22 de febrer de 2016

Preguntes retòriques

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, demana als líders de Podem que expliquin què volen preguntar exactament en el referèndum que propugnen per resoldre el problema de Catalunya. Vol concreció. Entesos. Ells, els socialistes catalans, es van passar uns anys reivindicant una consulta legal i pactada. No podien pas explicitar la pregunta perquè, és clar, primer calia pactar-la. No la van arribar a pactar mai amb ningú, perquè, com ja sabien per endavant, no hi havia cap interlocutor espanyol disposat a posar el tema sobre la taula. Com que ells i els seus germans del centre tenen bon nas, un dia es van adonar que començava a albirar -se la possibilitat que naixessin noves formacions polítiques que no fessin gaire escarafalls davant la seva proposta. Això podia ser un compromís. De manera que, sigil·losament, van abandonar la posició de la consulta inconcreta i van passar al federalisme per concretar. La pilota, com més lluny, millor.
Quan els emergents de Podemos – que podrien ser la clau per a un nou govern a Espanya – reivindicaren clarament el referèndum per Catalunya, el senyor Iceta devia tenir un cobriment de cor. Els ha anat de poc. Si arriben a badar un parell d’anys més, els podíem haver agafat pel mot, amb els pixats al ventre, que diuen al meu poble. Imagineu-vos, ara mateix, quan Pedro Sánchez pot assolir la presidència amb el suport de Podemos, i tots dos partits  reivindicant una consulta pactada. Els veig asseguts a la taula negociadora proposant preguntes possibles. Llavors tindria sentit que Miquel Iceta demanés a Iglésies quina pregunta proposen. I, si no li estava bé, fes una contra-oferta.  Tal com ho tenen ara, penso que el socialista català ha fet senzillament una pregunta retòrica. Per sortir al diari. El PSOE i el PSC no estan per consultes. Ara ja no. Ni pactades ni sense pactar. Parole, parole, parole.
Federalisme, canvis de constitució, reforma del Senat,  la lluna i el cove. Prometre no fa pobre. Però no ens emboliquem. Els dos últims socialistes de pes que es miraren Catalunya amb ganes de salvar Espanya foren Maragall i Zapatero. Van imaginar una transició pacífica de les imposicions al pacte. Modificar l’Estatut per construir un federalisme asimètric, polint les arestes constitucionals que calgués. De la llei a la llei, pacíficament, sense trencadissa. Era possible. Però Zapatero va guanyar les eleccions massa aviat, sorprenentment, després de l’atemptat de Madrid. No va haver-hi temps per fer pair als barons totpoderosos el projecte. Calia una legislatura per fer treballar tot el socialisme espanyol amb l’ariet de l’Estatut contra el PP. No fou possible.  I ja ho sabeu: el ribot d’Alfonso Guerra treballat sense fre al Congrés, primer; la rebufada pepera al Constitucional després. La sentència contra la veu mansa del poble que havia dit sí, malgrat tot.
Quina pregunta? Pregunta en Miquel Iceta.
Si jo fos de Podem li respondria: i vostè què n’ha de fer?


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada