès que podia identificar algun dels personatges assistents al sepeli. Ho vam fer així. Però quan l’endemà me les va tornar em va confessar que n’havia fet còpies per si les germanes Fontbernat es desdeien del tracte. “Com que ja saben que n’hi ha més còpies...”, va dir. No sé pas què n’hauria fet d’aquelles còpies si el tractes s’hagués trencat.  Però el problema no va pas venir per aquest cantó. Al cap d’un parell de dies, la Marylou va trucar per aclarir les coses: s’ho havien rumiat bé i havien arribat a la conclusió que aquell enterrament no podia ser de cap manera el d’Antonio Machado. Segur que era d’un personatge important, però no pas de Machado. Potser de Pompeu Fabra o d’algun altre català de l’exili. El seu pare no hauria pas tingut les fotos si fos de Machado.
De manera que van tornar a fer el camí a Perpinyà, cua entre cames. Vam retornar les fotos i vam recuperar els diners. Sempre em va quedar el dubte: ¿sabien des del primer moment les germanes Fontbernat que les fotos no eren pas del l’enterrament de Machado? Ho sabia en Quim Moreno? No seria gens difícil de creure que, en una conversa dels tres sortís la possibilitat que tinguessin a les mans el reportatge que deien, que valoressin el seu interès històric, i que en Quin les animés a vèncer els seus dubtes raonables i decidissin publicar-les. Si fos així, s’entendria fàcilment que després, soles, en parlessin i s’adonessin que la versió tenia poques possibilitats de ser certa i que ben aviat tothom s’adonaria del que podia ser un frau. De manera que va decidir desfer el malentès. En cap moment vaig creure que ens volguessin fer passar gat per llebre. De fet, l’interès de les dues germanes estava centrat en tot moment en reivindicar la figura del seu pare, injustament oblidat per un país que tornava a entrar en la normalitat després de tants anys de dictadura. Aquelles dones es feien estimar. Això explica potser l’excés de cel d’en Quim per ajudar-les.
De les converses amb les dues germanes – altrament amables i honestes, senzilles i franques – en va sortir una certa amistat i una sintonia humana important. La vaig reflectir en alguns texts a la meva columna diària, sense pretensions erudites. I com que em feren saber que el gran Josep Fontbernat, el seu pare, estava enterrat a Andorra, en una tomba oblidada, sense ni tan sols una làpida que recordés el seu nom, se’m va acudir que calia fer-hi alguna cosa. Llavors ja havia situat el nom Fontbernat en el meu mapa cultural. Què podia fer? Què podíem fer els gironins per reconciliar-nos amb la nostra pròpia història? Si més no, posar la làpida sobre la tomba andorrana del que podia haver estat president de la Generalitat per mèrits ben contrastats. I vaig demanar als lectors que em fessin costat. Havia de ser un petit homenatge al gran home que va ser, però també una mena d’acte de desgreuge per a les seves filles.
Per sort, les coses van anar bé. A la resposta popular, generosa, s’hi va sumar ben aviat l’ajuntament d’anglès. I en lloc de la simple làpida es va decidir el trasllat de les restes al cementiri del poble on va créixer. I allà és encara.
Lamentablement, les coses van sempre molt de pressa. Em diuen que el vell cementiri on hi ha la tomba de Josep Fontbernat, el cementiri vell d’Anglès, ha quedat mig oblidat després que s’inaugurés el nou. La tomba que visita la filla Marylou a Anglès, quan és al poble amb la seva família,  no està pas en les condicions que mereix el nom de Fontbernat i el que representa. Jo diria, un cop més, que cal fer-hi alguna cosa. I ara ho hauria de fer l’ajuntament d’Anglès, que ha sabut dedicar al l’Home dels Cent Homes una sala a l’hostal d’entitats que el consistori ha fet a Can Sendra.
Si en poden sortir de coses del malentès d’unes fotografies.

Pius Pujades


    

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada