Turistes que marxen

 Al carrer del Portal Nou, just darrera de l’església dels Dolors, hi ha uns pisos senzills que va construir en Nando Vilallonga fa molts anys per allotjar alguns dels vells immigrants que encara vivien en barraques a Montjuic. Amb el temps han anat canviat de mans i d’inquilins fins que ara alguns es dediquen al turisme. Probablement.

És dissabte al matí, abans de fires. Una família, dues dones i un home surten dels pisos que us acabo d’explicar. Gent discreta, amb motxilla a l’esquena, amb tot l’aire d’haver acabat unes vacances a la nostra ciutat. Tots tres porten a la mà una bossa negra de plàstic, ben lligada, que deuen ser les escombraries. Veig que miren amunt i avall del carrer. No hi ha cap contenidor a la vista. Parlen entre ells sense alçar la veu. No puc saber que diuen però entenc que la seva educació no els permet deixar les bosses al costat de la font que hi ha allà mateix, com fan tantes vegades alguns veïns (cosa que aprofita algun gos amb més gana que vergonya per esparracar bosses i escampar les deixalles). 

No, ells caminen cap a la plaça de la Mercè amb les seves bosses a la mà. Han d’anar a l’estació a agafar un tren? Tenen un autocar que els recollirà a la Devesa? Agafaran un avió a Vilobí?  No ho puc saber. El que sé segur és que no poden pas emprendre el viatge de tornada amb les escombraries a la mà. Vet aquí el problema. 

A més, perdoneu, posem que han triat perfectament les seves deixalles: una bossa amb el  vidre, una amb l’orgànic, una amb el paper. Posem també que encara hi haguessin els contenidors que hi havia a la plaça de la Mercè. Ells no tenen tarja per obrir-los. En tot cas els contenidors ja no hi són, ni oberts ni tancats. Al seu lloc hi aparca agraït un turisme de color blau clar. Arran de paret hi veig ja una dotzena de bosses negres, botides, lluentes. Els nostres visitants educats ho veuen clar: posen ben posades les seves bosses al costat de les altres. En castellà diuen “donde fueres haz lo que vieres”. Cap problema.

Em pregunto si hi havia una solució més correcte.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

Els nostres funcionaris

Jo diria que cada dia hi ha més funcionaris en aquest país. Vostè no ho creu?

- Jo no crec res. Però sembla que sí, que les administracions públiques es va fent més complicades i cal més gent per la feina. Pensi que ara tenim l’administració municipal, la comarcal, la provincial, l’autonòmica, l’estatal i l’europea. Això sol ja justifica i explica que tot plegat demani moltes mans i molts cervells, que hem de pagar entre tots. A mi em sembla lògic.

El meu interlocutor insisteix:

- Sí, té raó. Però jo veig que cada administració creix i creix sense parar. S’ha  fixat en els ajuntaments? Sense comptar els serveis que “externalitzen”,  i que també paguem, m’adono que cada vegada els regidors tenen més ajudants, més assessors, més secretaris o el que sigui. Més sous.

No el puc contestar perquè en aquest moment som al carrer i ens saluda un amic que fa uns anys va ser alcalde d’un poble important de les comarques de Girona. El crido i s’acosta. Salutacions obligades. I de dret al gra:

- Saps - li dic – parlàvem d’un tema i tu ens pots ajudar a sortir de dubtes. Quan eres alcalde, quanta gent tenies a l’ajuntament? Quants sous pagàveu?

Rumia una mica. Conta mentalment.

- Quinze – diu després de rumiar uns moments - segur que eren quinze.

- I tens idea de quants n’hi ha ara mateix? – li pregunto.

- És complicat de dir, però no m’equivoco de gaire si et dic que són seixanta. Has de pensar que el poble ha crescut tots aquests anys.

Entesos. El meu interlocutor tenia raó. Si més no en el cas concret de l’ex-alcalde que ara ens deixa, una mica sorprès per la inesperada conversa. Puc al·legar, amb tota la lògica del món, que una flor no fa estiu, que no es pot generalitzar a partir d’un sol cas, que un exemple no defineix la regla.... Però callo. Em diria que són excuses de mal pagador.

I si admetéssim que hi ha massa funcionaris i que potser no caldrien, qui seria el polític valent que decidís escurçar les plantilles? Els funcionaris també voten i tenen família. Ningú es vol suïcidar políticament.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

El ceramista premiat i perdut

 D’anys que treballo en un llibre que parla de gent de Girona que he conegut. Si  l’acabo pot tenir el seu interès. Potser. Un dels personatges que tenen més protagonisme és el ceramista Jordi Tortós. En Jordi Tortós anava per capellà però no en va ser. Provà diversos camins i acabà de ceramista. Un dels fets més decisius de la seva vocació definitiva va ser que va poder comprar a molt bon preu els motlles d’un terrissaire del país que havia guanyat el “Premio Nacional de Artesanía” i que havia decidit marxar a fer les Amèriques.  Això ho explico on toca argumentalment al llibre però no hi he posat el nom perquè no el sé. Ni el sabien molts dels amics comuns.

No és que sigui gaire important pel meu futur escrit. Però em sap greu deixar gaires caps penjats. De manera que, esgotades totes les recerques a Google i a diaris, vaig envestir la IA. Amb les dades que li vaig poder donar el senyor Deepseek em va assegurar que el ceramista que cercava es deia Josep Solà i Sert, que era de Quart, que havia guanyat el premi del Ministerio de Indústria l’any 1964. Que l’obra premiada, i la que el va fer famós, va ser un gerro amb reflexes metàl·lics, una peça d'una qualitat tècnica excepcional que va impressionar al jurat a Madrid. Que havia marxat a Mèxic el 1973, que es va establir a la ciutat de Puebla, on va fer investigació, producció  i docència i que va morir el 1991 als 72 anys. Ja està. Perfecte.

Però ja sabeu que sovint la IA al·lucina, s’inventa coses. De tota manera, amb tantes dades, havia de ser fàcil confirmar la informació. Doncs no. No trobo enlloc el meu ceramista. Chat GPT no el coneix. Google tampoc. He escrit a museus, ajuntaments, arxius... he intentat trobar el BOE on es convoqués el premi o se’n proclamés el resultat. Res de res. Se m’ha fos a les mans. Les entitats consultades, si han contestat, no en sabien res. De manera que faig una crida: ¿algun dels meus lectors va conèixer, ha sentit parlar, sap res del meu ceramista misteriós?

Del cert sabem que va guanyar el Premi nacional d’artesania i que va marxar a Amèrica. Si teniu més informació, podeu dirigir-vos a mi a través del diari o al meu bloc. Gràcies per endavant, en nom meu i de l’artista. 

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Vivenda digna

Una  vivenda digna volia dir, quan jo era petit fa gairebé 90 anys, un sostre, quatre parets, una estufa, una comuna i una aigüera. Tret d’algunes  famílies privilegiades, bona part de la ciutadania passava amb això.  Vull dir a ciutat, que la majoria de la població vivia a pagès, on  la llar de foc i la cort estalviaven comuna i estufa. Després, és clar, van venir l’electricitat, les cuines de carbó, l’aigua corrent, el gas ciutat i tuti quanti.  Malgrat els mals moments i les desgràcies, les coses han canviat per bé. Per viure dignament a ciutat calen moltes més condicions. 

Ara, quan tothom admet per primera vegada a la nostra història que tothom té dret a una vivenda digna, ja està força clar que això vol dir les quatre parets i els sostre, una cuina amb agua corrent freda i calenta i uns fogons elèctrics o de gas, un lavabo amb dutxa o banyera, calefacció, ascensor, porter automàtic, aïllament tèrmic contrastat, comunicacions fàcils amb el centre de la ciutat, proximitat de zones enjardinades, carrers asfaltats il•luminats i voreres en condicions.... Tot això i més. 

D’altra banda, ja ni recordem quan el president Pujol s’ufanava   dels “som sis milions”. Ara ja som vuit milions. En poc més de vint anys la població catalana ha crescut en dos milions de persones. Heu pensat per un moment quantes vivendes dignes calia fer per instal•lar tanta gent?  Diguem que una família tingui, de mitjana, cinc persones Bé, dos milions dividits entre cinc són 400.000 llars noves.  S’han fet? Diria que no. I les llars que s’han construït són en bona part d’alt standing. Els pisos vells, rònecs, tristos i desavinents no s’han pas dedicat al lloguer modest. Senzillament, ben adaptats i reformats, han anat al mercat creixent del turisme. 

Ara em direu que no havia de ser així. Potser s’havia d’haver decidit deixar que les velles construccions decrèpites continuessin com estaven fins a la ruïna total. Llavors sí: els ciutadans sense una feina digna, sense un sou digne, tindrien a l’abast un pis indigne a preu miserable. 

O, ves a saber, potser les institucions  havien d’haver constatat el creixement d’aquest anys i anar construint amb constància un parc públic de vivenda social.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Petita història de la Cala Rovellada

 

L'Associació de propietaris de la Cala Rovellada, de Colera, ha editat un llibret que aplega fotografies antigues aportades pels mateixos veïns que expliquen molt bé la sorprenent gènesi i desenvolupament de l'urbanització, des dels seus inicis als anys seixanta fins al dia d'avui. Per acompanyar els testimonis visuals, em van encarregar un paper que resumís el procés, des de les idees somniades pel cineasta Antoni Varés - marit de la propietària - fins al dia d'avui, passant per l'aventura dels pioners que transformaren un paratge isolat, incomunicat, pràcticametn verge, en el privilegiat punt d'estiueig que és avui. 

El llibret s'ha reservat pràcticament només per als socis de l'Associació i veïns. Per si us té algun interés, l'aniré publicant per capítols en aquest bloc. 

Entra clicant sobre la secció Temes diversos o aquí

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Tornar a començar, tossuts

Ara mateix, davant l’ordinador, m’adono que porto una ben còmode samarreta de color verd-groc llampant amb un SÍ negre al mig del pit. A sota hi puc llegir “referèndum és democràcia”. És del 2017. Ben clar que l’Assemblea ofereix material de primera qualitat. També és un símbol d’un país que vol fer les coses bé. Quan aquest matí m’he vestit no tenia encara aquest article al cap. Però, és clar, són molts anys amb onzes de setembre reivindicatius. Tenia molts números de posar-me una samarreta d’un 11 de setembre..

Aquest any no podré sortir al carrer a manifestar la meva catalanitat  per diverses raons que no venen al cas. La manifesto ara i aquí, amb la samarreta i la ploma. I continuo reivindicant com el primer dia la Llibertat del meu poble, la meva, la de tots. I l’Amnistia (naturalment, aplicada a tots els perseguits); i l’Estatut d’autonomia (el que van pactar els catalans l’any 1979 a Sau, sense passar-hi el ribot). Tot això demano. O la independència directament. “Referèndum és democràcia” i el primer d’octubre del 2018 es va fer. Contra el vent de les porres, les pressions, les amenaces, els escorcolls. Més de dos milions llargs de persones vam anar a votar. I va guanyar de llarg del sí a la independència.

Que no era legal? Potser no. El president Puigdemont havia promès “o referèndum, o referèndum”. És a dir, legal si es podia, o com fos possible. Va complir. L’Estat espanyol va actuar com sempre, arrapat a la cartera. Se li en fotia que cada Diada hi hagués més gent al carrer. I se li va en fotre el referèndum. Encara el  va aprofitar per retallar llibertats als catalans. He dit arrapat a la cartera. Ho torno a dir: arrapat als més de 22 mil milions d’euros que xucla de les butxaques de tots els que vivim a Catalunya.

Ho recordo ara perquè no voldria alimentar el desànim dels manifestants del dijous. La independència està més lluny del que semblava. Però, mentrestant i com a mínims per sentir-nos respectats,  exigim el que hem demanat sempre: Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia. Algú està disposat a continuar vivint en una colònia?

Bona Diada

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

Cala Rovellada

Aquest estiu Colera ha viscut una efervescència cultural sorprenent. Música, conferències, presentació de llibres, xerrades... Sí, tots s’hi han abocat: l’ajuntament, el nàutic, l’ateneu acabat d’estrenar, les associacions de veïns, els empresaris . Tantes coses al petit Colera de sempre que no es podia estar a tot, perquè les dates coincidien.

El dissabte passat, per posar un exemple, al Trull municipal es presentava una mostra cinematogràfica amb el títol d’Els inicis del turisme a la Costa Brava, aplegant filmacions privades i amateurs, fidels testimonis de l’impacte cultural, econòmic i social que es va produir cap a mitjans del segle passat.  El  cartell que pregonava l’acte reproduïa una fotografia de Colera signada  pel cineasta Antoni Varés, del qual se’n van projectar fragments lligats al tema.  Les seves visites al poble li donaren ocasió d’aprofitar cues dels rotllos de les seves pel·lícules.

Curiosament, aquell mateix dissabte, a la cala Rovellada, on Colera limita amb Portbou, es celebrava la festa major anual oficiosa. Jocs de mainada, reunió dels veïns, sopar de germanor i presentació d’un llibret que repassa la història de la cala des dels anys 40 del segle passat fins avui. Dotzenes de fotografies aplegades pels propietaris més antics i una curta narració per contextualitzar totes aquelles imatges sorprenents.  I on és la coincidència? preguntareu. Doncs que la urbanització de la cala va ser un somni de l’Antoni Varés, casat amb Lluïsa de Batlle Molar, que havia heretat una finca que ocupava tota la vall que envolta la cala Rovellada. Segurament inspirat pel S’Agaró dels Ensesa, va imaginar una urbanització en aquell paratge verge extraordinari. Però calia salvar molts problemes: no hi havia cap més accés que la via del tren, no hi havia aigua ni llum, i ell no disposava de capital per engegar el projecte.

Calgué imaginació. Va regalar les primeres parcel·les a amics i coneguts, amb la condició que edifiquessin. Primer es van construir barqueres arran de platja. Després, a poc a poc, el veïnatge va créixer.  La Rovellada era com una illa deserta per civilitzar. El llibret, el text del qual em van encarregar, intenta resseguir la petita història d’una cala més a munt del Cap de Creus.

Torna a l'inici 

 

 

Continua llegint »

Jocs de llengua

Es queixava de la pobresa de la llengua. Oi que si? Doncs sap què? Que fa pocs dies vaig haver d’anar a l’Ajuntament de Girona. Em van fer esperar una bona estona davant un plafó electrònic que anava anunciant els números dels que els tocava la tanda. I, just a sota, una indicació sorprenent que deia “últims anomenats”. Volien indicar els últims números cridats, sense adonar-se “anomenar”, en català, vol dir donar nom o designar algú per a un càrrec. Un matís gens menor: en lloc d’entrar a fer el tràmit, semblava que ens haguessin de posar un nom nou o nomenar-nos regidors.- Tothom es pot equivocar...

No és una simple equivocació. És el reflex d’una pràctica habitual: pensar en castellà i traslladar la frase al català sense passar-la pel sedàs de la llengua. Així apareixen perles com “realitzar una trucada” (com si fer-la fos massa vulgar), “estar de peu” (quan el correcte és “estar-se dret”), “en relació a” (calc mecànic), “donar-se compte” (en lloc d’“adonar-se”) o “portar a terme” (quan tota la vida hem dit “dur a terme”). Miri, li explico:  vostè vol dir últims números cridats, que traduït al castellà seria últimos números llamados. Però cal escriure-ho en català i tradueix llamados per anomenats. Els ciutadans als que la frase va dirigida han de fer el camí contrari. Llegeix últims anomenats i ho tradueix al castellà, últimos llamados, i s’adona que vol dir últims cridats. Això és riquesa lingüística. O riquesa bilingüística.

 - El més paradoxal és que l’Ajuntament, que hauria de vetllar per un català acurat, acabi fent de difusor d’errors. Un plafó públic no és un acudit entre amics: és un referent que veuen centenars de persones cada dia. I quan l’exemple és equivocat, l’error es propaga com una taca d’oli.

La recepta per evitar-ho és senzilla: pensar en català abans d’escriure, triar mots genuïns i fer revisar els textos per algú amb sensibilitat lingüística. No cal un títol universitari”. Jo sempre miro que els meus escrits els llegeixi algú abans de publicar-los. Per si de cas. I encara així i tot surten errades de tan en tan.

 - Si el consistori insisteix a perseverar, ja ens podem preparar per als pròxims invents: “els últims batejats” o “els darrers canonitzats”. 

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Empobrint-nos

 A cada bugada perdem un llençol. Al principat els parlants habituals de català ja no arribem ni de lluny al 40 per cent. Era el 32’6 % a l’abril del 2024. Ja ho veieu, un desastre total. I probablement no hi podem fer res en les condicions polítiques actuals. I encara caldria preguntar quina mena de català parlem molts dels parlants habituals.

- El cas és que el parlem…

Bé, sí. També deuen parlar gallec la gent que surt a la televisió galega. Però jo els entenc perquè sé castellà, El seu galego s’assembla molt més al castellà que al portuguès, que seria la mateixa llengua.

- Què diem malament?

Ara mateix, sense pensar-m’hi gaire, apunti. De fer un pet en diem tirar-se un pet, de haver de fer una cosa diem tenir que fer, de llençar en diem tirar i viceversa, quan són tres quarts d’una, diem que és la una menos quart….

- Pari, pari.

Com que pari? Miri: quan empobrim el nostre llenguatge, ens empobrim tots plegats. Vostè sap pelar patates? És clar que sí. I què vol dir pelar patates? Doncs treure’ls-hi la pela amb un ganivet o un pelador. Es poden coure les patates amb pela o pelades. El préssec es pot penjar amb pela o pelat. I les peres, i les pomes i els albercocs i els plàtans … Bé els plàtans jo els pelo sempre. Vostè no?

- Sí, naturalment.

Entesos. Només es menja la polpa. La polpa, no pas la carn. Els préssecs, les peres, els melons, les síndries, els raïms, tenen pela, polpa i grana o pinyol. Ni pell, ni carn.

- Ja ho tinc clar, Pari.

Sí, paro. Però penso en tants que confonen una cosa grossa amb una gran cosa. Sento dir que tiren pedres grans, que duen caixes grans, que cuinen llenties grans… Em sap greu dir-li, però  la pedra, les caixes, les llenties són petites o grosses. Ara, si parla d’una roca de quaranta tones pot dir que és una gran pedra. Els nens es fan grans . Sap què? Si som pocs, parlem bé. Siguem rics.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Políticament incorrecte (PI)

Fa quatre anys, l’escriptor gironí Daniel Vivern guanyava el Premi Pere Calders - que dotava l’ajuntament de Llançà - amb "Políticament incorrecte", un recull de reflexions  en les que l’autor argumenta amb cruesa i ironia sobre la necessitat de recuperar expressions  enterrades per la correcció política.  Després d’aquell any, malgrat les promeses insinuades, el guardó s’ha perdut. Potser algú ha cregut de cor que premiar un llibre sobre el llenguatge políticament incorrecte era en si mateix un acte políticament incorrecte? Ves a saber. Caldria preguntar-ho a l’ajuntament i a la família de Pere Calders.

Però què carai diu el llibre? Diu moltes coses, és clar. Diu que els tabús amaguen realitats: substituir "subnormal" per "diversitat funcional" pot ser un exercici d’hipocresia burocràtica si no acompanya canvis socials.  Paraules com "puta" o "gitano" són reivindicades pels propis col·lectius ("No sóc treballadora sexual: sóc puta i orgullosa", diu un personatge d’un conte anterior de Vivern). “Negre” o “moro” no han de ser insults si no i ha odi en qui les pronuncia o escriu, El problema no són les paraules, és l’odi que les enverina.

El premi porta el nom de Pere Calders, mestre de la ironia contra el feixisme. Vivern l’homenatja amb un estil que recorda "Cròniques de la veritat oculta".  De fet, discretament, se’n declara seguidor, epígon. A les primeres de canvi, declara: “Per l’estil en que escric i pels temes, se’m podria tractar d’epígon. Això implicaria, per poc original, tenir pocs lectors, però prou qualificats per saber què vol dir epígon. N’estaria mols satisfet”.

Diuen que l’èxit i el prestigi del premi Nadal de l’any 1944 li va venir en gran part de la qualitat de la primera obra premiada; Nada, de Carmen Laforet. Jo gosaria dir que els responsables del premi de Llançà s’equivoquen si deixen morir la idea després d’haver tingut un primer guanyador de la qualitat de Políticament incorrecte. Quan passa el tern cal pujar-hi. I a Llança hi passa el tren.  Per ara.

O és que el premi, la seva organització,  porta a dins una veritat oculta que no el deixa florir? Ves a saber.

Per cert, ja sabeu què significa epígon?  Si no, no hi fa res. Llegiu el llibre, que s’ho mereix.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Els estrangers parlen castellà?

Quan feia els primers cursos de batxiller, entre els deu i els catorze anys, i començàvem a aprendre les primeres nocions de francès - i d’anglès després – em vaig preguntar un dia perquè els estrangers parlaven la seva llengua en castellà. Sí, jo entenia que parlaven el francès, l’anglès o el rus en castellà. Una bestiesa, direu. Però ho veia així. Després vaig entendre que no, que els estrangers no parlaven pas en castellà, que el que passava era que nosaltres estudiàvem els idiomes estrangers en castellà. Per exemple, llegíem La ville ou j’habite que traduíem per La ciutat donde vivo.  O bé, Chaque matin, nous cherchons des coquillages dans le sable que passàvem a Todas las mañanas buscamos conchas en la arena. Oi que s’entén?

A l’examen de francès de quart, davant mossèn Costa Negre, quan em demanà que traduís un text que havia llegit, ho vaig fer al català. El mossèn, el cognom del qual no era pas Negre (però li dèiem així), no va dir res. Em va aprovar i no en vam parlar més. Des d’aquell dia els estrangers ja no parlen en castellà els seus idiomes. Amb mi, si més no, ho fan en català.

Però això se m’ha espatllat. Resulta que, si vull utilitzat un aparell d’aquests tan intel·ligents que fan de traductor simultani oralment en més de trenta idiomes, m’exigeix que li  parli en castellà per entendre’m. Parla més de trenta llengües però les parla en castellà, o en anglès...

Penso que això no hauria de ser possible al segle de la intel·ligència artificial i  tota la pesca. Serà que no ho sé buscar?

Passo el problema al GPT. Em respon, al final de molts dubtes: La tecnologia existeix, però el català no és prioritat per a les grans corporacions. La solució arribarà si la comunitat pressiona i col·labora. Mentrestant, les alternatives requereixen paciència i enginy.

Bé, ja ho sabeu, paciència. Però penso que, si més no, el govern d’Andorra hauria de queixar-se. On calgui.

I tu, lector, també. Tots. Jo mateix em queixo des d’aquí. Vull que els estrangers deixin de parlar les seves llegües en castellà.  En tots els cassos. Entesos?  

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Geografia sentimental

Començo a caminar per la Rambla, com fèiem cada tarda, sortint de l’institut, quan tot començava aquí. De dalt a baix i de baix a dalt, mentre ens miràvem els aparadors, saludàvem coneguts i ens fèiem veure, discretament. La Rambla era la vida, la conversa, el vermut del diumenge. Ara hi passen turistes, sí, però ja no és tan nostra. Ha deixat de ser el cor de res.
. El centre de gravetat comercial s’ha mogut cap a l’altra banda del riu. Allà on hi havia establiments amb història, amb pols i amb empremta, ara hi ha portes tancades o marques impersonals. Les botigues d’abans, aquelles que feien olor de fusta i paper, han desaparegut sense fer soroll, com els veïns que no volen molestar.
La vella Girona ha anat canviant. No dic que estigui malament —que consti—, però jo enyoro aquella Girona una mica despentinada, amb cantonades sense rentar. Ara tot ha de lluir.  Allà on es discutia de política i de futbol, on es llegia el diari, es jugava a dominó i es feien tertúlies improvisades, ara hi veig turistes, quan hi ha sort. Al final del passeig recordo, sota les voltes, la farmàcia Folch i l’òptica Solà. Ara hi ha un establiment de gurmenderies.
I entro a l’Argenteria. Hi trobo a faltar així, de memòria, entre Ca les Capces i Can Maçaneda, la rellotgeria d’en Pere Petit, la llauneria de Can Prianti, la Casa de l’estilogràfica dels Imbérgamo, la confiteria Faure, cal Araus, les llibreries de Can Franquet i can Geli, l’òptica Orri i els que ara no sé concretar. Penso que cada un dels establiments perduts mereixeria un article, i per moltes raons. Només pensar en com explicar la casa de les Capces ja m’emociono una mica, Allà hi vaig comprar un pam de bandera catalana, quan vaig aprendre a demanar “cinta regional”, que de banderes no en venien. En algun moment ho hauré de fer, si ve al cas. És la més autèntica història de tots plegats. Sí, hi ha encara la joieria Quera, que va creixent, i la farmàcia Saguer, que presideix el carrer.
La ciutat ha millorat, esteu-ne segurs. Però jo hi veig un món diferent, amb menys noms propis, menys veus conegudes. Deu ser que em faig gran. O que ja no sé llegir el nou mapa de la Girona actual. De fet, estic vivint en el futur, exactament en el meu futur.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

El paradís recordat amb ulls de nen (Jordi Grau.- El Punt 13/06/25)

 

En Pius Pujades (Girona, 1938), periodista i mestre, va posar en un compromís l’editor Àngel Madrià quan li va entregar uns folis que havia escrit sobre els seus records de nen a Adri, a la vall del Llémena. No li encaixaven a les col·leccions El Caliu de la Memòria, Narratives i Periodismes, però el que havia llegit li havia agradat molt. Ho va explicar ell mateix a la presentació a La 22 del llibre El meu paradís perdut perquè hi va trobar una bona solució: crear una altra col·lecció dins de l’Editorial Gavarres dedicada a la memòria i el temps passat, que es diu Temps d’Ahir i que s’estrena amb el llibre d’en Pius i que ja anuncia un segon volum, Dietari d’un apòstata, de Joan Vinyes Miralpeix. Va ser un gran encert perquè el llibre d’en Pius és de primera i molt necessari per mantenir viva la memòria d’un temps que veu com se’n van els seus dipositaris orals. Potser per això, per preservar aquells records d’infantesa, s’ha triat una cita d’Ana María Matute per obrir el llibre: “La infantesa dura més que la vida.” I que es complementa amb una altra, magnífica i ben trobada, de Manuel Rivas, indicada per a les circumstàncies. “Li torna la imatge de la mare i amb ella el record de coses dramàtiques que no van passar mai.

En Pius és un periodista de llarga trajectòria. Va fundar Punt Diari després d’haver passat per Presència i altres publicacions i va ser també director del Diari d’Andorra i cap de redacció de l’Avui. És un dels autors de la mítica Girona grisa i negra i de moltíssims llibres més, des de Trenta cares, trenta creus i una de “canto” a Helios, contra la dictadura, dedicat al seu gran amic Jordi Soler.

 El llibre neix quan a mitjans dels anys vuitanta en Pius va tornar a Adri i va redescobrir el seu paradís de quan tenia cinc anys i va anar-hi acompanyant de la Consol, la seva mare, que hi feia de mestra. La memòria balla, però va ser aquell dia que en Pius va ser conscient del que havia vist i descobert amb els ulls de cinc anys. Aquell dia l’hostal de Can Joan era tancat i allà, sol, pensant, va descobrir que havia tornat. “Fou com obrir un calaix molt antic, perfumat amb oblidades aromes una mica resclosides, com fullejar les pàgines d’un àlbum de fotografies recremades i descolorides, com descobrir les perdudes cartes d’un amor impossible rovellades pels anys i la humitat.” I es va tornar a sentir el fill de la senyoreta, mestra i vídua, “com un full blanc per escriure o una tela per pintar”. I ho va fer escrivint amb la mirada del nen de cinc anys però amb la ploma del qui en té força més.

Quan Pius va anar a Adri, es va trobar una nova família. L’avi carter havia estat depurat i enviat a Palència. I ell va haver d’anar amb la mare. La història s’havia escrit, però calia completar-la, i en Pius no trobava la manera de fer-ho. El 2016, al TAV, es va trobar la Maria Gràcia Roca Gelada, neta d’en Joan Gelada, i la Maria Duran, de Can Joan d’Adri. Allò va obrir les portes, amb en Joan Gelada, un altre net de Can Joan, i altres amics, a comentaris, records, matisos, aportacions que són el contrapunt a la narració inicial dels records escrits d’en Pius. I d’allà en surt un llibre magnífic d’un temps perdut, de la memòria d’una època, que, sent bon escriptor com és en Pius, cal llegir.

Jordi Grau

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Falsa modèstia

 Fixeu-vos-hi bé: aquest edifici només té dues plantes. A baix de tot, arran de carrer, dos petits entresols, modestos, sí, però dignes. Al  de l’esquerra, hi viu una escriptora, a la que saludo ara mateix des d’aquí. El de la dreta, cada quinze dies, l’ocupo  jo, servidor de vostès. A sobre, al principal, cada dia i des de sempre, el gran Jordi Grau, prenent el pols a la ciutat amb la seva escrutadora mirada periodística.

I tot això perquè? A què ve comparar aquesta pàgina amb un bloc de pisos? Té algun sentit? Doncs sap què, té raó. Cap sentit. De manera que anem per feina. El meu veí del principal va acompanyar la meva presentació a la Llibreria 22 del llibre El meu paradís d’Adri. Era dissabte, a migdia. Amics d’Adri, de Canet, de Girona, és clar. Alguns repetien, que ja havien assistit a la presentació de Canet, unes setmanes abans. Els amics tenen aquestes coses. El meu agraïment més sincer. Va parlar, com és de llei, l’editor Àngel Madrià, i l’arquitecte tècnic i decorador Joan Bosch. Després em tocava a mi. Després d’algunes paraules obligades, potser reiteratives, els vaig recordar que el mati del dia abans, caminant pel carrer de Santa Clara, vaig rebre la trucada d’un número desconegut. En despenjar una veu femenina, clara i alegre, em va dir: “sóc la Pilar, la Pilar del seu llibre”.

Sí, la recordo. No hi vaig poder-hi parlar però sí, i llargament, amb la seva germanastra, la Teresita de can Brugada. La recordo perfectament. M’explica que viu des de fa molts anys, d’ençà que es va casar, a Vilablareix, que té noranta anys fets, que li costa molt caminar, que ja no condueix... però que va sempre que pot a Adri. Està molt contenta del llibre i m’ho ha volgut fer saber. Com a mi em ve de gust compartir amb els amics que m’han vingut a escoltar alguns comentaris rebuts entre la presentació de Canet i la de Girona. Comentaris favorables, és clar.

Després, a la sortida, l’amic de les mirades del pis de sobre, del principal, amb tanta experiència en presentacions, entrevistes, comentaris de llibres i d’autors, em diu: "és la primera vegada que, en una presentació, és el mateix autor qui fa o qui transmet els elogis al llibre”. Probablement sigui així.

Em devia deixar la meva modèstia, real o fingida, a casa. El pròxim dia seré modest.

  Torna a l'inici 

 

 

Continua llegint »