1 de setembre de 2015

De la catedral a Empuriabrava



De qui depèn? És la pregunta d'una amable lectora, que signa Carme Vidal, referint-se a la cobdícia evident dels que munyen la mamella que és la catedral de Girona com a monument visitable. Ella, com feia jo mateix en un paper anterior, contraposa els interessos econòmics dels que porten el negoci amb les necessitats espirituals dels fidels –que encara en queden.
Sí, però la culpa no és pas del bisbe, ni dels capellans. Ells no cobren pas les entrades –intervé un amic a qui no havia pas demanat el parer. Entesos, li dic, però segur que tenen un conveni amb l'empresa que explota el negoci, i cobren cada mes religiosament el que han pactat. I han pogut pactar xifres més altes com més difícil fan que entri gent sense pagar, amb l'excusa de les misses.
Una altra lectora, de Castelló d'Empúries, em fa arribar la seva queixa pel meu escrit “Convivència a la Costa Brava”. Em diu, resumint: “Ens hem construït una casa amb piscina a Castelló d'Empúries. Com li passa a la majoria dels que ens fem una casa, quan hi vas a viure falten moltes coses, en el nostre cas, part de la tanca del jardí. Per
això, en un parell d'ocasions, és cert, que va entrar un noi, no importa de quina nacionalitat, a dins de casa. [...] No se'n va emportar res [...] Les solucions que vam prendre [...] van ser dràstiques: en primer lloc, trucar al ferrer del poble [...] perquè acabés la tanca i posés una porta amb pany. I en segon lloc, com que l'intrús era un menor, parlar amb els seus familiars per intentar apartar-lo d'aquest món. [...] Mai em passaria pel cap ni perseguir el lladre, ni pujar-lo al meu cotxe [...] com vostè ha escrit. [...] L'encoratjo que deixi el periodisme d'opinió i es dediqui a la novel·la i també que [...] visiti el nostre municipi per comprovar que la convivència entre el nucli històric i Empuriabrava és immillorable.”
La senyora llicenciada té bona part de raó. La primera redacció del meu article no concretava el municipi on passava la història. Podia ser Castelló, però també Calonge, Castell d'Aro, Torroella... Amb aquesta indefinició, els detalls personals que figuraven al text no assenyalaven una persona determinada. Però quan vaig repassar l'escrit em vaig adonar que, si no concretava on passaven els fets, no era comprensible per al lector. De manera que hi vaig afegir els noms de lloc, oblidant llavors de difuminar la protagonista, com calia. Li demano disculpes. A mi m'interessava la història per la seva simbologia. No novel·lava pas quan escrivia detalls, potser matisables, per fer entenedora la narració. Per sort o per desgràcia tinc a la memòria altres fets similars o comparables.
En tot cas, gràcies per contestar. Sempre és bo tenir tots els punts de vista.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada