10 de gener de 2016

Cantada al Parlament

                         
Quan es perd una votació, encara que el resultat fos perfectament previsible, entenc que no s’estigui content, que no es participi de l’eufòria dels guanyadors, que no s’aplaudeixi, que no es rigui. Quan es perd una votació i el teu rival polític resulta elegit, entenc que no el corris a felicitar.  De manera que no  m’havia d’haver sorprès la panoràmica del Parlament amb tots els diputats d’una banda picat de mans feliços i tots els de l’altra callats i seriosos. I no em va sorprendre. Una investidura no és pas com les eleccions populars, en les que tots poden trobar un motiu per haver guanyat. Si perds, a callar i cap a casa.
El diumenge va passar, és clar. El resultat estava cantat pràcticament des del migdia abans, quan es va saber que  en Carles Puigdemont seria el desllorigador del gran embolic en el que s’havien enfangat els guanyadors de les eleccions catalanes.  Tot i això, no sé si hauria de ser obligat, com en alguns esports, que els perdedors felicitin els guanyadors. Avui per tu demà per mi. Els polítics són d’una altra fusta.  Tot és alegria o tot és tristesa.
Al Parlament català però va produir-se una altra dissonància que considero lamentable: quan va ser l’hora dels adéus i es van posar tots drets per cantar Els Segadors, la bancada de la oposició es va mantenir en silenci. Què volia dir aquell silenci? Que estaven tan moixos que no tenien esma per cantar? Que consideraven que Els Segadors era l’himne dels independentistes?  Home!! Potser alguns dels presents podien pensar que allò no anava per ells, però tan Ciutadans cop el PP, que tan escrupolosament reclamaven el respecte a la llei, i que el president ho fos de tots, haurien de ser els primers de participar activament en la cerimònia: Els Segadors és l’himne nacional de Catalunya – oficialment de la Catalunya autonòmica que ells defensen  - i per tant és el seu himne. Per donar exemple, havien de ser els que més alcessin la veu, els més fervents catalans.
Mantenir-se en silenci col·lectiu com van fer, va ser una manera de desmentir les seves reiterades afirmacions de catalanitat total. Ells, que no paren de denunciar una suposada divisió entre catalans a causa del procés, es separaven amb tota voluntarietat de la majoria quan feien el gest de negar-se a participar en la cantada.  Pensem que no era un grup de gent que es manifesta pel carrer. Es tractava de tots els parlamentaris que feien la clausura d’un acte d’investidura.
Es pot estar enfadat, desconcertat, sorprès, descol·locat quan les coses es giren de forma inesperada en tan poques hores. Però cap diputat de cap parlament del món regalarà als seus oponents la “propietat” de l’himne nacional. Llevat que, per raons que tots podem imaginar, es senti inclòs per força en la comunitat que diu representar. PP i C’s van fer una solemne cantada.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada