Sap què li dic? Que tot això d’Espanya és un embolic massa
gros per nosaltres. Nosaltres som gent normal, senzilla, que voldríem viure en
pau. Els anys del franquisme ja van ser difícils. Més de quatre estaven ben
desorientats entre el raonable no t’emboliquis
de la família assenyada i el lluita per
una cosa que en diuen democràcia però que vol dir ser europeus com els
altres: normals. I quan semblava que ja estava tot fet, - havent-se imposat les
idees dels demòcrates - surten els catalans i els bascos i tornen a embolicar
la troca. Com quedem? Som tots iguals i normals o no ho som? Es lamentava un
votant, bon amic.
Hi penso aquests dies tot paint els torrons per una banda i
les negociacions post electorals per una altra. Els torrons, rai! Les eleccions,
les d’aquí i les d’allà, un enrenou. No havíem quedat que volíem pau i
tranquil·litat? Doncs ja ho veu, cap majoria clara. Que s’espavilin els
polítics. Tenen feina llarga i feixuga per dies al seu davant. I mira que
hauria estat tot ben fàcil. Només calia que els votants – vostè i jo per dir-ho
clar – ens haguéssim posat d’acord en quatre cosetes. Les justes per poder
dibuixar els formatges habituals amb una majoria absoluta i unes minories
raonables, com era el normal. No ho
teníem assumit tot això tan senzill i còmode? Doncs no.
Als independentistes del senyor Mas els falten sis diputats
per poder formar govern sols; un si la
Cup s’absté com havia promès. Un
diputat!! A Madrid encara riuen.
Però tot rient pels resultats catalans, s’ennueguen amb els
seus. No és que al PP els falti un diputat, el que els falta és una
concentració de tres grups per començar a pensar en evitar unes noves
eleccions. Al senyor Rajoy, que és tan amable i simpàtic de natural, li ha
caigut la feina de festejar a dues bandes: amb els socialistes del sector
oficial (esquivant la carrabina andalusa) i amb els para-falangistes de
Ciudadanos. Ho té fàcil. Els tres
partits estan d’acord en una cosa: Catalunya no pot ser diferent. Diferent de què? Tant li fot. No pot ser
diferent en res. Entesos?
Els fidels del senyor Rajoy ja es van haver d’engolir la
Constitució del 78, ben a contracor. També s’empassaren el primer Estatut
català (embolicant-lo en un gran paquet de cafè i xicòria per a tothom), però
no estan pas disposats a passar d’aquí. De fet, viuen per laminar i llimar les
diferències que hi troben reconegudes. I
els del Pedro Sánchez, què poden fer? Perduda Catalunya pel seu mal cap, han de
compensar espigolant els rostolls de Castella. Què diu del dret a decidir? No
sé pas de què em parla. No em vingui amb històries d’altres temps. Nosaltres ho
tenim clar: iguals i federals.
Ho veu, amic, tot és fàcil. Cap embolic. No pateixi. Algun
dia oferirem a Europa un país ordenat i normalitzat, com ens demanen. De
moment, torrons per a tothom. Fins que algú els acabi.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada