18 de gener de 2016

Tot esperant la trucada

No, és clar que no l’han trucat. De fet, pensem-hi, què li havien de dir? Que el felicitaven? Que el felicitaven perquè? Per haver assumit el paper de diana en el pim, pam, pum que tenen preparat? O potser l’havien d’acompanyar en el sentiment? Perquè, si els heu sentit, estan convençuts que el camí de la política catalana només porta a l’abisme, al desastre, al no res. Així que més valia callar, fer com sempre el paper de l’estruç, amagar el cap sota l’ala, com si no passés res. Menystenir. 
No recorden que, com va constatar Francesc Pujols, l’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lustres enterradors. No ho volen recordar. Ells a la seva, cap a la unidad de destino en lo universal, sobre la base que unitat vol dir uniformitat en la submissió, que  l’únic destí permès és l’acceptació definitiva de la derrota, el cap cot i passar per caixa. I digui tot el poble amen.
Que els hem d’explicar, si ho saben tot i més bé. Que votem diferent? I què? Ells són més.  Que hem triat un president que no és de seu gust? Val més que ens calcem. Ja vindreu a bord, ens diuen, i ens hi esperen. Vindreu a bord a demanar, com sempre, perquè, voteu el que voteu, la clau de la caixa és nostra. I la caixa. I els diners de la caixa. Entesos? La llei ho  diu. La nostra llei. Podem parlar de tot dins de la llei, de la nostra llei. I tenen raó: nosaltres vam votar massivament la seva Constitució. La vam votar de cor, convençuts, perquè calia sortir tots plegats del mal son del franquisme, perquè volíem sincerament un estat democràtic que ens oferís viure en llibertat, igualtat i fraternitat. Votàrem sortir de l’infern de la dictadura per incorporar-nos a l’Europa democràtica. Decididament. Però no els regalàvem pas cap dret de cuixa sobre la nostra identitat, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres diners, el nostre futur.
No han trucat al president de Catalunya, de moment. Ja ho faran, no patiu.  Entenen prou bé el que hi tenen a perdre en aqueta partida. No cal pas ser gaire espavilat per entendre que s’ho estan jugant tot. I quan dic tot, vull dir tot. Estem parlant del futur, el seu i el nostre.
Els queda només el camí del diàleg i la negociació. Diguin el que diguin, proclamin el que proclamin, ho saben més bé que nosaltres. Però voldrien començar a jugar amb la victòria assegurada, com han fet fins ara, amb les cartes marcades, afermant bé el seu peu al nostre coll. Els agrada poder negociar amb un rival cautivo y desarmado. Si el president s’hi avingués, si acceptés negociar una derrota més o menys digna, llavors sí, hi haurien baralles per ser el primer en trucar amigablement i felicitar el 30è President de la Generalitat de Catalunya.

Trucaran, mal que els requi. 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada