Isidre Vicens

Ens queden, això sí, els teus paisatges. Per sempre. I  mirant els paisatges que ens vas deixar tindrem també la teva mirada. Una mirada humil, carregada de sorpresa, de curiositat infinita, de comprensió. La mirada d’aquell nen pagès de Montfullà, que s’encantava a les portes del mas, amb un mar de boira matinera aclofada sobre el pla de Salt i de Girona fins al peu dels campanars de la ciutat que emergien com un miracle de pedra retallat al cel. Els peus a terra, la terra de cada dia, la del treball i el fruit; la vista navegant sense cap trava, lliure, esperançada, oberta a tots els misteris.

Ens queden els teus paisatges. Els dels camps dibuixats a cop d’arada sobre la policromia del terrer que prou coneixes: els vermells de l’argila, els ocres magres, els verds i els blaus dels marges de les feixes, els grisos trepitjats dels camins...  Perquè la teva mirada destriava sàviament. No buscava la natura esquerpa i salvatge sinó que amanyagava sense dir-ho el treball del llaurador sofert, la sàvia geometria dels conreus, la sinuosa i assenyada xarxa dels camins. Veies i senties la feina callada de les famílies amb l’aixada a la mà, les hores de suor sota el sol de la sega, les angoixes de la secada o la por de la calamarsa. Pintes poques persones als teus paisatges. Però hi són. Hi seran sempre. Sense la seva presència oculta no entendríem res.

Després, és clar, la teva Girona de pedra.  Les cases sobre el riu, els campanars com batalls retrunyint en l’àmplia campana del cel. També ens els has deixat, amb l’alè dels picapedrers enganxat a les parets humides, els vells carrerons d’història encrostonada, les vides senzilles i anònimes dels paletes i els fusters, i els vidriaires. Moltes vegades vides arrodides en la foscor freda del braser. També la gent, la gent de la teva Girona, queden per sempre en la teva pintura.  Gent que ha treballat i ha lluitat, sovint en silenci, al teu costat. Gironins com tu, de pedra picada.

Ens queda, és clar, a més a més i sobretot, la teva mà oberta a tothom, la teva disposició a assumir responsabilitats, sempre a punt per sumar esforços en la lluita per la llibertat i per la justícia. Gairebé cent anys maldant per un món més just i més lliure, contra els senyors de la guerra, primer;  contra l’ofec dels botxins, després; al costat del més feble sempre. Quan era impossible, quan era difícil i ara mateix, fins la setmana passada, quan alguns dels teus somnis semblen a l’abast.

Quan sigui l’hora de segar el blat madur, recordarem la teva mà menant l’arada.  

Vicens, amic, moltes gràcies.

Torna a l'inici