8 de gener de 2016

Torrons per a tothom, si és que en queden

                
 Sap què li dic? Que tot això d’Espanya és un embolic massa gros per nosaltres. Nosaltres som gent normal, senzilla, que voldríem viure en pau. Els anys del franquisme ja van ser difícils. Més de quatre estaven ben desorientats entre el raonable no t’emboliquis de la família assenyada i el lluita per una cosa que en diuen democràcia però que vol dir ser europeus com els altres: normals. I quan semblava que ja estava tot fet, - havent-se imposat les idees dels demòcrates - surten els catalans i els bascos i tornen a embolicar la troca. Com quedem? Som tots iguals i normals o no ho som? Es lamentava un votant, bon amic.
Hi penso aquests dies tot paint els torrons per una banda i les negociacions post electorals per una altra. Els torrons, rai! Les eleccions, les d’aquí i les d’allà, un enrenou. No havíem quedat que volíem pau i tranquil·litat? Doncs ja ho veu, cap majoria clara. Que s’espavilin els polítics. Tenen feina llarga i feixuga per dies al seu davant. I mira que hauria estat tot ben fàcil. Només calia que els votants – vostè i jo per dir-ho clar – ens haguéssim posat d’acord en quatre cosetes. Les justes per poder dibuixar els formatges habituals amb una majoria absoluta i unes minories raonables, com era el normal.  No ho teníem assumit tot això tan senzill i còmode? Doncs no.
Als independentistes del senyor Mas els falten sis diputats per poder formar govern sols;  un si la Cup s’absté com havia promès.  Un diputat!! A Madrid encara riuen.
Però tot rient pels resultats catalans, s’ennueguen amb els seus. No és que al PP els falti un diputat, el que els falta és una concentració de tres grups per començar a pensar en evitar unes noves eleccions. Al senyor Rajoy, que és tan amable i simpàtic de natural, li ha caigut la feina de festejar a dues bandes: amb els socialistes del sector oficial (esquivant la carrabina andalusa) i amb els para-falangistes de Ciudadanos.  Ho té fàcil. Els tres partits estan d’acord en una cosa: Catalunya no pot ser diferent.  Diferent de què? Tant li fot. No pot ser diferent en res. Entesos?
Els fidels del senyor Rajoy ja es van haver d’engolir la Constitució del 78, ben a contracor. També s’empassaren el primer Estatut català (embolicant-lo en un gran paquet de cafè i xicòria per a tothom), però no estan pas disposats a passar d’aquí. De fet, viuen per laminar i llimar les diferències que hi troben reconegudes.  I els del Pedro Sánchez, què poden fer? Perduda Catalunya pel seu mal cap, han de compensar espigolant els rostolls de Castella. Què diu del dret a decidir? No sé pas de què em parla. No em vingui amb històries d’altres temps. Nosaltres ho tenim clar: iguals i federals.
Ho veu, amic, tot és fàcil. Cap embolic. No pateixi. Algun dia oferirem a Europa un país ordenat i normalitzat, com ens demanen. De moment, torrons per a tothom. Fins que algú els acabi.





0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada