La ciutat de Mariúpol, un
històric centre de vida i activitat, s’havia convertit en una ombra d'ella
mateixa. El que havien sigut cases plenes de rialles, converses a la vora del
foc, nens corrent pels carrers, eren ara edificis desfets, parets esberlades i
finestres que semblaven buides de tota esperança. El vent s’enfilava pels
esvorancs deixats per les bombes, xiulant com si una ànima en pena que rondés
aquell paisatge desolador. Feia temps que la vida de la ciutat s’havia esvaït
sota el fum i la runa.
L’Andriy, un nen
d’onze anys, caminava per aquells carrers, com una ombra més entre tantes. Feia
temps que els seus ulls havien perdut l’espurna pròpia de la infantesa,
substituïda per la freda realitat de la guerra. La innocència l’havia abandonat
sense avís, deixant-li només la càrrega de la responsabilitat i el silenci. Ara
caminava amb pas ferm, però sense una direcció clara, evitant els cràters de
bombes i els edificis mig enderrocats que un dia havien format part del seu
món. A cada pas, els records es confonien amb la crua realitat, i de tant en
tant es preguntava si tot plegat no era un malson del qual s’acabaria
despertant. Però la freda punxada de la neu sota les botes li confirmava que,
per desgràcia, tot allò era molt real.
A
casa, la seva mare, amb les galtes enfonsades i una mirada que semblava buida
de tot menys de dolor, observava l’horitzó des de la finestra. Feia setmanes
que plorava en silenci, com si les llàgrimes fossin l’únic rastre d’ànima que
li quedava. Cada cop que es girava cap a l’Andriy o cap al seu germà petit, en
Dmytro, semblava que una part del seu cor es trencava una mica més. El pare
dels nens havia marxat mesos enrere, deixant la promesa d’un retorn que cada
dia semblava més una cruel broma. I la mare, com tants d’altres, s’havia
resignat a l’espera interminable.
En
Dmytro, de set anys, era qui més havia canviat des de l’explosió que va
ensorrar la casa del costat. Des d’aleshores, es refugiava sota les mantes,
immòbil com una pedra, sense parlar ni menjar gairebé res. El seu únic murmuri
repetit, com un mantra, era el nom d’un objecte que havia sobreviscut a la
destrucció: el fanalet.
Per
a ell, aquell fanalet era molt més que un objecte. Cada Nadal, la seva àvia,
que ja no era amb ells, el penjava a la finestra de casa seva. Aquella petita
llum, que semblava desafiar les llargues nits d’hivern, era un símbol
d’hospitalitat. “Aquest fanalet guia els nostres àngels cap a casa”, solia dir
l’àvia amb un somriure tendre, com si tot estigués sempre sota control. Ara,
amb la seva casa destruïda i la guerra cobrint-ho tot com un núvol tòxic,
aquell fanalet era l’última espurna d’esperança per a en Dmytro.
L’Andriy,
conscient que el seu germà es tancava cada cop més en el seu propi món de
silencis, va decidir que calia fer alguna cosa. Algú li havia dit que el
fanalet encara penjava a la finestra de la casa de l’àvia, miraculosament
intacte. Si el recuperava, potser en Dmytro retrobaria un bri d’aquella
felicitat perduda. Però la casa de l’àvia estava a l’altre extrem de la ciutat,
en una zona ara deserta, plena de trampes i perills. Els soldats patrullaven
contínuament, i les mines estaven enterrades sota la neu, esperant pacients
qualsevol pas en fals, com si la guerra mateixa tingués ganes de continuar
jugant la seva tragèdia inacabable.
Una nit, mentre la mare finalment es
deixava vèncer pel son inquiet, l’Andriy va prendre la seva decisió. Sense fer
soroll, es va posar l’abric, aquell que ja no escalfava gaire, i va sortir al
carrer amb un únic objectiu: recuperar el fanalet. El fred li colpejava la cara
com un puny, i la neu cruixia sota les seves botes gastades. Les bombes havien
deixat cràters profunds als carrers, i les restes dels edificis caiguts
s’alçaven com gegants derrotats. La ciutat, que un cop havia estat viva,
semblava ara un monstre moribund, respirant amb dificultat.
Després
del que li semblaren hores de caminar, va arribar al barri
de l’àvia. El seu cor li bategava a un ritme frenètic quan va veure
la façana mig derruïda de la casa. Els records dels dies feliços el van envair:
nits de rialles, històries de temps antics, l’olor de menjar casolà. Ara, només
quedaven runes. Però allà, enmig del no-res, el fanalet seguia penjant de la
finestra, amb una llum feble però present, com si es negués a ser derrotat,
igual que l’àvia. La seva mirada intentà reconèixer aquell lloc tan
familiar, tan seu. Però ja res no era igual. Una pàtina negra de brutícia i de
fum ho emmascarava tot. Allà on volia veure-hi el record de les alegries
infantils ja només hi trobava ruina i desolació.
Sense
pensar-ho gaire, l’Andriy va córrer cap a la finestra i va agafar el fanal
amb mans tremoloses. Era lleuger, però pesava com si carregués tots
els records del món. Quan la calidesa de la flama li va omplir les mans, va
sentir una estranya barreja d’alleujament i tristesa. Allò era molt més que un
fanal, era un fragment del passat, una part de la seva àvia que havia
sobreviscut a la destrucció. Però just quan es girava per marxar, va sentir un
soroll conegut. Uns passos. Soldats.
No
podia perdre ni un segon. Va apagar la flama i es va amagar darrere d’un munt
de runes. El cor li bategava tan fort que temia que els soldats el sentirien.
Eren russos? Eren ucraïnesos? Tant li feia, perquè sabia una cosa: soldats i
compassió no anaven de la mà en aquells temps. Va contenir la respiració, pregant
que els passos passessin de llarg. El temps es va
allargassar com si vulgués aturar-se darrera aquell munt de runa
coronat per la neu bruta de tants dies. Quan finalment es van
allunyar, va deixar anar un sospir profund, com si hagués estat aguantant
l’aire durant hores.
Amb
les mans encara tremoloses i prement el fanalet calent contra el pit, va
començar el camí de tornada. La foscor al seu voltant era tan espessa com els
seus pensaments, però no es va aturar. Tenia el fanalet, i això era l’única
cosa que importava. Ara aquella foscor ja se li feia menys feixuga. Tornava a
casa, segur de conèixer el camí. Ja no es podia perdre. Sabia que no
es podia perdre després de tanta estona de patiment. Atent als sorolls, no fos
cas que hi hagués alguna altra patrulla; els ulls ben oberts per imaginar més
que veure els munts de runa i de neu que feien més difícil el camí
mig conegut, entre les siluetes esquemàtiques dels edificis
esclafats. Va caure un parell de vegades, però sense fer-se
mal. No va sentir ni una rascada tot i tenir molta cura de no deixar
caure el trofeu de la seva escapada aventurada.
Quan finalment va
arribar a casa, el fred li havia calat fins als ossos, però no va parar fins a
l’habitació d’en Dmytro. La mare encara dormia. El petit estava estirat, amb
els ulls oberts, però sense cap mena d’expressió. Silenciosament, l’Andriy va encendre el fanalet, i la petita flama vacilant va
començar a brillar, il·luminant l’habitació amb una calidesa gairebé màgica.
—Mira, Dmytro —va
xiuxiuejar, amb la veu trencada—. He tornat amb el fanalet de l’àvia.
Els ulls del seu
germà es van il·luminar, i per primera vegada en molt de temps, els seus llavis
van dibuixar un somriure. Potser la guerra encara rugia fora de les parets
d’aquella casa, però a dins, amb aquell petit fanal, l’esperança havia decidit
quedar-se.
* * *
Deixem aquí els dos germans. És
Nadal. Ja tindran temps de saber que la mica d’esperança que
il·lumina els seus ulls té, molt probablement, els dies comptats.
A
fora torna a nevar ja fa estona. Les sirenes d’alarma sonen fort, però a
Mariúpol ja ningú no en fa cas.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada