No, és clar que no l’han trucat. De fet, pensem-hi, què li
havien de dir? Que el felicitaven? Que el felicitaven perquè? Per haver assumit
el paper de diana en el pim, pam, pum
que tenen preparat? O potser l’havien d’acompanyar en el sentiment? Perquè, si
els heu sentit, estan convençuts que el camí de la política catalana només
porta a l’abisme, al desastre, al no res. Així que més valia callar, fer com
sempre el paper de l’estruç, amagar el cap sota l’ala, com si no passés res. Menystenir.
No recorden que, com va constatar Francesc Pujols, l’esperit català rebrota sempre i sobreviu als
seus il·lustres enterradors. No ho volen recordar. Ells a la seva, cap a la
unidad de destino en lo universal, sobre
la base que unitat vol dir uniformitat en la submissió, que l’únic destí permès és l’acceptació
definitiva de la derrota, el cap cot i passar per caixa. I digui tot el poble amen.
Que els hem d’explicar, si ho saben tot i més bé. Que votem
diferent? I què? Ells són més. Que hem
triat un president que no és de seu gust? Val més que ens calcem. Ja vindreu a bord, ens diuen, i ens hi
esperen. Vindreu a bord a demanar, com sempre, perquè, voteu el que voteu, la
clau de la caixa és nostra. I la caixa. I els diners de la caixa. Entesos? La
llei ho diu. La nostra llei. Podem
parlar de tot dins de la llei, de la nostra llei. I tenen raó: nosaltres vam
votar massivament la seva Constitució. La vam votar de cor, convençuts, perquè
calia sortir tots plegats del mal son del franquisme, perquè volíem sincerament
un estat democràtic que ens oferís viure en llibertat, igualtat i fraternitat.
Votàrem sortir de l’infern de la dictadura per incorporar-nos a l’Europa
democràtica. Decididament. Però no els regalàvem pas cap dret de cuixa sobre la
nostra identitat, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres diners, el
nostre futur.
No han trucat al president de Catalunya, de moment. Ja ho
faran, no patiu. Entenen prou bé el que
hi tenen a perdre en aqueta partida. No cal pas ser gaire espavilat per
entendre que s’ho estan jugant tot. I quan dic tot, vull dir tot. Estem parlant
del futur, el seu i el nostre.
Els queda només el camí del diàleg i la negociació. Diguin
el que diguin, proclamin el que proclamin, ho saben més bé que nosaltres. Però
voldrien començar a jugar amb la victòria assegurada, com han fet fins ara, amb
les cartes marcades, afermant bé el seu peu al nostre coll. Els agrada poder negociar amb un rival cautivo y desarmado. Si el president
s’hi avingués, si acceptés negociar una derrota més o menys digna, llavors sí,
hi haurien baralles per ser el primer en trucar amigablement i felicitar el 30è
President de la Generalitat de Catalunya.
Trucaran, mal que els requi.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada