Grans promeses buides

 Diuen que tot anirà bé. Ara si. S’ha desencallat el corredor mediterrani. Algun dia hi passarà el tren i les mercaderies. S’estan enllestint les connexions ferroviàries del port de Barcelona. Esplèndid. I comença el traspàs de la xarxa de rodalies, a la que es dedicaran molts milions per cedir-la endreçada. Extraordinari. També  s’està negociant un nou finançament especial per Catalunya. I el traspàs del control i gestió dels immigrants. I faran que el català es parli a Europa...

- I l’amnistia.

- Exacte. Amnistiats tots els que van participar en el procés, a favor o en contra. Vostè es pensava que no? Doncs miri. Ja ho tenim. Només falta...

- Em fa l’efecte que vostè és massa de bona fe. Un il·lús sembla. S’ho creu tot i es va fent il·lusions. Miri-s’ho bé. Quantes vegades han promès cada una d’aquestes coses? Dues, deu, vint vegades? Que no se n’adona que a Madrid saben prou bé aquella dita catalana que diu: “prometre no fa pobre”.

- Vostè creu que no compliran? Què li fa pensar?

- L’experiència, amic, l’experiència. Miri, de tot el promès només han cedit en deixar parlar en català al congrés. A Europa no ha pogut ser perquè algú hi ha posat problemes. De l’amnistia s’ha aplicat als guàrdies civils i poc més. La culpa és dels jutges, és clar. Les connexions ferroviàries del port de Barcelona, ja es faran. El corredor, si no passa per Madrid, ho té complicat. El finançament singular serà com sempre el millor que hem tingut, però mantindrà el drenatge de 16 mil milions o més cada any, que d’alguna cosa han de viure....

- No ho pot pas dir això. És cert que costa complir...

- I quan no tens cap ganes de complir, és ben fàcil de trobar entrebancs reals, imaginaris o fabricats. D’aquesta manera, amb sort, es pot anar pagant els favors o el vots sempre amb la mateixa moneda. Una moneda que no surt mai de la butxaca del que la té. El president Puigdemont van dir que aquest cop volia cobrar per endavant. Li va dir que sí, és clar. Però no va poder ser. Imponderables. Reals, imaginaris o creats. La saben molt llarga...

Està vist que m’hi he de fixar més en les coses que diu el diari. I en les que no diu.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

S’ha mort l’Aurora

 En Daniel i seus germans m’han demanat que surti aquí a parlar-vos de la seva mare, l’Aurora. M’ho han demanat perquè sóc un supervivent d’una generació que carrega molts anys a l’esquena. Vaig ser un client assidu de l’Arc en els anys més emblemàtics de l’establiment i hi vaig coincidir moltes vegades amb l’esposa del meu amic Lluís. Em dóna això el dret de ser aquí? Jo crec que no. En sé poques coses de la vida de l’Aurora.  Però hi ha un detall que només jo puc explicar i per això sóc aquí. Teniu el meu testimoni directe.

Fa molts anys, no em pregunteu quants, l’amic Jordi Soler va entrar a treballar al taller d’en Ramonet Carbó, a la cantonada de la Rambla amb la pujada del Pont de Pedra. Pintaven i venien gerros de ceràmica. En Ramonet, la seva neboda Mercè i en Jordi. Porta oberta al carrer, al punt més cèntric de la ciutat. Els amics d’en Jordi, en Lluís, en Tarrés, en Vivó, jo mateix,  potser en Tortós... no passàvem mai per allà sense entrar-hi una estona a mirar com pintaven i a fer la xerrada. Era un lloc amable i acollidor.

Una tarda jo era allà escoltant les explicacions rocambolesques que sovint feia en Ramonet quan va entrar en Lluís de l’Arc. Era una mica més gran que jo. Semblava esquivat, emocionat, corprès. Va dir ben fort i ben clarament:

Nois, he conegut la dona perfecte, la dona de la meva vida. La dona amb qui em casaré. L’Aurora.

Malgrat la seva contundència verbal no és que en féssim gaire cas. Estava bé que hagués trobat una dona que li feia el pes, però tots vam pensar que hi ha més dies que llonganisses.

No recordo pas com va continuar la conversa. Tant li fa. Tampoc vaig poder seguir els passos de la parella a partir d’aquell moment. És molt probable que encara no fos client habitual del bar de la plaça de la Catedral.

El que sí puc dir és que en Lluís tenia raó: l’Aurora va ser la dona de la seva vida, companya comprensiva, col·laboradora en els projectes, consellera sempre i, és clar,  mare dels seus fills.

Va saber portar la casa i el negoci quan calgué, amb mà discreta però ferma, en els bons moments i en els més difícils.

En Lluís tenia raó: havia trobat la dona que l’acompanyaria, el complementaria en allò que calgués i es posaria al seu lloc quan faltés.

Descansi en pau al costat de l’amic Lluís.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

L’aventura catalana de l’oest

 

A la Vall de Boï les joies del romànic canten la memòria d’uns segles de riquesa i de prosperitat d’aquella gent de muntanya esquerpa. Nou Meravelles, patrimoni de la humanitat, i cinc o sis que el temps ha esgarriat. Sí, muntanya esquerpa, amb poc cereal, una mica de col i naps i potser raves. La vida dura del fred i la neu, el vent entre les pedres, els camps impossibles, el fang, la terra glaçada. Jo em preguntava, ja fa anys davant aquell bé de deu romànic, com podia aquella gent dedicar tant esforç i tant diner a guanyar-se el cel alçant pedra cairada al déu que els havia de protegir de l’enemic islàmic. Em semblava impossible.

Després, molt mes tard, vaig saber que aquells homes depenien del senyor d’Erill, amb el castell d’Erill enfilat als singles. I que quan venia l’estiu, el senyor alçava un exèrcit d’homes endurits per la misèria i el fred per sortir a fer la guerra. Sovint s’oferia a reis i comtes de la rodalia i compartia amb ells els botins arrabassats a l’enemic més feble. O conduïa el seu estol a saquejar pobles poc defensats. El senyors d’Erill van acabar de marquesos i “Grandes de Espanya”. Amb una part de la plata i l’or  arreplegats, es pagaren les voltes romàniques, els campanars  esvelts i les misses de gràcies per la protecció divina. Explicat així, s’entén més.

Per algunes conferències dels investigadors de l’Institut Nova Història, he aprés que a la Catalunya dels segles XI, XII i següents, hi havia dues tendències polítiques. Una, propugnada des de Barcelona, basada en mantenir la pau i fomentar el comerç. L’altra, que podem atribuir als Urgell i els seus nobles, dedicada a créixer i enriquir-se amb les armes. Que aquests nobles catalans, senyors de la guerra, solien lluitar en territori llunyà, al costat del reis de Lleó. Aconseguiren moltes terres, poder, títols i enllaços matrimonials amb les grans famílies de l’oest peninsular. Ara penso en els Urgell, Calder, Montcada, Cardona...  i, ves per on, els Cabrera, vescomtes de Girona que també s’aventuraren en campanyes bèl·liques per les castelles. Hi guanyaren territoris i enllaçaren els seus títols i diners amb títols i diners locals. Així tenim que a Lleó i a Galícia eren els Ponce de Cabrera i a Andalusia els famosos Ponce de León.

   Torna a l'inici 

 

 

 

Continua llegint »