El primer secretari
del PSC, Miquel Iceta, demana als líders de Podem que expliquin què volen
preguntar exactament en el referèndum que propugnen per resoldre el problema de
Catalunya. Vol concreció. Entesos. Ells, els socialistes catalans, es van
passar uns anys reivindicant una consulta legal i pactada. No podien pas
explicitar la pregunta perquè, és clar, primer calia pactar-la. No la van
arribar a pactar mai amb ningú, perquè, com ja sabien per endavant, no hi havia
cap interlocutor espanyol disposat a posar el tema sobre la taula. Com que ells
i els seus germans del centre tenen bon nas, un dia es van adonar que començava
a albirar -se la possibilitat que naixessin noves formacions polítiques que no
fessin gaire escarafalls davant la seva proposta. Això podia ser un compromís.
De manera que, sigil·losament, van abandonar la posició de la consulta
inconcreta i van passar al federalisme per concretar. La pilota, com més lluny,
millor.
Quan els emergents
de Podemos – que podrien ser la clau per a un nou govern a Espanya –
reivindicaren clarament el referèndum per Catalunya, el senyor Iceta devia
tenir un cobriment de cor. Els ha anat de poc. Si arriben a badar un parell
d’anys més, els podíem haver agafat pel mot, amb els pixats al ventre, que
diuen al meu poble. Imagineu-vos, ara mateix, quan Pedro Sánchez pot assolir la
presidència amb el suport de Podemos, i tots dos partits reivindicant una consulta pactada. Els veig
asseguts a la taula negociadora proposant preguntes possibles. Llavors tindria
sentit que Miquel Iceta demanés a Iglésies quina pregunta proposen. I, si no li
estava bé, fes una contra-oferta. Tal
com ho tenen ara, penso que el socialista català ha fet senzillament una
pregunta retòrica. Per sortir al diari. El PSOE i el PSC no estan per consultes.
Ara ja no. Ni pactades ni sense pactar. Parole, parole, parole.
Federalisme, canvis
de constitució, reforma del Senat, la
lluna i el cove. Prometre no fa pobre. Però no ens emboliquem. Els dos últims
socialistes de pes que es miraren Catalunya amb ganes de salvar Espanya foren
Maragall i Zapatero. Van imaginar una transició pacífica de les imposicions al
pacte. Modificar l’Estatut per construir un federalisme asimètric, polint les
arestes constitucionals que calgués. De la llei a la llei, pacíficament, sense
trencadissa. Era possible. Però Zapatero va guanyar les eleccions massa aviat, sorprenentment,
després de l’atemptat de Madrid. No va haver-hi temps per fer pair als barons
totpoderosos el projecte. Calia una legislatura per fer treballar tot el
socialisme espanyol amb l’ariet de l’Estatut contra el PP. No fou
possible. I ja ho sabeu: el ribot
d’Alfonso Guerra treballat sense fre al Congrés, primer; la rebufada pepera al
Constitucional després. La sentència contra la veu mansa del poble que havia
dit sí, malgrat tot.
Quina pregunta? Pregunta
en Miquel Iceta.
Si jo fos de Podem
li respondria: i vostè què n’ha de fer?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada