Miracle a la Cort Real

     A mitjans de setembre de l’any passat vaig escriure: Faig doncs la crida: qui tingui testimonis gràfics de la cantonada entre la Cort Real i les Voltes d'En Rosés, de la Botigueta de la Cort Reial, tal com la va deixar en Lluis Güell, que les faci públiques. Era un crit de socors per intentar salvar una important obra de l’artista de Banyoles a la ciutat de Girona. Havia vist com la llinda de la botiga havia desaparegut i s’havia col·locat al seu lloc la un plafó negre. Tot feia pensar que els relleus pintats que havien il·luminat l’entrada eren perduts. Jo intentava recuperar-los.
Era lamentable l’empobriment que representava aquella pèrdua per la ciutat. Una pèrdua que se sumava a les desaparicions per motius ben diversos de tantes obres memorables d’en Güell arreu. Ningú no va respondre. La meva veu és molt tènue en el panorama de l’opinió pública gironina. D’acord. Jo no mereixia resposta. Però en Lluís Güell sí. Què us he de dir de l’amic Güell? No l’he pogut conèixer encara? Trobo escrit: “Lluís Güell (Banyoles, 1945 - Begur, 2005) va ser un artista polifacètic i atípic que va destacar per la seva capacitat de transformar espais i crear ambients immersius i únics. El seu estil es caracteritza per ser desmesurat, però alhora perfectament coherent i harmònic, integrant elements del sagrat i el profà amb una naturalitat  extraordinària”.
Ha passat el dijous sant i el divendres sant. El diumenge de glòria. El plafó de la Botigueta de la Cort Real ha ressuscitat. Llueix esplèndidament al seu lloc, net, polit, restaurat. Ha sigut un autèntic miracle per mi. Dic per mi, que no tenia ni idea del treball que s’estava fent. No puc dir res més que gràcies. Als propietaris, als comerciants que treballen al local, als restauradors que ha fet la feina. Gràcies, repeteixo.
I ara que ja estic tranquil em pregunto si la Botigueta estaria en condicions de ser visitada pels turistes interessats que venen cada dia, tot l’any. L’espai és reduït i per dins és com una escultura. Possiblement fa de mal ensenyar. Però crec que, com a mínim, els guies que ensenyen i expliquen les meravelles de la ciutat, s’hi haurien d’aturar un moment per explicar-ne l’interés i el valor artístic. Des de fora ja és una joia per admirar.

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

El meu paradís d'Adri (primer tast)

..... Fou com obrir un calaix molt antic, perfumat amb oblidades aromes una mica resclosides, com fullejar les pàgines d’un àlbum de fotografies recremades i descolorides, com descobrir les perdudes cartes d’un amor impossible rovellades pels anys i la humitat. Però va aparèixer davant meu, com en una pel·lícula esgrogueïda, un seguit desordenat d’imatges, de veus, de situacions, de sentiments, d’olors, de sons, que em suggerien un passat molt llunyà, amagat en la boira espessa dels anys i de la vida, que no era al meu davant, sinó que sortia de dins, que em tornava a la ment com una glopada agredolça.

Allà, bocabadat davant un paisatge transformat però reconegut, tornava a ser el nen de cinc anys que vivia a Adri, el fill de la Consol, la senyoreta, la mestra, totalment indefens, obert a tots els vents, àvid de vida i de futur, com un full blanc per escriure o una tela per pintar. No és que recordés, no. Senzillament aquell nen de cinc anys de la meva vida, o aquella meva vida de cinc anys, era encara allà, era en mi, era jo. Jo era en el nen de cinc anys, el fill de la Consol, la mestra, vingut de Girona revestit de tota la ignorància urbanita, disposat a fondre’m en aquell món real desconegut. ....

(fragment del pròleg)

*****

 

... Camino al costat dels homes i els animals. És com les onades del mar, que avancen una al darrera de l’altra, però aquestes no reculen mai. Són onades de terra que venen a morir als meus peus. Ara el cavall que duu la tercera arada passa al meu davant. És ros, amb alguna taca blanca. Quan els cavalls passen pel meu costat sento una bafarada de calor humida. L’arada ha tret una pedra negra, grossa, rodona. Però el mosso no se n’ha pas adonat. O ha fet com si no se n’adonés. La cullo. M’agraden aquestes pedres d’Adri que no pesen gens, com si fossin buides. És com si tingués més força que en Tarzan i pogués aixecar grans pesos. Només que ja es veu que no són com les altres, perquè tenen tot ple de foradets, com si fossin esponges de pedra. La tiro enlaire i la torno a escopçar.

El camp és llaurat gairebé del tot. D’aquí a poc plegarem i marxarem cap a casa. Ara, cavalls i homes es van allunyant de mi, amb la remor dels renecs i paraulotes que la mare diu que no he d’aprendre, perquè no s’han de dir. Però si menés un cavall, sí que hauria de renegar com ells ho fan perquè si no les bèsties no creuen...

 

(fragment dels records)

 

      Torna a l'inici 

Continua llegint »

Memòria de Gombrèn

A principis dels seixanta vaig anar de mestre a Gombrèn. Hi vaig estar dos anys. Hi havia una fàbrica de filats, amb una història interessant. Havia nascut l’any 1935 per iniciativa de l’ajuntament, preocupat per donar feina a la gent del poble. Val a dir que Gombrèn era i és un poble ric gràcies als boscos comunals que pot explotar. Bé, la fàbrica inicial havia fet fallida i el 1962 l’ajuntament va oferir els locals a l’empresari Moisès Torrents, gerent de la Cotolla de Ripoll a un preu simbòlic. Aquella empresa que treballava quan hi vaig ser ara ha fet fallida.  Hilados MOTO  (MOisèsTOrrens).

Jo només vaig veure el senyor Torrens una vegada, quan va presentar-se a l’hostal on jo m’estava i va convidar tothom  a repetir el que prenia. De manera que em va pagar un cafè. El que en recordo de la fàbrica són xafarderies dels treballadors. Ells creien i explicaven que el senyor Torrens havia equipat la nau llogada amb maquinària antiga de la Cotolla, que teòricament s’havia de destruir. Que el mateix amo tenia dues fàbriques més prop de Ripoll. Que la feina era encarregada sempre per la Cotolla. Que molts dels treballadors estaven contractats per la Cotolla, i que, si hi havia visites d’accionistes, havien d’anar treballar a Ripoll.

Tinc el record d’un matí de dissabte, a les petites, nevant, en un autocar atrotinat, amb el neteja-parabrises espatllat i el parabrises alçat, el fred travessant la roba que dúiem, algun paraigua estès, tots arraulits, saltant al ritme dels sots del camí. Neu a Ripoll fins a mitja cama. La porta amable del taller, l’estufa generosa, acollidora.

Als anys setanta i degut a la crisi del petroli, la Cotolla inicià una lenta decadència amb successives reduccions de personal fins que va tancar les portes definitivament l'estiu de l'any 2008, després de més de seixanta anys d'activitat.

 Crec que cal anotar que Cotolla  també era un acrònim dels tes socis: Colomer, Torrent i Llaudet. El darrer va ser president del Barça. Finalment, als tallers de Moto de Gombrèn hi va treballar un noi de Ripoll que després es va fer lamentablement conegut: Younes Abouyaaqoub, protagonista nefast de l’atemptat islamista de la Rambla de Barcelona.

 
      Torna a l'inici 

Continua llegint »

Banc de memòria democràtica

Fa uns anys els amics de Memòria Democràtica em van fer un seguit de preguntes sobre la Girona de post guerra i la transició democràtica. Ho tenen publicat. 
La veritat és que, com que no estava preparat, ni soc gens brillant, ni parlo prou clar, ni la meva aportació testimonial és gaire interesant. Però soc jo parlant sincerament.  Crec que això també val. 
Si hi teniu algun interés, aquí us passo l'enllaç:

https://ja.cat/veu

     Torna a l'inici 

Continua llegint »