Políticament correcte

Els candidats i les candidates dels partits –i potser les partides– que es presenten a les eleccions es deuen creure que els electors, i sobretot les electores, són curtets, penso jo. Ja fa anys que s'han posat d'acord a distingir sempre entre mascles i femelles en totes les seves intervencions. Deuen haver arribat a la conclusió que acceptar la norma gramatical que estableix que el plural masculí inclou els dos sexes és una forma de masclisme. Potser tenen raó. O han comprovat que fer aquesta distinció de gènere reiterada els dóna vots entre les votants femenines. No sé pas si l'encerten. I tant me fa. Les orelles em xeriquen cada vegada que ho sento, però potser són els anys.

A l'inici d'aquesta campanya municipal vaig poder llegir un cartell d'Iniciativa Verds que havien penjat al pont de l'Alférez Huarte, davant de la plaça del mercat de Girona. Com que em va sorprendre, en vaig fer una fotografia. Va ser una sort, perquè al cap de pocs dies la pancarta havia desaparegut. No en sé les causes: potser se la va endur el vent, potser la junta electoral va considerar que el lloc no era idoni. No voldria pensar que va ser una autoritat acadèmica la que decidí que s'havia de treure. Que per què? Doncs perquè allò que en diem correcció política trepitjava la correcció gramatical. De retruc feia de mal entendre.

A veure: la pancarta deia “Lluitem junts/ i juntes?”, en dues línies. Per tant, es podia llegir que ells sí que lluiten, o han de lluitar, junts; però és dubtós que elles ho facin o ho hagin de fer. Això en el cas que el canvi de ratlla sigui a causa d'un punt i a part elidit. Si no hi havia punt i a part, l'interrogant final i el dubte abastaven a ells i a elles. No sabíem qui lluitava i qui no ho feia, i si ho feien junts o separats.

Perquè –i que em perdonin els amics d'Iniciativa i dels Verds que van junts– si l'interrogant no era l'expressió d'un dubte, cosa ben probable, el problema de comprensió tornava a ser complicat. Suposem que en lloc d'una pregunta era un crit, una instigació a lluitar. Bé. Llavors, ells han de lluitar junts i elles han de lluitar juntes. Però d'això se'n desprèn inevitablement que lluitaran separats. Si ells van junts i elles van juntes, han d'anar separats i separades per força.

Serà que els responsables polítics de la pancarta es van adonar de la incongruència i la van retirar per aquest motiu? El cas és que he vist a la televisió algun anunci que està redactat en termes similars. Políticament correcte. Gramaticalment absurd.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Desmemòria florida

Tota la merda al mig de la plaça: runa, escombraries, deixalles, brossa. Es tractava d’això, de fer entendre als perdedors que no eren pas un poble. Eren només un femer, un abocador, una mena de pou negre del món. Havien perdut. Els que no havien mort, els que no eren a la presó, els que no havien hagut de fugir, no eren pas innocents. Només la magnanimitat i la condescendència dels vencedors explicava que poguessin habitar encara el poblet mig derruït. I havien de treballar amb les seves mans culpables en la tasca d’abocar cada dia més porqueria a la que havia estat orgullosa plaça major, per merèixer el permís per reconstruir les seves cases.

Calladament, els vilatans capcots s’anaren organitzant per sobreviure, acceptant l’autoritat arbitrària dels invasors, encarnada  sovint en persones del mateix poble, com sol passar. Res d’extraordinari.

Però les coses es van allargar molts anys. I ben aviat, per algun atzar ben previsible, entre els fems de la plaça hi va anar a parar algun pinyol de cirera. I com que no li van faltar fems ni l’aigua de la pluja, nasqueren algunes petites plantes entre la runa i la porqueria. Aquelles brots verds inesperats haurien mort ben segur abans de créixer de no ser que alguns veïns se’ls feren seus i començaren a tenir-ne cura: en treien les herbes del voltant, les regaven, apartaven les pedres que els impedien desenvolupar-se, les femaren quan ja s’havien esgotat les deixalles de l’època més difícil, les aclariren si convenia. Primer ho feien discretament, per no molestar l’autoritat. Després van adonar-se que els mateixos que havien creat el femer a la plaça també miraven de tenir cura dels petits cirerers inesperats i se’ls miraven com si fossin seus. Al cap i a la fi, deien, la merda que contenia els pinyols l’havien abocada ells.

De manera que, entre tots, convertiren aquella plaça condemnada en un jardí que cada primavera floria i fruitava en benefici de tots, veïns i visitants – amb el temps, les cireres d’aquell poblet es feren famoses arreu. En parlaven viatgers en les seves cròniques,  les cantaven els trobadors que recorrien el país, pintors d’arreu venien a pintar la meravella d’aquella plaça enjardinada, modèlica per l’ordre de la plantació, la bellesa del seu jóc de colors, la fresca ombra que amorosia les tardes de passeig, l’alegria de la quitxalla enfilada a les branques abastant els fruits madurs, la retrobada harmonia dels edificis del vell poble reparat al voltant del jardí.

I un dia, ves per on, algú va pensar en fer un homenatge als “creadors” del jardí de la plaça. Santa innocència!!
Ara que Girona acaba de viure el seu anyal esclat de flors em ve a la memòria el vell conte del  poble vençut.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El nostre Killybegs

Killybegs és Irlanda. La miserable Irlanda de la fam, de l’opressió, de la ràbia, de l’odi, del sacrifici, de la lluita, de la fred, de la desesperació, de la sang, de l’alcohol, del fum de tabac, del patriotisme absolut, de la llengua que es fon entre els dits, de la religió dels vells creients i dels joves ateus, de la traïció. Killybegs és la violència: a casa i al carrer. A l’aire que es respira, a la pluja persistent, al vent.

Ara que ja ha passat Sant Jordi i ja heu comprat el llibre de compromís, perquè toca, per amistat, per regalar, per si un dia... ara uns recomano un llibre de debó, un text dels que marquen època, que cal haver llegit i potser rellegit per tenir alguna idea del que va ser la guerra d’alliberament irlandesa contra la dominació britànica. Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon, que he llegit en traducció del francès de Josep Alemany.

Chalandon, periodista d’origen tunisià ja havia estat guardonat amb el premi Albert Londres pels seus articles sobre el conflicte d’Irlanda del Nord. De manera que estava amarat del tema. No li conec obra anterior, que veig llarga i reconeguda, però diria que per servir-nos la història ha hagut de inventar-se un estil narratiu propi, original, directe, ric, contundent, potser esclatant, definitiu, clar. Sembla com si Sorj ens expliqués el que va passar assegut en un pub irlandès, potser amb la veu una mica exaltada per la cervesa enriquida amb dosis d’alcohol de més graduació. Se li entén tot: el que diu i el que no diu. Ell esdevé la història a través de la paraula.

Li pregunten a un dels protagonistes: tu ets anglès? I ell respon: no, al contrari.

He pensat avui en la novel·la de Chalandon tot sentint notícies de la campanya electoral, dels polítics d’aquí i dels politics d’allà. La xerrameca habitual, les frases fetes, la demagògia obligada, el recargolament de les idees per dir blanc sense deixar de dir negre. Els polítics que, tots, treballaran per Catalunya, pel nostre bé, pel futur del país, pels nosaltres i pels nostres fills. Gent d’aquí, de tota la vida; gent de fora; gent que no vindrà mai si no és de vacances; gent que cobra per dir el que diu; gent que no dirà mai el que pensa, si és que pensa alguna cosa... Tots fent el soroll just perquè no sentim el que hauríem d’escoltar: la veu del sentiment, del ventre, de les entranyes. La mica de veritat que tots duem al cor.

Abans de començar la seva història, Sorj Chalandon reprodueix una frase copiada d’un mur de Belfast. Per mi és una editorial per emmarcar, per gravar-la amb foc a la memòria. Perquè nosaltres fem una transició pacífica, cert, però lluitem durament contra un procés violent de molts anys. La frase és aquesta:

Quan la destral entra al bosc, els arbres diuen: mira, el mànec és dels nostres.

Entesos?

Torna a l'inici

Continua llegint »

Estimar els nostres rius

                       

Saps què hauria de fer el Punt Diari? Netejar tota la llera del Ter. M’entens? Mobilitzar els ajuntaments, les associacions de veïns, les entitats culturals, les escoles, els minyons escoltes... Poble per poble, des de les fonts fins al mar. A poc a poc, setmana a setmana. Si el diari es posés al davant de l’empresa, en parlés cada dia, publiqués les fotos, aquesta gran feinada tan necessària es podria fer en uns mesos. Al diari li aniria prou bé, perquè la gent el seguiria i se’l faria seu  i el compraria,  i al país encara més, que tindria un riu net. Que te’n sembla?

Érem, si no m’erro, al 1980 o 81. Qui em feia la proposta era en Gibert, el de la sabateria del mateix nom al carrer Nou, més conegut llavors per la seva implicació decidida en els viatges de malats a Lurdes, amb la confraria dels Dolors de la processó de setmana santa i, probablement, amb els manaies. Un ciutadà amb idees i empenta. Tenia tanta raó!!  La idea era bona, factible, enraonada, adient. El Punt Diari, gairebé acabat de néixer, necessitava implicar-se, liderar, fer propostes, ser útil, convertir-se en necessari. Algun dia us en parlaré de què havia de ser el Punt Diari. Penseu que els seus amos eren els lectors, agrupats en una cooperativa. Serà un altra dia.

En tot cas, en aquell moment no ens hi varem veure amb cor. Ja en miràvem de fer de coses, però no donàvem per tant. Fer un diari cada dia, distribuir-lo, trobar-li anunciants i subscriptors... Ho vam deixar per més endavant.

Ara recordo la idea d’en Gibert perquè acabo de llegir dues notícies que es complementen: per una banda els veïns de Ripoll han treballat voluntàriament i amb ganes, per netejar la llera dels seus dos rius, el Ter i el Freser. Per una altra, en Lluís Roure, que sap trobar nous arguments cada dia per a demostrar la filigrana del seu art pictòric, ha dedicat una exposició al Claustre de Figueres, que repassa el viatge del riu dels rius gironins, el Fluvià, des del Grau d’Olot fins al golf de Roses. Acompanyen al pintor de Vilademat, els seus amics el també pintor Josep Estarriola i l’escripor Joan Carreras. Amb el material que els tres han sumat editen un llibre únic que té com a tema el riu i els seus paisatges.

No me’n puc estat de rememorar aquell vell projecte d’en Gibert. I adonar-me de com es podia haver enriquit la idea – si l’haguéssim pogut dur a terme – amb aportacions de persones de la qualitat de l’amic Roure, que ben segur no hauria dubtat ni un moment de posar els seus pinzells privilegiats al servei de la idea de netejar el Ter de dalt a baix, amb tots els pobles de bracet per fer possible l’empresa.

Crec en la voluntat de la gent. I sempre m’ha sabut greu no haver pogut assumir el projecte cívic de fa tants anys.

Torna a l'ini

Continua llegint »

Un bon llit per al rei

Sempre passa igual. Recordeu aquell rei que, desgraciat com era, buscava la camisa d'un home feliç (probablement per quedar-se-la)? Sí? I que quan els seus servents van trobar l'home, va resultar que no tenia camisa? Deu ser dura, la vida dels reis.

Mireu, no fa pas gaire, en un país remot del qual no recordo el nom, un rei tenia mala jeia. Havia provat llits de
tota mena i preu, matalassos de llana, de molles, de làtex i de diverses combinacions aleatòries, sense trobar la manera de poder descansar els seus ossos cansats quan la seva jornada laboral li permetia buscar el merescut descans. Un exèrcit de servidors discrets i meticulosos havien regirat tots els racons del vell regne i fins i tot dotzenes d'espies havien investigat palaus estrangers i gran hotels del món sencer, sense ser capaços de descobrir un llit que s'avingués a l'ossada del monarca. Aquella era una missió impossible.

Però llavors el rei del país remot va saber d'una petita ciutat que tenia un hostal que servia les menges més exquisides del món. La ciutat estava situada al límit del seu regne, però va decidir complaure's el païdor de la millor manera possible, potser per compensar els problemes irresolts del seu dormir reial. Al cap i a la fi, un bon tiberi sol produir somnolència, va pensar.

No era pas fàcil tenir taula parada a l'hostal triat. Reis i prínceps, senyors i poderosos es diputaven les taules d'aquell reconegut cuiner. Calien mesos i anys d'espera per tenir l'honor d'aquella taula. Però, és clar, el rei és el rei. Li van fer un amable forat a l'atapeït calendari. El rei va seure, va sopar, va fer el rotet i se'n va anar a dormir. Tenia habitació reservada en una fonda discreta de la petita ciutat. Déu meu! El sopar va ser extraordinari, com esperava. Però el llit ho va ser tant o més! Allò era el que havia estat buscat tota la vida, un matalàs que l'acollís com una mare.

No va dir res. Quan va tornar a la cort, encomanà als seus servidors que li busquessin discretament la marca del matalàs de la fonda. En volia un. Pagaria el que fos. Va maleir la tropa d'ineptes que tant deien haver suat buscant i que no havien sigut capaços de trobar una cosa tan evident i fàcil com el matalàs miraculós de la
fonda discreta de la petita ciutat del restaurant reconegut arreu.

Els servidors van córrer a preguntar. En aquell temps les coses ja tenien marca, de manera que només calia un nom i una adreça. “On heu comprat aquest matalàs?”, preguntaven a l'amo de la fonda. “De quina marca és?” “Perdoneu –va dir l'amo–, el vaig comprar en una fàbrica que els liquidava perquè havia fet fallida. La marca ja no existeix. De matalassos com aquest no en fa ningú. El que els feia es va arruïnar.” El país és com és.

Torna a l'inici

Continua llegint »

La fauna amiga de l'Onyar

Vaig veure, ja fa temps, com una gavina empaitava uns aneguets que nedaven en fila darrere la seva mare, Onyar enllà. I com l'últim de la fila era convertit en sucós esmorzar de l'àgil depredador. Va ser una casualitat, que en fos testimoni, però l'escena deu ser força habitual a la bucòlica postal que tenim estesa al mig de la ciutat. Per sort, quan els polls dels ànec són un xic crescuts, aprenen la manera d'esmunyir-se del perill.

Potser per això no em va sorprendre la petita història recent d'un ànec femella que va anar a raure al jardí d'una casa del Barri Vell –relativament vell, que parlo de la zona que queda entre el carrer Nou del Teatre i el del Portal Nou (ja veieu que els noms contradiuen la suposada antigor)–, hi va fer niu i hi van néixer una dotzena de pollets. Com que a la casa hi ha mainada, la niuada sobrevinguda es va convertir en un espectacle familiar que compartien amics i coneguts. Se'ls ha improvisat una bassa precària, amb una palangana vella. Al jardí, hi ha una escala que uneix dos nivells. Aquella escala va ser un camp d'entrenament important, on els petits aprengueren a saltar els obstacles que els impedien seguir la mare exigent. Els més maldestres van sortir-ne, sembla, un xic malparats (i, si la brama és certa, el més menut hi va deixar la pell).

El cas és que, uns dies més tard, demano notícies a l'amic que m'ha fet la primera crònica dels fets. Perquè, per una altra via, una font prou creïble, m'ha arribat que la família alada dispesera ha aixecat el vol, o més ben dit, ha marxat carrer enllà, en ordenada fila, cap al riu, on podran fer vida normal. No sé com han pogut saltar la paret que tanca el jardí, o si els han obert la porta. No en sé res. Per això pregunto.

“Sí –em diu l'amic informant–, van anar al riu. Sembla que un dels menuts va trobar la manera de passar per sota de la porta i va quedar al carrer, aïllat. Un problema per a la mare, és clar. Però la família d'acollida s'adonà de la situació i van obrir la porta. Com si ho esperés, la mare ànec es posà al davant de l'estol i sí, un darrere l'altre, carrer avall, cap a l'areny de l'Onyar.”

Em diuen que la cap de família de l'aviram ho tenia tan clar que ni va buscar un accés fàcil. Va anar directa al mur del riu i es va tirar a baix, sense manies. Naturalment, els polls, obedients, la van seguir. I sembla que algun en va sortir una mica escalabrat. Vés a saber. Potser serà una lliçó prou útil per a la vida d'ànec que tot just comença com a figurant de luxe del paisatge que els gironins oferim als qui ens visiten.

Quan passo pel riu, no sóc capaç de localitzar els ànecs de la història. Ara, de gavines sobrevolant l'aigua, en veig unes quantes.

Torna a l'inici

Continua llegint »