30 de desembre del 2024

Vida nova per any nou. O no.

Sabeu què us dic?  Som a la cua de l’any. Avui s’acaba el que porta el número 2024.  Però no cal amoïnar-se: demà en tindrem un altre, el 2025, tan igual a aquest que  semblarà mentida. Entremig, amb campanades o sense, un bon sopar; una mica d’alegria embotellada; quatre salts, si les cames ho permeten; el rosari de bons propòsits, tan sabuts i tan oblidats; el raïm a dotzenes mal comptades; un mostrari de torrons i neules del tió o de la panera... I esperar que demà ens podrem felicitar amb un Bon Any Nou, així, tot en majúscules. Caldrà fer gana per afrontar un altre dinar familiar que, ves a saber, potser ens sorprengui...

Jo, no us penséssiu, soc de celebrar les coses. Amb certa moderació, però sí. És bo que entre tots hàgim sabut inventar festes de tota mena al llarg de l’any, amb tantes excuses com ha calgut, per anar trobant vàlvules de seguretat que ens alliberin de les angoixes de l’anar fent habitual. I sí, ja ho sé, hi ha força gent que ho passa malament tan si es festa com si no n’és. Voldria pensar que cada cop són menys. I quedar tranquil de consciència amb el poc que dec haver fet per anivellar un xic la gran balança mundial dels equilibris socials. Què hi farem!

Fa pocs anys vaig sentir com el professor Sala Martín explicava que estàvem guanyant a poc a poc la batalla contra els quatre genets de l’apocalipsi. Milions de persones sortien de la fam, hi havia poques guerres, teníem més mitjans per combatre les malalties i les passes i estàvem allargant l’esperança de vida dels humans. Vaig pensar que estava ben vist i ben explicat. Però, perdoneu, des d’aquell dia alguns d’aquests assots han revifat. Més guerres, més fugitius de la gana, noves malalties, més morts inútils...

Què coi està passant? Entenc que surti un nou virus i ens repti. És inevitable. Però les guerres? Els que lluiten potser són capaços de trobar una lògica en la seva actuació. Però i els que els donen suport? I els que venen les armes? Els que paguen voluntaris? Els que podrien aturar els conflictes, què pensen? Què fan?

Deixem-ho per un altre dia. Avui, aquesta nit, bona festa d’entrada al millor any de la vostra vida. Ho desitjo de cor.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Banc dels aliments

La fotografia que adjunto va ser pujada a facebook fa una colla de dies.

Hi va durar menys que el pastís de la porta del col·legi. Minuts. Algú, aplicant criteris segurament ben raonables, la va treure. La devia considerar ofensiva. Per la noia? 

No ho acabo d'entendre. Mireu la foto. Mireu el comentari que duia al peu. A qui podia ofendre?



Noia de Girona a l'autobús duent paquets de menjar al banc dels aliments abans de Nadal.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

19 de desembre del 2024

El fanalet (conte de nadal)

La ciutat de Mariúpol, un històric centre de vida i activitat, s’havia convertit en una ombra d'ella mateixa. El que havien sigut cases plenes de rialles, converses a la vora del foc, nens corrent pels carrers, eren ara edificis desfets, parets esberlades i finestres que semblaven buides de tota esperança. El vent s’enfilava pels esvorancs deixats per les bombes, xiulant com si una ànima en pena que rondés aquell paisatge desolador. Feia temps que la vida de la ciutat s’havia esvaït sota el fum i la runa.

L’Andriy, un nen d’onze anys, caminava per aquells carrers, com una ombra més entre tantes. Feia temps que els seus ulls havien perdut l’espurna pròpia de la infantesa, substituïda per la freda realitat de la guerra. La innocència l’havia abandonat sense avís, deixant-li només la càrrega de la responsabilitat i el silenci. Ara caminava amb pas ferm, però sense una direcció clara, evitant els cràters de bombes i els edificis mig enderrocats que un dia havien format part del seu món. A cada pas, els records es confonien amb la crua realitat, i de tant en tant es preguntava si tot plegat no era un malson del qual s’acabaria despertant. Però la freda punxada de la neu sota les botes li confirmava que, per desgràcia, tot allò era molt real.

A casa, la seva mare, amb les galtes enfonsades i una mirada que semblava buida de tot menys de dolor, observava l’horitzó des de la finestra. Feia setmanes que plorava en silenci, com si les llàgrimes fossin l’únic rastre d’ànima que li quedava. Cada cop que es girava cap a l’Andriy o cap al seu germà petit, en Dmytro, semblava que una part del seu cor es trencava una mica més. El pare dels nens havia marxat mesos enrere, deixant la promesa d’un retorn que cada dia semblava més una cruel broma. I la mare, com tants d’altres, s’havia resignat a l’espera interminable.

En Dmytro, de set anys, era qui més havia canviat des de l’explosió que va ensorrar la casa del costat. Des d’aleshores, es refugiava sota les mantes, immòbil com una pedra, sense parlar ni menjar gairebé res. El seu únic murmuri repetit, com un mantra, era el nom d’un objecte que havia sobreviscut a la destrucció: el fanalet.

Per a ell, aquell fanalet era molt més que un objecte. Cada Nadal, la seva àvia, que ja no era amb ells, el penjava a la finestra de casa seva. Aquella petita llum, que semblava desafiar les llargues nits d’hivern, era un símbol d’hospitalitat. “Aquest fanalet guia els nostres àngels cap a casa”, solia dir l’àvia amb un somriure tendre, com si tot estigués sempre sota control. Ara, amb la seva casa destruïda i la guerra cobrint-ho tot com un núvol tòxic, aquell fanalet era l’última espurna d’esperança per a en Dmytro.

L’Andriy, conscient que el seu germà es tancava cada cop més en el seu propi món de silencis, va decidir que calia fer alguna cosa. Algú li havia dit que el fanalet encara penjava a la finestra de la casa de l’àvia, miraculosament intacte. Si el recuperava, potser en Dmytro retrobaria un bri d’aquella felicitat perduda. Però la casa de l’àvia estava a l’altre extrem de la ciutat, en una zona ara deserta, plena de trampes i perills. Els soldats patrullaven contínuament, i les mines estaven enterrades sota la neu, esperant pacients qualsevol pas en fals, com si la guerra mateixa tingués ganes de continuar jugant la seva  tragèdia  inacabable.

Una nit, mentre la mare finalment es deixava vèncer pel son inquiet, l’Andriy va prendre la seva decisió. Sense fer soroll, es va posar l’abric, aquell que ja no escalfava gaire, i va sortir al carrer amb un únic objectiu: recuperar el fanalet. El fred li colpejava la cara com un puny, i la neu cruixia sota les seves botes gastades. Les bombes havien deixat cràters profunds als carrers, i les restes dels edificis caiguts s’alçaven com gegants derrotats. La ciutat, que un cop havia estat viva, semblava ara un monstre moribund, respirant amb dificultat.

Després del que li semblaren hores de caminar, va arribar al barri de  l’àvia. El seu cor li bategava a un ritme frenètic quan va veure la façana mig derruïda de la casa. Els records dels dies feliços el van envair: nits de rialles, històries de temps antics, l’olor de menjar casolà. Ara, només quedaven runes. Però allà, enmig del no-res, el fanalet seguia penjant de la finestra, amb una llum feble però present, com si es negués a ser derrotat, igual que l’àvia. La seva mirada intentà reconèixer  aquell lloc tan familiar, tan seu. Però ja res no era igual. Una pàtina negra de brutícia i de fum ho emmascarava tot. Allà on volia veure-hi el record de les alegries infantils ja només hi trobava  ruina i desolació.

  Sense pensar-ho gaire, l’Andriy va córrer cap a la finestra i va agafar el fanal amb  mans tremoloses. Era lleuger, però pesava com si carregués tots els records del món. Quan la calidesa de la flama li va omplir les mans, va sentir una estranya barreja d’alleujament i tristesa. Allò era molt més que un fanal, era un fragment del passat, una part de la seva àvia que havia sobreviscut a la destrucció. Però just quan es girava per marxar, va sentir un soroll conegut. Uns passos. Soldats.

No podia perdre ni un segon. Va apagar la flama i es va amagar darrere d’un munt de runes. El cor li bategava tan fort que temia que els soldats el sentirien. Eren russos? Eren ucraïnesos? Tant li feia, perquè sabia una cosa: soldats i compassió no anaven de la mà en aquells temps. Va contenir la respiració, pregant que els passos passessin de llarg.  El temps es va allargassar  com si vulgués aturar-se darrera aquell munt de runa coronat per la neu bruta de tants dies.  Quan finalment es van allunyar, va deixar anar un sospir profund, com si hagués estat aguantant l’aire durant hores.

Amb les mans encara tremoloses i prement el fanalet calent contra el pit, va començar el camí de tornada. La foscor al seu voltant era tan espessa com els seus pensaments, però no es va aturar. Tenia el fanalet, i això era l’única cosa que importava. Ara aquella foscor ja se li feia menys feixuga. Tornava a casa,  segur de conèixer el camí. Ja no es podia perdre. Sabia que no es podia perdre després de tanta estona de patiment. Atent als sorolls, no fos cas que hi hagués alguna altra patrulla; els ulls ben oberts per imaginar més que veure  els munts de runa i de neu que feien més difícil el camí mig conegut, entre les siluetes  esquemàtiques dels edificis esclafats.  Va caure un parell de vegades, però sense fer-se mal.  No va sentir ni una rascada tot i tenir molta cura de no deixar caure el trofeu de la seva escapada aventurada.

Quan finalment va arribar a casa, el fred li havia calat fins als ossos, però no va parar fins a l’habitació d’en Dmytro. La mare encara dormia. El petit estava estirat, amb els ulls oberts, però sense cap mena d’expressió. Silenciosament, l’Andriy va encendre el fanalet, i la petita flama vacilant va començar a brillar, il·luminant l’habitació amb una calidesa gairebé màgica.

—Mira, Dmytro —va xiuxiuejar, amb la veu trencada—. He tornat amb el fanalet de l’àvia.

Els ulls del seu germà es van il·luminar, i per primera vegada en molt de temps, els seus llavis van dibuixar un somriure. Potser la guerra encara rugia fora de les parets d’aquella casa, però a dins, amb aquell petit fanal, l’esperança havia decidit quedar-se.

                            *     *     *


       Deixem aquí els dos germans. És Nadal.  Ja tindran temps de saber que la mica d’esperança que il·lumina els seus ulls té, molt probablement, els dies comptats.

A fora torna a nevar ja fa estona. Les sirenes d’alarma sonen fort, però a Mariúpol ja ningú no en fa cas.

 

.    Torna a l'inici 

Continua llegint »

17 de desembre del 2024

El caganer del pessebre

 

El caganer del pessebre. Aquests dies la figureta del caganer torna a estar a les converses. Que si es una tradició tan respectable com les altres; que si és una falta de respecte a una manifestació cristiana; que si fa més realista l’escena representada, amb el pescador, la bugadera, el capellà amb paraigua, el pastor ...i el caganer.  També surt allò de si els catalans tenim una dèria escatològica, sumant al caganer la festa de fer cagar el tió, els macagumtot que eren tan habituals (amb tantes les variants!) a les converses; i aquella dita tan sabuda i contundent que assegura que «caga el rei i caga el papa i de cagar ningú s’escapa».

Però tot això de l’escatologia catalana també s’hauria de discutir. A veure, els nens, què diuen? Tinc ganes de cagar? No. Només tinc caca. És a dir, esquiven la paraula i només la insinuen ca... ca...

De la mateixa manera quan han d’orinar no diuen tinc pixera. Es limiten a tinc pipí. Ho enteneu? De caguera caca, de pixera pipí. Pi...pi... Curiosament els castellans fan el mateix joc lingüístic. També tenen o fan caca i pipí. Bé però, penso jo, caca castellà pot també ser un començament de cagar, però pipí, de què seria el començament? De mear, no. Llavors, puc creure que ens han copiat la forma discreta de referir-se a les excrecions? Ells que se les donen de tan fins, copiant les formes verbals dels escatològics catalans? Ves a saber. De més verdes en maduren.

Ja que hem arribat aquí, perdoneu, però segurament és el moment de pensar. Quan els castellans arriben a l’orgasme (masculí) diuen que «se corren». Una paraula a la que no li veig cap sentit. Però si ho mireu bé, els catalans, en aquestes circumstàncies s’escorren. Què vol dir escórrer? Treure fins a la darrera gota de líquit d’una esponja, o d’un peça de roba molla... Aquí té un sentit clar. És possible i probable que els castellans hagin mal copiat la paraula,mantenint-li el sentit. Res a dir. Sí que em queixo dels catalans que mal, copiant la paraula castellana per desconeixement de la original catalana també diuen que «es corren». He anat massa lluny? Mecagum l’olla.

    Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

3 de desembre del 2024

No em faré pas ric

 Es veu ben clar que no em vull fer ric. I mira que m’ho posen fàcil. “Cada ciudadano que compre solo 1 acción de Repsol tiene gantizado recibir 4200 al mes hasta finales  de 2024.- Importe mínimo de compra -250 euros”. I ja ho veieu, jo aquí badant. Ja som a finals de 2024 i ni una acció no he comprat!  Sí, em direu, però és que no saben contar. Una acció de Repsol costa si fa no fa entre 11 i 12 euros. Amb una acció no fas els 250...

Teniu raó. Anem per un altre. “Invirtiendo 250 euros en la nueva plataforma  financiera cada ciudadano español  recibirá una renta mensual estable de 25.000 euros” Ara no em podeu dir que hi ha trampa. Potser no queda prou clar si només rebran la renda mensual els que inverteixin o si tots els ciutadans hi tindrem dret només que un hagi fet el gest de 250 €.  De tota manera, feu números. Ni el miracle dels pans i els peixos. I jo altre vegada badant.

Anem per un tercer. “Nuevo proyecto. Deja tus ahorros crecerá. Invertir 250 €. 1 dia - 750 €.  1 mes – 1850. 2 meses -2200. 4 meses – 4780. Capacitaciòn adaptada a cada individuo”. Més clar....

I encara  un altre. Ens proposen invertir en energia neta. Cal ser ecologista fins i tot a l’hora de fer diners a cabassos. “¿Quiere libertad  financiera? Comprando una acción de Iberdrola  cada español recibirá una renta fija mensual de 1399 euros”.  I aquesta oportunitat no s’acaba pas a final d’any. És per sempre.  A veure, perdoneu. Quan val avui una acció d’Iberdrola? Ho miro. Si no vaig errat, costa 16’50 €. I només n’hauria de comprar una. I jo, com sempre, dormint a la palla.

Què em dieu? Que també heu badat i no us heu fet rics? O no us refieu de firaires que ofereixen duros a quatre pessetes?  Què, a quatre pessetes, a ral! Perquè, valguem déu! Si ho publiquen una i altra vegada a les xarxes socials pagant els anuncis, deu ser perquè alguns ciutadans deuen picar. Per bona fe? Per ignorància supina?  Vosaltres no piqueu tampoc?  És que realment no esteu disposats a fer-vos rics  miraculosament amb alguna de les propostes magnifiques que us envien al telèfon?

Serà això o potser és que només me les envien a mi.  Dec estar apuntat en alguna llista privilegiada de babaus.

   Torna a l'inici 

 

 

Continua llegint »